Prou sacrificis

Fa uns diumenges, a la Missa, vàrem llegir el fragment del Gènesi (22, 1-14) on es narra el sacrifici frustrat d’Isaac. Crec que mereix un comentari, a fi que la cruesa del relat no ens impedeixi de comprendre el missatge que intenta de transmetre’ns, un primer pas definitiu en el procés de depuració de la relació dels humans amb Déu.

El primer sotrac és inevitable: Resulta incomprensible que Déu presenti a Abraham una prova tan cruel, tot i saber que més tard la retirarà. Si no atenem el context històric i cultural de la narració, no hi ha manera d’entendre-ho.

Abraham convivia enmig de pobles politeistes que retien homenatge a déus que apareixien com una barreja de protectors i autoritats dominadores a qui convenia de tenir contents per evitar que descarreguessin la seva ira imparable sobre els humans. Creien que la millor ofrena era el sacrifici (destrucció a través del foc) dels seus béns més preuats: els delmes de les millors collites, els animals més ufanosos, les persones més belles i estimades…

Abraham, que se sent incòmode en aquest univers, inicia un moviment alternatiu fonamentat en l’existència d’un sol Déu, també autoritat absoluta, però amb un component molt accentuat de misericòrdia, generositat i tendresa; un Déu que, tot i que també s’enfada i castiga iradament, malgrat tot, sempre deixa la porta oberta per a la reconciliació.

Aviat sorgeix la qüestió més punyent: A aquest Déu, li agradaran també uns sacrificis rituals semblants als que celebren els politeistes? La resposta instintiva és afirmativa: Sí, perquè és la prova més clara de submissió i de vassallatge radical. I inicia el procés per al sacrifici.

Però, és clar, aquesta decisió li esquinça el cor i no para de donar-hi voltes fins que un àngel (missatger d’aquest Déu en qui ha fet confiança) li fa veure la insensatesa del propòsit. I aquí és on apareix el missatge que justifica la narració: Déu no vol sacrificis humans; no vol destrucció, sinó creixement i plenitud. Els profetes ho van entendre i repetir amb afirmacions ben concises i menys sinuoses, però no podem negar  l’impacte d’un mite tan curosament compost.

Jesús, en l’episodi que vàrem llegir el diumenge següent (Joan 2, 13-16), acaba de reblar el clau: Els sacrificis d’animals tampoc no li plauen ni li plau que el Temple sigui un mercat on es compren els favors divins pagant-los amb sacrificis i penitències. El Temple és una casa d’oració, on es va a esbrinar quina és la voluntat de Déu, amb ganes de complir-la i no a demanar favors i privilegis.

Osees (6, 6) ho estableix amb una frase escarida i diàfana: «Vull pietat més que sacrifici». El que plau a Déu és un cor penedit, un cor tan humil que  sàpiga reconèixer els disbarats i les caigudes i tan coratjós que els corregeixi i s’alci cada vegada amb la il·lusió de ser bo (pietós) del tot com ho és el nostre Pare (Mateu 5, 48).

No li agraden els sacrificis, però sí que ens exigeix renúncies, deixar enrere els entrebancs que no ens permeten avançar cap a aquest objectiu, però això no suposa cap mena de destrucció ni de patiment, sinó tot el contrari: posa en relleu i reforça el compromís d’arribar més amunt. I encara més, si convertim les renúncies en solidaritat, quan cedim allò a què renunciem als germans que no en tenen i anem fent realitat la comunió de béns entre els membres d’una mateixa família.

 

Lluís Costa

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *