Identitat catalana i els reptes

Jaume Botey

Acabant-se la construcció de l’hospital de St. Pau, en Domènech i Montaner encarregà a Pau Gargallo les quatre escultures que havien de fer de pòrtic a l’entrada principal. Havien de ser les tres virtuts teologals, la Fe, l’Esperança, la Caritat. I n’hi afegí una quarta l’Obra. En Domènech volia ressaltar que les tres teologals sense la pràctica serveixen de poca cosa. En Gargallo les va fer sòbries, diria que quasi adustes, però amb una inexplicable tendresa.La Fe té les mans recollides al davant, com en oració o en actitud de rebre un do interior. L’Esperança té les mans obertes, com dirigint-se al futur. Amb els braços endavant em recorda allò de Pèguy sobre esperança, la més petita i incerta de totes, però la més necessària. La Caritat hi té un colom, suposo com a símbol d’acollida càlida a allò fràgil. L’Obra és la imatge de la serenitat, de la confiança i de la paciència. Amb els ulls tancats transmet una estranya sensació de fermesa, de solidesa.

Per en Domènech aquella entrada a l’Hospital era el símbol de tot el que havia d’haver-hi a dintre. Vist ara, ho veig també com una metàfora de les bases sobre les que aquells cristians de principis del s.XX i en un moment de plena eufòria volien construir la convivència i el servei. Quan fa anys vaig descobrir aquelles escultures vaig escriure que també podien servir pels Cristians del Segle XXI en un moment de plena crisi davant dels greus reptes que vivim avui. Per a cada un d’aquests reptes tots necessitem la Fe, l’Esperança i la Caritat. Fins i tot, deia, pot ser un símbol pels no-creients. Perquè, com també diu en Pèguy, tots creiem, tots estimem, però davant la incertesa tots tenim necessitat de sentit de futur guardat amb decisió, fermesa i tenacitat.

La metàfora em serveix per fer algunes consideracions sobre el què ha passat a Catalunya. A la vida del creient la presència de la fe, l’esperança i la caritat no són explicables per la raó o per raons econòmiques. Són un do. Tampoc són explicables per la raó la majoria dels aspectes fonamentals de la vida de cadascú, els sentiments d’identitat amb els grups dels que voluntàriament formem part, la identitat que es viu entre sectors d’una determinada inclinació sexual o entre col·lectius de diferent classe social afectats per la mateixa malaltia. En resum: aquells que només vulguin llegir el què ha passat sota el prisma de les relacions econòmiques tindran molta dificultat per entendre­ho. La identitat d’un poble i, més encara, el sentiment de la identitat i dignitat col·lectiva recuperada no es pot entendre amb explicacions reduccionistes.

Per això és tan difícil explicar-ho i tan difícil que ho entenguin. En primer lloc que ho entenguin els de fóra, els de més enllà de l’Ebre. És comprensible perquè durant anys hi ha hagut qui s’ha dedicat a sembrar odi, ressentiments i les calúmnies de la insolidaritat i egoisme dels catalans. Sap greu constatar fins a quin punt aquests estereotips han penetrat en la mentalitat col·lectiva i ara és difícil desfer-los. Per fer-nos entendre caldrà tenir a mà i exposar amb claredat els arguments de la raó. Caldrà el convenciment i la demostració de la Fe. Però sobretot caldran els fets, l’Obra i els braços oberts de l’Esperança per la construcció comuna d’un horitzó en diàleg.

També hi ha molta gent que fabriquen i difonen conscientment els arguments falsos. Acostumen a ser els sectors de la dreta que han fet renéixer un nou nacionalisme espanyolista. Per exemple, la consideració de la unitat d’Espanya quasi com un dogma, com si fos una veritat metafísica, un bé moral, una realitat indestructible avalada per la història, per la Constitució, etc. La Conferència Episcopal Espanyola sempre s’ha apuntat a aquests arguments, fins i tot en la declaració recent del passat dia 4 d’octubre. Obliden, però, que la realitat actual és un fet contingent, històric i resultat de la força. Obliden sobretot que l’autodeterminació és un dret reconegut per les Nacions Unides i que en els últims temps s’ha exercit en moltes situacions. Obliden, però, sobretot que forma part de la Doctrina social de l’Església proclamada per Joan Pau II. La història els passarà per sobre.

Potser tampoc no ho entendran alguns sectors, d’aquí i d’allà, hereus d’una lectura esquifida d’algunes tradicions que durant molts anys han impregnat l’esquerra i s’han acostumat còmodament a veure o a suposar que entre identitat de classe i identitat nacional hi ha una contradicció intrínseca i s’han habituat a llegir la història només com aliances entre burgesies nacionals en contra de l’universalisme proletari. Fou el pensament de Rosa Luxemburg sobre la realitat polaca en aquell moment concret. Ara és una lectura poc matisada i que en el moment de la descolonització es va demostrar incapaç d’entendre els moviments d’alliberament nacional. Avui, després de Gramsci i tants altres, entre ells molts catalans, seguir creient allò és tant com viure fóra de la història, cosa que, per una persona d’esquerra és molt greu. Per fer-nos entendre per aquests col·lectius caldran sobretot els arguments de la Caritat, és a dir, ser molt clars en el tema de la justícia, de la igualtat, i que amb l’Obra diguem també ben clar que per nosaltres els sectors més fràgils de la societat seran sempre els preferits.

Comparteix aquesta entrada