Ucraïna: reflexions d’una pacifista

En el Centre Delàs portem anys fent informes i avisant de com es preparen les guerres, de com es financen i s’armen; alertem dels punts calents en el planeta. Però quan esclata la guerra, el periodisme d’emocions solament fomenta el suport incondicional a la guerra, no propicia la reflexió, l’abordatge de la complexitat o la reflexió sobre que cal canviar per no acabar cada pocs anys en el mateix punt.

Amb la guerra de la ex iugoslava ens va passar el mateix, el dolor i sofriment que veiem en la vida de les persones conduïa a la població europea a donar suport als bombardejos a Sèrbia, a acabar amb la vida de Milosevic, a acabar amb la guerra, sense fer un balanç del que suposava per la vida de les persones que sofririen els nostres bombardejos. En aquells dies els que argumentàvem que matar per acabar amb la mort no era una solució, els que al·ludíem que les paus conquerides no son mai pau, ens titllaven d’il·lusos, d’anar de bonistes, d’anar amb un lliri a la mà … Si recordàvem les lluites no violentes que havien conduit a canvis de governs o enderrocat règims polítics, ens recordaven que parlar de noviolència activa no tocava, ens deien “ara no toca”, com també ara ens ho han dit. Després de diverses guerres, Iraq, Afganistan, Líbia, Sira o Iemen, ens segueixen dient “ara no toca”. La qüestió és, i quan toca? Quan parlarem d’assentar unes bases diferent per no acabar dirimint els conflictes d’interessos per la força? Quan toca parlar de construir la pau, quan ja no escolta ningú?

Crec que és important que els periodistes repensin com han d’abordar la guerra, com ha de ser el periodisme de guerra. Tots sabem que a la guerra el primer que es perd és la veritat. Estem davant d’un escenari de periodisme on cada bàndol utilitza les comunicacions a favor seu, utilitzen el llenguatge que els sigui favorable, Putin ha prohibit fer servir les paraules guerra, invasió i destrucció, el bàndol rus quan parla de la guerra d’Ucraïna maximitza els seus resultats i minimitza les baixes o errors. Putin mostra imatges netes de la guerra, només es veuen soldats en formació, tancs…, no mostra atacs, no mostra destrucció a edificis, hospitals o escoles, no mostra ferits o morts, no mostra població angoixada. Putin mostra mapes d’avenç militar, mostra els seus èxits.

Ucraïna fa el mateix, però a l’inrevés: mostra destrucció, atacs a infraestructures que fan malbé la vida, mostra la desesperació de les persones, mostra les llargues cues de refugiats i el malson pel que estan passant, mostra els ferits, els morts, els danys a les cases; mostra la seva resistència a l’exèrcit rus, un exèrcit que no pot amb ells. I nosaltres veiem la guerra, veiem els patiments de la gent, empatitzem amb ells i deixem que les emocions guiïn les nostres decisions. Quan les emocions pesen més que la raó donem suport a tot allò que el govern proposi, sigui involucrar-se en la guerra, vendre armes o gastar més diners. Aquests dies veiem a molta població amb reaccions primàries demanant que entrem en guerra, com si la guerra fos una pel·lícula, o demanant fermesa als governs. ¡Que li parin els peus al Putin!. També veiem població que criminalitza a qualsevol persona pel fet de ser russa.

Aquest periodisme de sentiments impulsa en els espectadors reaccions viscerals, parar com sigui la guerra, atacant Putin o bé militarment o amb mitjans molt durs, volen veure els governants occidentals amb posicions dures. Aquest periodisme alimenta el conflicte i legitima la guerra.

Guiats per les emocions aplaudim que el govern espanyol enviï armes lleugeres, que les pugui utilitzar la població no entrenada en l’ús de les armes, encara no tenim clar quin paper jugaran en els combats, alguns militars avisen que no serviran per guanyar la guerra ni tan sols per allargar-la, podran ser utilitzada en forma de guerrilles urbanes. Però cal esperar que passat un bon temps de l’acabament de la guerra aquestes armes acabaran en el mercat negre, acabaran en mans de màfies, del crim organitzat o de milícies en altres països. Però aquesta setmana hauran servit per satisfer els sentiments de la població espanyola i d’aquí uns mesos ningú recordarà que es varen posar armes en mans de milers de persones.

És bo recordar que les guerres les fan els governants, no els països ni la gent, les persones russes per ser-ho, no vol dir que siguin responsables de la guerra i molts d’ells segurament no estan d’acord amb la guerra.

Els mitjans presenten Putin com l’únic responsable de la guerra, com si tot fos culpa d’ell, i amb això no vull escatimar adjectius de condemna a tot o que fa ni tota la responsabilitat que té. Tant de bo acabi a la Cort Penal Internacional per crims de guerra i crims contra la humanitat! Però els que treballem a la Pau fa dècades que denunciem que una escala d’un conflicte és cosa d’almenys dos, si hem arribat a aquest punt també cal recordar l’expansionisme de l’OTAN i els EUA, que més que treballar per la Pau i distensió al món ha emprès el camí de ser la potència mundial, fa temps que denunciem l’increment de despesa militar o l’increment d’armes a certes regions del món.

En aquest punt voldria recordar un element que esta en el rerefons. Si recordeu la Guerra Freda la va perdre en bloc soviètic i la va guanyar el bloc occidental, liderat per Estats Units. El vencedor va imposar el que es va anomenar “pau liberal” que consistia essencialment en dos punts, els sistema de govern havia de ser la democràcia i el sistema econòmic el lliure mercat capitalista. Amb aquestes premisses els estats del bloc soviètic vàren obrir els seus mercats a les empreses occidentals, però les empreses d’armament americanes no tenien mercat en aquests països, solament podrien obrir mercats nous en els països que feien frontera amb la UE incorporant-los a la OTAN. La indústria d’armament es va llançar a fer pressió sobre els senadors nord-americans per obrir l’OTAN i incorporar a Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Romania, Bulgària i Albània. El seu interès era econòmic; si entraven a l’OTAN havien de renovar els seus armaments i la indústria americana incrementaria  els beneficis.   

Aquests dies m’afligeix ​​observar amb ulls de dona el patriarcat en estat pur. Les dones amb nens i ancians deixen el país elles han de cuidar el futur, els nens i els homes a la guerra, a cobrir el seu rol protector de valors com la pàtria, la bandera o…., novament no s’admet el dret a l’objecció de consciència, els homes sí o sí han d’agafar les armes. De nou la guerra és el moment de fer callar aquelles dones que no assumeixin el paper que se’ls té assignat “parir i educar nens”, allò important és cosa d’homes! Com sempre per les dones “ara no toca”; ho visc amb pena, ens queda molta feina a fer a les dones. 

Estem veiem imatges del grup de diàleg a Bielorússia, en aquesta trobada només hi són presents els actors armats, sembla que només els armats han d’acordar com acabar. Tornem a allò de sempre diàlegs entre actors armats, acords entre actors armats, on és la societat civil ucraïnesa?, on són les demandes de la societat civil? On són les demandes de les dones? On queda la Resolució 1325? El dijous s’han reunit els ministres d’afers exterior rus i ucraïnès, un bon pas, però no s’incorporen altres actors, civils i dones a les converses.

En aquesta direcció cal reflexionar que no totes les demandes de Putin estan centrades un Ucraïna. Com dèiem abans a la Guerra Freda el nom era bipolar, en acabar la guerra va passar a ser unipolar, Estats Units era la potencia mundial  hegemònica (econòmica, tecnològica i militar), d’aquí no massa anys la Xina pot passar a ser la potència hegemònica, Putin aposta per entrar en aquesta nova era en la que Rússia formi part com a potència mundial, amb aquesta guerra li planteja als Estats Units la seva demanda de formar part de la nova multilateralitat com a potència militar. Suposo que els canals de comunicació Estats Units – Rússia estan oberts.

Els ciutadans no podem fer seguiment de la geopolítica mundial, necessitem principis elementals que ens guiïn en els pensaments i posicions. Els ciutadans hem d’apostar clarament per la vida; preservar la vida humana ha d’estar al centre de qualsevol actuació política i per tant sempre rebutjar la guerra. Tenim moltes experiències de canviar el món sense l’ús de la força i la violència, incorporem aquesta visió de gènere no mirem l’alta política sinó la política de vida quotidiana de la vida.

Tornem a dir ¡UN ALTRE MON ES POSSIBLE!, cal que ho treballem per fer-ho possible.

Tica Font, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.