Sessió d’Espai Obert: “el futur incert de les institucions eclesiàstiques”

Enllaç: vídeo complet de la conferència

Marta López i Pere Codina: «El col·lapse de l’Església no és cap punt i final sinó una nova oportunitat per superar la cristiandat de la imposició i els privilegis»

Dins el cicle La utopia de l’Evangeli avui: de quin Déu parlem?, l’associació «Cristianisme al segle XXi» va celebrar la quarta sessió d’«Espai Obert» sota el títol Anem al col·lapse? El futur incert de les institucions eclesiàstiques, que va anar a càrrec de la  pastora protestant  Marta López i del sacerdot catòlic claretià Pere Codina, que foren presentats per  Joel Cortés. Aquest,  abans,  volgué exposar la posició contrària a la guerra d’Ucraïna del Papa Francesc i de Ioan Sauca, Secretari interí del Consell Mundial de les Esglésies —aplega  349 confessions—, el qual  no sols va fer declaracions contràries al conflicte bèl·lic (25-I i 24-II) sinó que va escriure demanant una postura clara i contrària al patriarca de Moscou, cosa que no va aconseguir. Acabà amb un poema de M. Martí i Pol de juliol de 1965, editat a l’Obra poètica (2004): I, sobretot, no oblidis que el teu temps/ és aquest temps que t’ha tocat de viure:/ no un altre, i no en desertis,/ orgullós o covard, quan et sentis cridat/ a prendre part, com tothom, en la lluita,/ car el teu lloc només tu pots omplir-lo.

Els dos ponents s’havien preparat un intervenció alternada, per fer-la més amena, de manera de Marta López començà citant l’estudi de 1994 de Grace Davie sobre la religió a Gran Bretanya des de 1945 amb el subtítol «Belonging without believing» (‘Creure sense pertànyer’), on exposa que un 70% d’europeus creurien en Déu, però si la pregunta fos sobre la creença en Jesucrist, l’estadística baixaria considerablement. Hans Küng, en el seu Credo, ja havia deixat clar que  hi havia una crisi de confiança en l’Església, entesa com a institució; ara bé, com deia Karl Barth, l’Església no és una simple institució, sinó una Convocatio Domini. Per això, segons la pastora, si féssim un repàs panoràmic de la història de l’Església —amb la crisi liberal del s. XIX, la metodista del XVIII, la reforma del XVI, els Cismes d’Occident i d’Orient fins al concili de Jerusalem—, ens adonaríem que la derivada vers el col·lapse no és pas cap fenomen nou sinó, més aviat, la tònica de la seva existència. I no es pas cap característica pròpia sols de l’Església, sinó de totes les institucions humanes polítiques, sindicals i d’altra índole. La qüestió seria si el col·lapse significa un punt i final o el naixement d’una nova oportunitat. Per a la pastora, no es tractaria tant de carregar-se la institució com de descarregar-la d’oripells, ja que gasta l’energia en el propi funcionament sense tenir en compte els seus objectius. 

Pere Codina afegí que la crisi afecta, no a la religió com a tal, sinó a la religió institucionalitzada, a les religions, i, com a sociòleg, aportà dades estadístiques per reafirmar la depressió eclesial en quatre punts: 1) la disminució progressiva dels qui es reconeixen com a catòlics, practicants o no (a Catalunya, del 86% el 1990 al 58% el 2021); 2) i al 30% de practicants actuals; a Espanya del 9% el 1988 al 68% el 2018); 2) la reducció dels qui participen en algunes celebracions catòliques al llarg de l’any dels qui es declaren catòlics (a Espanya es passa del 90% el 1985 al 53% el 2018); 3) la minva de ministres o sacerdots, notable a partir del Vaticà II amb les plegades de capellans i les buidades dels seminaris (dels 2000 seminaristes a les diòcesis catalanes  l’any 1950 vam passar a 106 el 1979 i al centenar actual, de manera que les 2.113 parròquies de Catalunya disposen actualment només de 1959 sacerdots  sumant diocesans i religiosos); 4) la baixada en la pràctica sacramental del Baptisme i el Matrimoni. Pel que fa al primer, de batejar el del 80,1% dels infants nascuts l’any 1980 dels segle passat hem passat  el 2019 a un 29%; aquest 1/3 de Catalunya esdevé a ½ a la resta d’Espanya; quant al matrimoni, segons manà Felip II el 1564, seguint les normatives de Trento, només el matrimoni canònic era legítim, cosa que ha perdurat, amb l’excepció de les dues Repúbliques, fins a la Constitució de 1978, que imposava la renúncia al catolicisme per casar-se civilment. Actualment només 1 de cada 10 matrimonis  celebrats són canònics. Tot plegat suposa un canvi de models en l’Església, que tot just han començat, deguts als canvis de la societat. Som en una època de transició, en la qual el cristianisme ja no  serà majoritari, atès que el Vaticà II  donà el cop de gràcia a una cristiandat d’imposició i privilegis.

