Primera jornada del XII Congrés de Cristianisme al Segle XXI

FRA LLUC TORCAL, PROCURADOR DE L’ORDE CISTERCENC, INAUGURA EL XII CONGRÉS DE «CRISTIANISME AL SEGLE XXI»

Arribat expressament de Roma, Fra Lluc Torcal, Procurador de l’Orde cistercenc, va inaugurar divendres dia 12, a les 5 de la tarda als locals del CIC, el XII Congrés de «Cristianisme al segle XXI», el qual enguany duia per títol Reptes i oportunitats després de la pandèmia. Es partia del fet que la pandèmia produïda pel Covid-19 ens ha canviat a tots, ens ha fet sentir més fràgils en tots sentits, i fins i tot ha incidit en els drets fonamentals de les persones com molt bé va indicar Mercè Izquierdo, presidenta de l’entitat, a  l’hora de donar la benvinguda a una cinquantena d’assistents presencials, bé que es transmetien també totes les sessions digitalment. Per això, la taula rodona del capvespre, incidia entres aspectes dels Drets fonamentals: l’habitatge, el sistema de salut i l’alimentació saludable.

Com és habitual, després de la benvinguda, l’acte s’inicià amb una pregària a càrrec del professor Ramon M. Nogués, escolapi,  que llegí textos complementaris del  profeta Joel i acabà amb el poema de Màrius Torres «Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt». Tot seguit Lluís Busquets i Grabulosa presentà Fra Lluc Torcal, un home que es va fer monjo de Poblet després d’acabar la carrera de Ciències Físiques i, en  arribar  a prior del monestir, en va fer una reconversió ecològica fins a fer-lo energèticament autosuficient i que ha arribat al càrrec de Procurador de l’Orde. Se li havia encarregat que parlés d’una panoràmica general de les conseqüències de la Covid-10 sota el títol «Ens sentim vulnerables?» i a fe que no va defraudar. La seva va ser una xerrada d’una finor i profunditat envejables.

I començà anunciant de bell antuvi  la teva tesi: Sí, ens sentim vulnerables. La pandèmia ens ha produït angoixes i temences, ens ha fet fràgils i inacabats, i és bo que sigui així. Un petit virus encomanadís ens ha destarotat i ens ha fet mal. Recordà que, per a Leibnitz, hi hauria tres tipus de mal, el físic, el moral i el metafísic. El primer correspon a la nostra condició d’éssers limitats; per al filòsof, el tercer, des del seu mecanicisme de rellotgeria, seria constitucional; el segon sorgeix de les nostres accions  i/o omissions. Aquest és el que hauríem de procurar evitar, ja que hi hauria dues formes de vulnerabilitat, la que sorgeix de la nostra condició humana limitada, i la que provoquen les nostres accions i/o omissions, i són font d’abús, d’injustícies (a social, econòmica, ecològica, etc.) de manera que el mal moral ens el fem nosaltres mateixos amb autoafirmacions il·limitades i prenent com absoluta la nostra llibertat, en comptes de transcendir-nos nosaltres mateixos  a la recerca dels altres, com demana el papa Francesc al núm. 111 de Fratelli tutti.

Així, doncs, des de la nostra  vulnerabilitat podem fer més vulnerable i fràgil  el nostre entorn a causa d’absolutitzar la nostra llibertat o compartir-la per poder fer un entorn més just i solidari. De fet, som vulnerables d’ençà que naixem, al llarg de tota la nostra vida i en el punt màxim de vulnerabilitat que és la mort. Entesa la vulnerabilitat així, benvinguda al pandèmia que ens fa més conscients! Perquè, abans, la nostra societat es creia qui sap què i pretenia superar la nostra fragilitat, darrerament, amb tots els capteniments singulars del transhumansime i el posthumanisme que temptegen de superar l’home deshumanitzant-lo, és a dir, eliminant-lo. Si només hi ha d’haver una elit que es pugui permetre  arribar a transhumans, vencent malalties, assolint la longevitat, mirant de superar la mort,  s’arriba a total contrari del que es volia aconseguir. Negar els límits de la condició humana és perdre el sentit d’identificació. El nou Prometeu longeu o immortal, viuria impassible, comprenent més les coses debades, sense cap mena de realització ni felicitat.

I és que els límits no són cap mena d’obstacle per ser homes, si en comptes de voler-los superar artificialment, els assumim positivament. Els límits són el punt de partida per naixement i realització de l’home en totes les seves possibles dimensions.  Acceptar-los  és sentir-se tendre, inacabat, cosa no renyida amb poder créixer i millorar com demana tot anhel humà. Ser limitats i vulnerables és l’única manera de ser humans. En el fons, som «creaturals», dependents del Creador, perquè la vulnerabilitat és l’altra cara de la moneda de ser criatures creades. Déu només ens pot crear des de la limitació i qui no accepta aquesta condició humana (que no és metafísica, com deia Leibnitz, perquè no seria cristiana) acaba destruint o destruint-se.

De fet, ser creats, no vol dir ser llançats a l’existència com en una galleda d’escombraries. A qui creu això, li queden dues escapatòries: superar els límits o suïcidar-se. Si fóssim llançats la mort seria l’única realitat autèntica per donar sentit a la vida (això és, matant-la). I no és estrany que certa cultura de la mort s’estengui entre nosaltres… però, el cas és que no som llançats, sinó donats a l’existència. La vida és un do. I quan donem un regal a algú, a més del regal li donem la nostra intenció. Ens regalem nosaltres mateixos. I Déu fa igual. El sentit de la meva és acollir-la amb els meus límits i defectes. I la nostra condició natural  és establir relacions amb els altres que no els facin més vulnerables sinó més forts, més segurs, més solidares. Estructuralment som oberts al món de l’entorn i tots necessitem de l’altre. Les nostres relacions aconseguides pel do de l’existència (amb servei, perdó, amor, etc. són plenes de tendresa (cosa que no vol pas dir «fofes», sinó d’una solidesa especial). I torna a citar la Fratelli tutti, ara el núm. 115, on el papa demana que sapiguem ser responsables de al fragilitat dels altres com a sinònim de servir-los I encarà citarà el núm. 113.

El ponent va voler tenir una paraula sobre el mal  físic (terratrèmols, aiguats, volcans, canvi climàtic, malalties…). Per a ell, les lleis naturals són les que són, ni positives ni negatives; ni causa de mal ni causa de bé. La Terra ha tingut molts canvis climàtics i, si nosaltres en provoquem un per irresponsabilitat, la Terra continuarà perfectament sense els humans. Un desordre funcional del nostre organisme dona malalties. Les malalties, tampoc no són volgudes per Déu, i segurament ni la mort com a mal físic forma part del pla inicial de Déu, perquè, per la fe, sabem que hi haurà un cel Nou i una Terra Nova, on la mort haurà estat vençuda segons l’Apocalipsi i tot el món d’ara, transfigurat. Seguirem limitats, però no serem vulnerables.

En resum: som vulnerables, sí; ara bé, hem d’evitar fer vulnerables els altres per les nostres accions o omissions. Més aviat assumint la nostra vulnerabilitat  i des d’un obertura l’altre el podem ajudar.

Una ponència així donà per un llarg debat que durà més de tres quarts d’hora. Se li demanà si Déu podia tenir un pla B, si la mort no havia estat en el seu pla inicial, i la cosa quedà que el seu pla B ja era l’A. Se li consultà, com a expert, si la teologia seria mai quàntica, a la qual cosa respongué negativament. Es parlà de les sis extincions que hi ha hagut en el globus terraqüi i que estem a les vigílies de la setena. Es parlà del difícil que és acceptar la limitació de l’home —tothom busca llibres d’autoajuda—, tema lligat amb el problema del mal, que no té sentit i només en pot prendre a la creu de Jesús. Estigué d’acord amb la teologia de la Creu de Luter i l’escandalitzà que un dominic fos expulsat de l’orde per dir que a Déu no se l’ha d’estimar perquè ens solucioni els nostres límits, quan sant Bernat i sant Pau ja ho havien dit, es sol·licità d’oferir als joves futur i esperança  davant dels profetes de la societat pòstuma…

Havíem d’acabar, perquè la segona sessió del Congrés plantejava una taula rodona igual d’interessant.  

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *