L’important viatge del Papa a l’Iraq (Diari de Girona)

l papa Francesc volia anar a Mossul, segona ciutat de l’Iraq, al centre del que fou el Deix, on el juny del 2014, Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el califat de l’Estat Islàmic, després que la ciutat fos arrasada pel fonamentalisme gihadista més fanàtic i intolerant. En la lluita per alliberar-la moriren 10.000 civils. A Mossul, prop de l’antiga i bíblica Nínive (capital de l’antiga Assíria i destruïda pels babilonis el 612aC), dels 45.000 cristians que hi havia, actualment deuen quedar-ne unes dotzenes.

D’ençà que, fa dos anys, Francesc s’entrevistà amb el gran imam de la Universitat d’Al Azhar, al Caire, Ahmed el Tayeb, referent teològic dels musulmans sunnites, que el papa esmentarà al punt 5 de la seva encíclica Fratelli tutti del 2020, s’esperava una trobada amb algun cap religiós xiïta. Ara, per què Francesc es volgué trobar amb Al-Sistani, líder dels xiïtes iraquians, a la ciutat santa xiïta de Najaf, i no amb l’aiatol·lah xiïta Alí Khamenei, líder suprem d’Iran, a Om, on hi ha el santuari Fàtima al-Massuma, centre de pelegrinatge?

La raó és senzilla: la forma de govern d’Iraq és el d’una República federal; la d’Iran, una República islàmica teocràtica. Sistani vol que els polítics governin el país i no els imams. A Iraq hi ha l’institut xiïta iraquià Al-Khoei per al diàleg interreligiós, que assegura que Sistani pugna per crear un estat civil i vol que els estudiants universitaris no creguin en governs religiosos. Calia donar suport a un islamisme civilitzat, que defuig les teocràcies islàmiques. (No debades la premsa i TV iranianes han mirat de restar importància al periple.) Sumin a tot això la voluntat papal de fer costat a les minories cristianes més martiritzades dels darrers temps.

Des del punt de vista religiós, a Iraq hi ha una majoria de xiïtes (60%); els sunnites, facció islàmica majoritària al món (el 89% de creients en l’Islam són sunnites, enfront del 9-10% de xiïtes), allà són minoria, tot i que amb Saddam Hussein controlaven el país. La minoria cristiana se’n servia com a paraigua protector, com feia a Síria amb el règim minoritari alauita, perquè el salafisme gihadista (perversió fanàtica del sunnisme) considera heretges tant els cristians com els xiïtes. La invasió angloamericana a l’Iraq el 2003 va enviar els cristians als lleons. Avui, la minoria cristiana ha passat d’1,5 milions el 2003 (sobre 25 milions d’iraquians), el 6,6% de la població, a uns 250.000, menys de l’1%. Molts es desplaçaren al Kurdistan iraquià, blindat pels peixmerges (milícies kurdes de combat). A més de la cristiana, hi ha altres minories: yazidites (minoria kurda), mandeus o sabeus segons l’Alcorà, parsis monoteistes seguidors de Zoroastre, amb tots els quals el papa es compartí una trobada religiosa a Ur…

Enllaç: reportatge complet amb la cronologia del viatge

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *