Sessió d’Espai Obert: “Decreixement i transició energètica”

Enllaç: vídeo complet de la xerrada

El passat dissabte 24 d’abril, per videoconferència amb Zoom, promocionat per  l’associació «Cristianisme al segle XXI»,  tingué lloc un debat sobre Decreixement i transició energètica, a partir de la conferència de la Dra. Assumpta Farran, especialista amb Física de l’Atmosfera i Geofísica, exdirectora de l’ICAEN i actual patrona de la «Fundación Renovables». Ja havia participat al Congrés del 2019 i ens havia parlat de la necessària transició ecològica. Començà, doncs, exposant que la paraula decreixement era un mot que no solia emprar per les connotacions negatives que se li atorguen i les reaccions que provoca, com si haguéssim de tornar a les cavernes, tot i que era obvi que, si decreixement volia dir renunciar al malbaratament energètic per dirigir-nos a una societat més pròspera, l’acceptava. Recordà que el dijous anterior dia 22, des dels anys 70 se celebrava el Dia de la Terra i des del 1992 el Dia de la Cimera de la Terra en record de la de Río, quan es van implantar les Agendes 21. Vint anys, dels 70 als 90, en què s’havia donat  tant l’accident catastròfic de Txernòbil el 1989 (que mobilitzà 800.000 persones que arriscaren la vida en pro de la de la resta de població, cosa que dubtava que avui pogués succeir de nou)  com el Document del Club de Roma sobre els límits de la Terra (el nostre planeta no té recursos il·limitats), malgrat la poca atenció política rebuda. Han passat una trentena d’anys, d’aquells 90 a l’actualitat, el mateix període que hi ha fins al 2050, quan la societat s’ha d’haver descarbonitzat totalment i s’han  d’haver superat els recursos fòssils.

Què ha passat entretant? L’escalfament del planeta ha seguit, els recursos fòssils han augmentat en un 50% i han seguit les centrals nuclears, però la consciència  ecològica ha augmentat i ja no podem anar a llençar els residus a Bangla Desh, perquè és igual on llencem la porqueria: afecta a tots. Quan fa uns dies Joe Biden demanà a la cimera dels Caps d’estat i de govern què pensaven fer per aturar el canvi climàtic, tothom clamà per dur endavant amb més urgència que mai els acords de París del 2015 de cara a la cimera del Clima del 2030, però ningú posà damunt la taula quines estratègies seguiria ni s’hi va acordar cap normativa concreta.

Malgrat això, tot i que l’espècie humana és horriblement depredadora, no deixa de ser una espècie intel·ligent que, quan vol, sap fer bé les coses com ha demostrat en trobar una vacuna contra la Covid-19 amb un any de temps. Creia, doncs que disposàvem d’una tecnologia per fer front a la transició energètica, tot i que era menys optimista que en el 2019, perquè els moviments juvenils havien anat de davallada i ens trobàvem davant del perill que les ajudes europees de la Next Generation, les quals requereixen una revolució energètica encarada a l’electricitat, anirien a parar als grans lobbies  petroliers i gasistes de sempre. I, aleshores parlà del perill de la gran bacanal de la ineficiència energètica, si la transformació en renovables dels combustibles fòssils i radioactius l’havien de fer, com tot apuntava, aquests lobbies de sempre. Per què? Perquè, a partir de l’acceptació que respirem un aire que mata, neguen i bloquegen subtilment la transició i l’eficiència necessàries. I ho provà a partir de dos exemples: 1) davant la demanda de la UE de reduir els subsidis al dièsel (calculats a Espanya en 4000 M €/any) els pressupostos de l’estat espanyol es conformaven a reduir-los només per al transport turístic (400 M€) i no al gran transport ni per al sector de l’aviació, que suposa el 20% de la despesa energètica lligada al transport; 2) enfront de l’esgrimida «neutralitat tecnològica» per la Llei de Canvi Climàtic, hi ha qui vol seguir utilitzant el petroli, qui voldria seguir parlant d’emissions «netes» (sempre incontrolables), en comptes d’emissions «directes« (mesurables i controlables) i qui voldria deixar  seguir emprant els gasos  CFC molt contaminants als països del tercer món. Aquest bloqueig de l’eficiència el posà de relleu amb el denominat «hidrogen verd», que actualment s’empra com la panacea de tots els nostres mals i no representa altra cosa que poder seguir fent el que sempre s’ha fet. Explicà que encara que l’H sigui un dels elements més abundants de l’univers, no es troba de manera natural, sinó combinat amb molècules de carboni —metà, petroli…— o d’oxigen. Trencar-les —en el cas de l’aigua, per electròlisi— suposa alliberar carboni a l’atmosfera i produir més CO2, de manera que la despesa energètica suposa allunyar-se del foc per caure a les brases. D’aquí la bacanal de l’ineficiència.

Explicà que, sense fer castells a l’aire, avui per avui les renovables surten de l’aigua, el sol i el vent. L’aigua la tenim força explotada (no podem fer gaires més centrals  hidroelèctrques); del sol, hem aconseguit, en deu anys, baixar el preu deu vegades i més que ho farem; del vent, no tant, perquè ens hem endarrerit en parcs eòlics. Amb les renovables, els lobbies ens diuen que tindrem molta electricitat, tot i ser un producte sofisticat, sotmès a les lleis de caiguda de tensió de Kirchhoff i difícil de conservar (ara, sols el 20% de l’energia que consumim és electricitat; el 2030 el 50% de l’electricitat ha de sorgir de fonts renovables). Fa uns anys es preveia suprimir les centrals nuclears escalonadament  del 2030 a1 2035 (que produeixen un 55% de l’energia a Catalunya). Ara, tanmateix, ja no es podia donar per un fet segur, i menys davant de la política de França, que ha resultat l’abanderat de conservar-les. Segons els lobbies, tindrem molta electricitat de renovables i la transformarem en l’hidrogen verd, on sigui, transportable amb les canonades de gas; vist que el podrem emprar en transport o en la calefacció de la llar se segueix demanant al Banc Europeu d’Inversions que recolzi la construcció de canonades (que costen un dineral i acaben amb fuites d’ineficiència). L’energia, sotmesa a les lleis de la termodinàmica, és clar que es transforma a fonts més desordenades i desendreçades. L’eficiència, doncs, de l’energia solar i eòlica, transformada en hidrogen verd pot arribar a valors ínfims. Però, com que ve de renovables, sembla que no importi. I tant que importa! Perquè les renovables ocupen territori i el territori és on vivim. Caldrà ocupar-ne un bon tros en parcs eòlics i solars, però el territori just i no pas indiscriminadament.

I justament aquí la ponent va fer entrar en el conflicte les grans ciutats, avesades proveir-se d’energia d’altres països (petroli, dels Països àrabs; gas, d’Argèlia; urani, de Sud-Àfrica…) i a externalitzar els residus que produeixen. Caldrà un diàleg, generós i compromès, entre les grans ciutats i el territori (a Catalunya, un 70% de població es concentra en un 2,3% del territori). Cal esperar que això tampoc no ho dirigeixin els lobbies ineficaços de sempre, sinó una ciutadania empoderada, capaç de generar electricitat, amb captadors d’energia solar al propi terrat i bateries emmagatzemadores que poden durar 6-7 anys (amb pàrquings de cotxes elèctrics), amb xarxa compartida entre veïns, com està fent «Som energia», que empra la mitja tensió. I el futur serà de xarxes de distribució intel·ligent —esperem que públiques— sense rebuts aleatoris.

Davant de l’opulència de despesa energètica, en una situació capgirada perquè els lobbies esperen fer el que han fet sempre tot rentant-se la cara amb la mentalitat del carbó, cal situar la prosperitat eficient davant d’una situació capgirada produïda per les ajudes europees. El veritable decreixement seria aplicar-lo en la despesa ineficient. Contra la ineficiència, consciència ciutadana.

No cal dir que una xerrada d’aquest tipus generà un debat profitós i actiu,  de tal manera que s’alçaren mans entre els assistents —una vuitantena— i es van escriure moltes preguntes al xat com ara què opinava dels parcs  eòlics projectats a l’Empordà o al Priorat,  el perquè de la no moratòria de l’energia atòmica, quina distribuïdora energètica havíem de triar («la que comercialitzi electricitat sorgida d’energies renovables cent per cent», va respondre) i moltíssimes més. Es va qualificar la seva aportació com de «brillant, clara i depriment» i es demanà que es difongués  tan com fos possible.  De fet,  el temps s’exhaurí sense haver pogut satisfer-les totes. La Sra. Farran es va brindar a seguir, si se li oferia una data que li anés bé, cosa que la Junta de l’associació haurà de considerar.

Com a comiat, se la felicità pel seu aniversari, se li agraïren molt tant la ponència com les respostes que va fer a les qüestions plantejades i s’anuncia el proper «Espai Obert» per al proper 15 de maig  sobre el tema «Globalització i migracions», a càrrec de Salvador Busquets, llicenciat en Ciències Econòmiques i director de Càritas diocesana.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *