Missaires i/o samaritans

El drama provocat per l’impacte de la Covid-19 en la humanitat presenta molt variades conseqüències i panorames. Alguns dramàticament durs i concrets, com la malaltia i la mort o les greus conseqüències socioeconòmiques, i altres més oberts a les reflexions de llarg abast. Algunes d’aquestes reflexions afecten l’experiència cristiana i es presten a consideracions interessants.

Durant els diferents confinaments, molts cristians s’han vist impedits de poder assistir als serveis religiosos, la celebració eucarística en el cas de moltes esglésies cristianes. Per a moltíssims catòlics la Missa és el centre absolut de la seva fe i el fet de no poder-hi assistir de forma general no s’havia presentat mai en la seva vida. Una primera sensació sorprenent ha estat que, sense anar a Missa, també es podia ser un pietós creient i que –si em permeteu que ho engegui pel broc gros– “ no passava res”. O més ben dit, “passava molt”, perquè ens forçava a capbussar-nos en les entranyes de la fe i la conducta. Correlativament amb aquesta experiència es generava una reflexió molt interessant: quin era el centre de la Fe sense Missa? 

Els Evangelis parlen poc de “la Missa”. Només una vegada poc abans de la mort de Jesús. En canvi parlen a desdir de com cal orientar la vida concreta de cadascú en funció d’una actitud que denominaria “samaritanisme”, qualificant així el fet de posicionar-se en favor de les necessitats concretes de les persones, actitud que, de forma emblemàtica, Jesús comenta en la paràbola coneguda com “del bon samarità” (Lc. 10, 29-37). Per la inèrcia del pensament religiós antropològic, habitualment centrat en ritus i pràctiques “religioses”, molts cristians acaben considerant que el centre de l’experiència cristiana és la participació en l’eucaristia, deixant en un segon pla altres requeriments de la fe. Això no és gaire conseqüent amb el que l’Evangeli presenta com a seguiment de Jesús. 

Durant el terrabastall pandèmic tot ha quedat capgirat i els cristians sense Missa hem pogut meditar i entendre millor que el seguiment de Jesús en primer i principal lloc consisteix a reorientar tota la vida i donar-li sentit, a través de l’obertura a l’amor concret que descobreix Déu en el necessitat encara que no sembli que els necessitats siguin signes reals de la presència de Déu (Mat. 25, 31-46). Això és l’hàbit que cal anar assumint. Periòdicament els que comparteixen el projecte de Jesús es reuneixen per a celebrar la seva memòria i reactivar els motius pels quals tenen  el goig de trobar Déu en el lliurament als altres. Això és la celebració eucarística. L’important, però, segueix essent aquest trobament real i amorós amb els altres. L’eucaristia i els més marginats són els signes de la presència real de Jesús.

Resulta doncs que la maltempsada que ens ha provocat el SARS-Cov-2 ens pot haver ajudat a una reflexió molt fonda a l’entorn dels aspectes essencials del seguiment de Jesús i ens pot ajudar a matisar aspectes de la fe que podrien consistir a sentir-nos menys “missaires”  i més  “samaritans”. A Barcelona, l’edificant realitat de la Parròquia de Santa Anna convertida en “hospital de campanya” obert als més abandonats de la ciutat és un exemple viu i concret del desafiament que la pandèmia està plantejant i de les solucions que podem anar trobant a aquests reptes.

Tant de bo que una inesperada tragèdia que molts creuen que hauria d’obrir-nos  una “nova normalitat” (que no ha de ser fàcilment suposada), també en l’àmbit de la fe obri una “nova normalitat” que ens permeti ser no tant exclusivament “missaires” i més “samaritans”.

Ramon M. Nogués

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *