Sessió d’Espai Obert: “Quina és la nostra praxi cristiana avui”

En doble sessió, presencial —al Saló d’Actes de «Cristianisme i Justícia»— i telemàtica, el passat 

dissabte dia 28, va tenir lloc la darrera sessió d’«Espai Obert» del cicle d’enguany: Utopia de l’Evangeli. De quin Déu parlem?, promogut per «Cristianisme al segle XXI», sota el títol  Quina és la nostra praxi cristiana avui, a càrrec del Dr. Samuel Fabra, metge, llicenciat en Ciències religioses  i professor de l’ISCREB. 

El ponent, abans de començar, va fer una presentació personal tot considerant-se protestant de tercera generació a nivell de creences, metge i expert en ciències religioses des de la banda professional i avi de vuit nets en l’aspecte familiar, l’experiència que més el satisfeia.

No sense demanar-se què podia esperar l’auditori d’ell, vist que la praxi cristiana es podia considerar des de diversos aspectes, dividí la seva intervenció en tres apartats. Què enteníem per «cristià»? Què havíem d’entendre per «avui»?  I què per «praxi»? En el primer apartat oferí diferents definicions del que vol dir ser cristià, des del fet de pertànyer a una religió abrahàmica monoteista que pivota a l’entorn dels ensenyaments de Jesús, acceptant-lo com a Messies i com a segona persona trinitària, passant per una concepció religiosa que implicaria estar batejat per una església cristiana fins a persona relacionada amb el cristianisme en general. Des del punt de vista postmodern cità el relat del boig de La gaia ciència (1882), de Nietzsche, que es demana on és Déu, on s’ha amagat i acaba dient que  «vosaltres i jo l’hem mort», de manera que considera la humanitat assassina de Déu i es demana en quina aigua li caldrà purificar-se d’aquest deïcidi vist que ha mort al nostre lloc. Nietzsche, de fet, considera que ha vingut massa d’hora per dir el que diu, i que encara no hauria arribat la seva època. Dit això, el ponent deixà anar que si hagués de fer una definició ell, recorreria a Tomàs i els seus dubtes (Jn 20,24ss), quan Jesús li diu que no ha de ser incrèdul sinó creient i lloa els que creuen sense haver vist. Per  al Dr. Fabra creure no és entendre ni haver vist, sinó una adhesió fidel i confiada, malgrat que el dubte sigui indestriable de la fe i resulti una companyia incòmoda. Ho va ser també en la vida d’un personatge bíblic com Job i de Jesús, capaç de  demanar a Déu comptes («Per què m’has abandonat?») i de confiar-hi plenament («En les teves mans confio el meu esperit»). El dubte pot paralitzar, però també dur al desarmament total i a la confiança plena com en el cas de Tomàs que acaba confessant Jesús com a «Senyor meu i Déu meu». Com deia Chesterton, «Una fe sense dubtes és una fe dubtosa».

Arribat aquí explicità la seva comprensió de la sola fides paulina (Ga 3,11) en relació al profeta Habacuc (2,4), afirmant que, per a ell, la fe té dos element relacionats entre si com són el convenciment en la comprensió i propagació de la Bona Nova i el compromís a fer-ho possible que equival a la fidelitat En aquest sentit, en referència a la intervenció de la Dra. Begoña Román en l’anterior «Espai Obert», que distingia entre ètica del convenciment i ètica de la responsabilitat, distingí una fe del convenciment (centrípeta i individual) d’una fe de la responsabilitat (centrífuga i dirigida a l’altre).

En el segon bloc començà definint  «avui»  com allò que passa i és demà. Per tant, la reflexió de l’avui ha de ser sobre el futur i sobre el nostre compromís. Com deia K. Barth, el cristià, per donar testimoni del que és, ha de dur, en una mà, la Bíblia i, en l’altra, el diari. Fer una llista dels mals actuals que cal millorar seria inesgotable (guerra, fam, pobres, refugiats, morts al Mediterrani, violències, imposicions identitàries…) Una seva neta de vuit anys li va donar una mena de síntesi. «Estem contaminant, és a dir, estem destruint en comptes de construir.»

I abordà el tercer apartat sobre la praxi. És obvi que totes les esglésies cristianes fan coses. I que totes tenen realitzacions per estar-ne molt orgulloses i, d’altres, per avergonyir-les. Recordà també la radicalitat del Dr. Cobo del darrer «Espai Obert» sobre el manament d’estimar l’enemic (Mt 5,43-48). Ell ho canviava per «estimar aquells amb qui ens hem enemistat».  I ens enemistem per molts motius: rancor, antipatia, ressentiment, odi, oposició, etc. Podem practicar l’amor als enemistats, però tampoc no és fàcil. Es pot donar el cas d’una comunitat en què no s’imposi la diferència de gènere i hi hagi qui no accepti els homosexuals. Fins i tot dins la comunitat de creients en Jesús hi pot haver distanciaments entre  conservadors i progressistes, per exemple. Ningú no pot pretendre formar part d’una comunitat o poble escollit. I, parlant de praxi, potser ha arribat l’hora d’un cristianisme sense religió com augurava Dietrich Bonhoeffer, de qui el ponent va esmentar dos dels seus llibres, El preu de la gràcia i Cartes des de la presó, per insistir que, en Jesucrist, Déu i el món es reconcilien i que no entenia la fe sense lligar-la responsablement a l’altre. En definitiva, la praxi cristiana no es dirigeix a destruir el món sinó a reconstruir-lo.

Una xerrada com aquesta va donar peu a un debat curt però intens, en el qual va tornar a sortir la faula nietzscheana del boig, el problema de la fe sense obres com el d’obres sense fe (simple problema terminològic, va dir), la relació entre fe i responsabilitat, el tema de l’amor als que creuen de manera diferent de la nostra i el tema de l’esperança, que el conferenciant basà en la teologia de Moltmann, convençut que, encara que no sapiguem com, les coses acabaran bé. Malgrat les nostres dificultats en la transmissió de la fe —va dir— si Jesús ens fos a prop ens donaria un copet a l’espatlla.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.