Marta López seguí amb una anàlisi semblant  respecte a les esglésies protestants (no creixen per evolució sinó per trasllats, manquen vocacions pastorals i  compromís dels fidels, una minva amb implicacions econòmiques, atès que es financen totalment). Volent seguir els signes del temps, distingí entre les primeres esglésies protestants establertes a Catalunya (que suposaven l’esforç d’una opció vital i gairebé heroica, en temps de la persecució franquista), dels néts d’aquells protestants que són en temps de bonança i llibertat religiosa i han canviat el seu concepte de cristianisme. La pastora ens cità paraules de Martina Vázquez, religiosa de Sant Vicenç de Paül, de Lídia Rodríguez, copastora de Santutxu, totes dues invitant-nos a entendre la desconfiança en la burocràcia institucional També cità Danièle Hervieu-Leger, autora de La religión, hilo de la memòria, que afirma que la religió ha perdut el seu «donar sentit» a l’experiència humana, de la mateixa manera de Zygmunt Bauman assegura que el concepte de compromís també ha canviat per la por de perdre llibertats. Parlà, a més, de les tres onades de la secularització (la de finals del segle passat fins a la guerra, la de l’entorn dels anys 70 i l’actual, la pitjor, perquè al desconeixement i ignorància s’hi suma la indiferència) fins al punt de plantejar-se, amb Karl Barth, que si  les esglésies segueixen mirant-se el melic  enlloc d’afrontar l’entorn, poden esdevenir prescindibles. Acabà la seva intervenció amb unes paraules d’esperança de Dietrich Bonhoeffer extretes del llibre Resistència i submissió, uns mots escrits en motiu del bateig d’un familiar: 

«Quan arribaràs a l’edat adulta, l’aspecte de l’Església haurà canviat molt. No és una cosa nostra de predir el dia —però el dia vindrà— en què de bell nou hi haurà homes cridats a pronunciar la paraula de Déu d’una faisó tal que el món en serà transformat i renovellat. Serà un llenguatge nou, qui sap si totalment irreligiós, però alliberador i redemptor com el llenguatge de Jesús. Els homes se n’escandalitzaran, però seran vençuts per la seva puixança. Serà el llenguatge d’una nova justícia i veritat, el llenguatge que anuncia la pau del Senyor amb els homes i la proximitat del seu Regne.Fins que arribarà aquest moment, la tasca del cristià serà oculta i callada…»

Pere Codina seguí i reblà el clau amb un text d’Emmanuel Mounier, en el qual el 1941 jes escrivia: «Tots plegats tornarem a trobar la vertadera fe només després d’una caiguda tan general de la cristiandat moderna que molts es pensaran que ha arribat la fi del cristianisme». I uns anys més tard (1947) afegia: «la mort s’acosta. No pas la mort del cristianisme, sinó la mort de la cristiandat occidental, feudal i burgesa. Una nova cristiandat naixerà demà, o demà passat, amb noves capes socials i amb nous empelts extraeuropeus. El que hem de fer és no ofegar aquesta amb el cadàver de l’altra».  Codina dissenyà els trets de la cristiandat moderna, que no es podia pas identificar amb el cristianisme renaixent. Es tractava de no ofegar aquest renaixement amb el cadàver de l’altre. Codina dissenyà els trets de la cristiandat (models precientífics, religió oficial que es reproduïa de generació en generació, individu supeditat al grup, jerarquia de dalt a baix, fe heretada familiarment, connivència amb el poder civil, Eucaristia com a assistència i compliment…) per oposar-los a la dimensió personal i vital del fet cristià i  a la veritable experiència religiosa d’acceptar Jesús (així interpretà la frase de Rahner, «el cristià del futur o serà un ‘místic’, és a dir, una persona que haurà ‘experimentat’ alguna cosa, o no serà cristià.»). Acabà amb unes frases d’una  conferència radiada el 1969 de l’actual papa emèrit  Ratzinger: «De l’Església d’avui sortirà també aquesta vegada una Església que haurà perdut molt. Es farà petita, haurà de començar completament de nou. Ja no podrà omplir molts dels edificis construïts en la conjuntura més propícia. En disminuir el nombre dels seus adeptes, perdrà molts dels seus privilegis en la societat. Ella mateixa s’haurà de presentar –de forma molt més accentuada que fins ara– com a comunitat voluntària, a la que només s’arriba per una decisió lliure».

La sessió  va ser mixta; se celebrà presencialment  al saló d’actes dels jesuïtes de Casp i virtualment amb més de 60 connexions. El debat que va seguir resultà ric i il·lustratiu. Es parlà de les conseqüències beneficioses del Concili, sobretot de la declaració  Dignitatis humanae, sobre la llibertat religiosa i la reconciliació amb la modernitat amb la constitució Gaudium et spes, de les esperances i recels del Sínode sobre la sinodalitat, de la incultura religiosa dels joves mentre  es vol fer als centres d’ensenyament un poti-poti de religió i catequesi (es distingí cultura religiosa, pròpia dels centres d’ensenyament a fi que un alumne no demani «Qui és aquesta dona amb una poma?» de la catequesi, pròpia de l’Església) —ni M. Coll a Afers religiosos ni el centre de la UNESCO a Catalunya, que definí cultura religiosa, se’n van sortir—, es proposà la terminologia panikkeriana de cristiandat-cristianisme-cristiania i fins i tot es demanà una declaració inequívoca dels cristians sobre la guerra d’Ucraïna.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.