L’abraçada de l’amor

La mateixa setmana de la celebració de la Pentecosta, vèiem, amb estupefacció, l’arribada de milers de persones, dones, homes i infants, a la platja del Tarajal. Imatges colpidores, terribles, imatges de desesperació i alhora de victòria, en aquesta barreja de la complexitat humana que, malgrat el dolor i la por, se sent per fi assolint una fita. 

Seria difícil analitzar el succeït sense caure en l’especulació de la qui és solament espectadora del succés; no sóc en absolut experta en temes migratoris ni diplomàtics ni polítics; sóc això solament, una espectadora a qui se li esquinça el cor, massa vegades sense saber què fer, sense saber què dir. 

Moltes d’aquestes imatges s’han convertit en virals, tant als diaris com a les xarxes, però potser n’hi ha una que, almenys per a mi, ha estat colpidora: la de l’activista de la Creu Roja abraçant un noi subsaharià en l’intent de consolar la tremolor d’un cor, que, amb por i desesperació, veu el seu germà en mans de persones que l’intenten reanimar, perquè la vida se li escola entre els dits, com l’aigua del mar.

Això succeïa la setmana de celebració de la Pentecosta, de la festa de l’Esperit que bufa allà on vol, que es mou sobre la terra i les aigües en plenitud de llibertat. I amb aquesta imatge gravada a foc i sang dins el meu pensament, vaig recordar aquell concepte que el teòleg catòlic, Karl Rahner, va desenvolupar ja fa molts anys, el de la cristiana anònima, un concepte que, en un sentit, posa en evidència el cristià confessant. 

Per Rahner, la cristiana pot ser explícita, havent experimentat, reconegut i acceptat la gràcia salvadora de Déu en la seva vida, però, per al teòleg, existeix també aquella gràcia manifestada en qui no ha confessat, però que l’ha fet palesa, en accions concretes enmig d’aquest món, en actes que podem reconèixer com a revelacions de la veritat i com a manifestació del Regne de Déu, que els confessants sabem que va acostar-nos Jesús, el Crist, en la seva vida. 

No sé quina fe o descreença professa l’activista de la Creu Roja, coneguda per tots i atacada per molts, però en la imatge de l’abraçada vaig reconèixer la gràcia salvadora del Déu que en el seu Esperit, lliure i indomable, es fa present enmig de la desesperació humana per portar el consol i la presència del qui plora amb els que ploren, sense demanar papers que hem escrit els homes, sense castigar per travessar fronteres inventades, des d’on portem les fortunes de l’espoli però que no deixem que les traspassin els desesperats a qui hem deixat sense terra i sense futur. 

Massa vegades el món que ens envolta, amb la seva crueltat i ignorància de la dignitat de tot ésser humà, de tota natura, que ens és vida, massa vegades la desesperança nia en el nostre cor, en la nostra ànima, perquè sembla que cada esforç, cada treball, cada intent és solament un fracàs o solament una gota d’aigua pura enmig d’un mar de contaminació i putrefacció. 

Però, si quelcom ens recorda la Pentecosta, és que el Déu encarnat en la nostra humanitat, segueix ara buscant cors on s’encarni l’esperança del Regne, a través del seu Esperit, donat i vessat per gràcia, per oferir l’esperança d’un món millor, de fraternitat i sororitat, de veritable llibertat i on la comunitat creacional és tractada amb la dignitat que va imaginar el Creador allà on volia que fos un jardí. 

Davant aquestes imatges, imatges colpidores, podem veure que, per portar a terme aquesta tasca, que ens sembla que s’escapa de les nostres capacitats, no estem sols, sinó que l’Esperit del Fill segueix manifestant la força del seu alè, un alè que bufa sobre uns i altres, sobre els d’aquí i els d’allà, sobre els confessants i els que no han fet experiència activa de Déu o no el criden pel mateix mot que pronunciem nosaltres. I és en aquesta esperança, de la companyia immanent de Déu en la seva creació, que, davant la desesperança de molts, nosaltres posem les nostres mans al servei de la nova creació, per mostrar l’amor diví, encara que solament sigui en una abraçada, que porta tota la gràcia allà on els nostres mots no ens permeten poder parlar. 

La celebració de Pentecosta no és solament el record d’un esdeveniment eclesial, que transformà els seguidors i les seguidores de Jesús en testimonis del Regne, és sobretot la consciència de la democratització de l’Esperit, que s’ofereix, sense restriccions, als que posem les nostres mans al servei dels altres. 

És per això que mirem el nostre voltant, les seves foscors i també les seves llums, amb la consciència que l’Esperit de Déu balla i canta enmig de la creació, inspirant les abraçades de l’amor, abraçades que no solucionen tot allò que encara manca per restablir, aquella llibertat, dignitat i respecte que mereixem totes i tots i el nostre planeta; però en aquesta mirada conscient que veu l’alè de Déu, la seva respiració profunda, que bufa entre nosaltres, és que, malgrat que encara quedi molt per fer i les nostres forces siguin petites, encara que hi ha massa qüestions per solucionar i les nostres eines són tosques i maldestres, aixecarem, amb fe i confiança, els braços per seguir abraçant i comprometent-nos amb la fraternitat creacional, que camina cap el terme del Regne.

Pra. Marta López Ballalta

 

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Un escrit profund que a més sao traslladar de forma pedagògica i amb claretat el trànsit del fete concrfet -l’abraçada de la noia a un migrant- a la càrrega espiritual profunda que denota i que ens obliga a reflexionar. Molt agraït.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *