La pandèmia

En la seva encara breu història, la humanitat ha patit tota mena de pandèmies: el còlera, la pesta negra, la verola, la tuberculosi, la Sida i tantes altres. Ara ens amenaça la Covid, que ja ha provocat arreu del món més de tres milions de morts i dotzenes de milions d’infectats. Alguns diuen que el maltractament que infligim al planeta en provocaran d’altres encara pitjors en un futur no gaire llunyà. Esperem que errin en aquest averany.

    Quan va començar la Covid, que probablement mai no sabrem si va ser creada en un laboratori (militar?) o per la transmissió d’animals a persones, ben aviat es va especular, potser per compensar el desconcert i la tristesa que va generar, amb la possibilitat que ens ajudaria a ser millors, més solidaris, més empàtics…, però la percepció que tenim molts és que això, si més no de moment, no ha estat així, però sí que, en moltes persones que encara no ho percebien, ha fet emergir una consciència global, una idea del món i de la humanitat entesa en el seu conjunt.

    Ara, quan sorgeix una nova variant del virus a Sudàfrica, a la Gran Bretanya, o a qualsevol altre racó, ja sabem –ho constatem– que en poc temps aquestes mutacions arribaran a casa nostra. No hi ha frontera, ni mur, ni arma que resisteixi la transmissió del virus. Tots els països, inclosos els més aïllats com ho són, per exemple, Corea del Nord o petites illes del Pacífic, el pateixen. Aquest fet és diferent al que molts havíem viscut fins no fa massa, quan podíem seguir les notícies, asseguts còmodament a casa, sobre guerres, desgràcies i accidents de tota mena en països llunyans, sense sentir-nos-hi implicats, fins i tot amb indiferència, com si aquells fets no tinguessin res a veure amb la nostra vida quotidiana, dedicant-hi com a molt un record pietós o un renec.

    El virus, ens ho diuen els experts, no s’aturarà fins que totes, absolutament totes les persones que vivim a la terra disposem de les vacunes i dels medicaments pertinents de manera equitativa. A l’inici, la clàssica cobdícia d’occident va provocar que els països rics acumulessin vacunes, fins i tot en quantitats tres o quatre vegades superiors als de les seves poblacions totals (per si un cas…) mentre que els països pobres no gaudeixen, encara avui, d’un percentatge significatiu de persones vacunades.

    Aquesta constatació científica ha de significar necessàriament un augment de la convicció certa de que tota la humanitat hem de treballat plegats per resoldre els grans problemes que ens afecten a tots: les pandèmies, els problemes ambientals, la supressió i el control de l’armament, el desequilibri en el repartiment de la riquesa… Això és possible: la remissió del problema del forat de la capa d’ozó que envolta el planeta, del qual avui ja no es parla, així ho demostra.

    Aquesta percepció global podria empènyer, en un segon estadi, a una revisió de les relacions entre comunitats i persones, amb una nova visió que defugi de l’egoisme i del tancament perquè s’entengui que tots formem part d’una mateixa família.  

    I un darrer somni d’aquesta nova mirada global: establir vies legals perquè les persones puguin deixar sense patiment el seu país d’origen quan les seves circumstàncies personals, familiars, econòmiques, culturals o polítiques així ho aconsellin.

    Somnis de justícia, sens dubte, però no ingenuïtats. Així ho volem creure.

    Pensem com Simeó quan diu: “Ara, Senyor, deixa marxar en pau el teu servent, segons la teva promesa, perquè el meus ulls han vist la teva salvació, que has posat a disposició de tots els pobles”.

 

Àngel Miret

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.