Cristianisme XXI http://cristianismexxi.cat Associació Cristianisme al segle XXI Tue, 29 Jun 2021 22:46:41 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.3.1 Signes de decadència: el tema dels indults i l’Eurovisió http://cristianismexxi.cat/signes-de-decadencia-el-tema-dels-indults-i-leurovisio/ http://cristianismexxi.cat/signes-de-decadencia-el-tema-dels-indults-i-leurovisio/#respond Tue, 29 Jun 2021 22:46:41 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8223 Els sociòlegs antics oferien com a signes de decadència d’una comunitat llicències de gènere i sexe que embrutien la societat i la duien al declivi i la ruïna. Malauradament, a més de la pederàstia, hi afegien altres tendències que, avui en dia, les nostres societats consideren uns drets pels quals malda el moviment de LGTBI. Avui, hi ha sociòlegs que cerquen els signes de decadència en el món polític, judicial i cultural. Tenir un rei sota l’espasa de Dàmocles de la corrupció no ajuda a l’estabilitat de l’Estat, posem per cas. Però, segons els experts, el problema polític i judicial és quan se’ns vol fer passar gat per llebre amb tot el desvergonyiment possible. Per exemple, es diu que al rei emèrit se li ha tret el sou, però li seguim pagant amb els nostres impostos la seguretat. Diuen que el sistema judicial espanyol funciona, però rep rebolcades d’altres magistratures d’Europa i la cúpula judicial fa anys que està amb els terminis caducats sense que els polítics (que avalen la distinció de poders) arribin a cap pacte de recanvi.

El tema dels indults dels presos polítics catalans ha actuat de cotó fluix per adonar-nos de la catalanofòbia que corre per la pell de brau. La concentració a la Plaça Colom de Madrid del passat dia 13, tot i fer llufa com va fer la concentració de Barcelona, n’és un botó de mostra. Cal saber que la Llei de l’indult, amb algunes modificacions del 1927, 1988 i 2015, és de 1870 i exigeix raons de «justícia, equitat o utilitat pública». La «o» disjuntiva és important. I vagi per endavant que F. González (1982-1996), només en el seu darrer any abans de perdre les eleccions, concedí 10 indults; J. M Aznar (1996-2004) en va concedir 141; Rodríguez Zapatero (2004-2011), 65; Rajoy, una dotzena. Només en el Consell de ministres de l’1-XII-2012, el ministre Acebes signà 1.328 indults, molts d’ells per corrupció; el segon any amb més indults a corruptes va ser el 1998, amb 44 (dades d’El Confidencial).

(foto: Emilio Naranjo, EFE)

Avui encara hi ha cappares de C’s i del PP que asseguren que els nostres presos polítics van voler fer un cop d’Estat, quan la sentència ho rebutja, tot assegurant que el simple intent era una «quimera» i que l’Estat no va patir per res. L’informe de 21 planes de Marchena (perdó, del Tribunal sentenciador) sobre els indults és per llogar-hi cadires. A banda de canviar postulats de la seva sentència, mai el poder judicial s’havia ingerit tant en l’executiu. Primer de tot diu que l’amnistia és pròpia de règims dictatorials (quan la Llei d’amnistia del 1977 el dictador ja criava malves) i posa les bases perquè d’altres diguin que la Constitució no la permet, cosa que és del tot falsa. L’art. 62j) parla del dret de gràcia «que no podrà autoritzar indults generals»; és a dir, la Constitució prohibeix els indults generals, però no parla de l’amnistia. (Només faltaria que el 2021 no es pogués fer una llei com la de 1977!) Després, l’informe parla de falta de penediment, quan la llei de l’indult no la recull; Milans del Bosch va dir explícitament que «ho tornaria a fer» (Interviú, febrer de 1985) i, que jo sàpiga, ni els indultats pel 23-F (Armada i Tejero) o els del GAL (Barrionuevo i Vera) no van pas dir que s’haguessin penedit de res. Per cert, Armada fou indultat per Felipe Gonzalez la nit de Nadal de 1988 per apaivagar-ne el ressò. En tercer lloc diu que està fora de cap dubte que les manifestacions del 20-IX-2017 «no van ser pacífiques ni democràtiques». Fora de dubte? Ja en el judici, el 22-V-2019, Jean Paul Lederach, expert mundial en manifestacions pacífiques, ho va fer i, després, ho han seguit fent Amnesty Internacional, el Grup de Detencions arbitràries de l’ONU, etc,,per no parlar de dos membres del propi Tribunal Constitucional. Per a més inri, el 20-X-20, l’Audiència Nacional, amb una sentència del magistrat Ramón Sáenz Valcárcel que exculpà J. L. Trapero i la cúpula d’Interior dels Mossos d’Esquadra, diu tot el contrari amb referències al Tribunal Europeu de Drets Humans i al Conveni pel control policial «de protestas y la dispersión de manifestantes, incluso en reuniones ilegales. La organización de una reunión sin previa autorización no justifica necesariamente su dispersión […] Porque, en ausencia de actos de violencia de parte de los manifestantes, aunque no hubieran solicitado autorización […] es importante, dice el Tribunal, que los poderes públicos demuestren cierta tolerancia para que el derecho no quede vacío de contenido». Una sentència a les antípodes de la del Tribunal Suprem. Però, a Marchena, li és igual. En el seu orbiter dictum (‘dit de passada’) arriba a parlar d’autoindult perquè els líders que «aspiren al benefici del dret de gràcia […] ara per ara garanteixen l’estabilitat del govern cridat a l’exercici del dret de gràcia.» La ingerència contra ERC que recolza el govern és de campionat! Aquests signes de desvergonyiment (desfachatez, dirien al sud de l’Ebre) sí que palesen la degradació i la desfeta d’una societat.

I volen, ara, un exemple del món cultural? Hi va haver 183 milions de persones mirant el darrer festival d’Eurovisió. Tres dies abans, les cases d’apostes ja deien que guanyaria la cançó italiana. El vot popular la va fer pujar del tercer o quart lloc al primer. I què diu la cançó titulada Zitti e buoni (‘Calladets i macos’), expressió que els diu als col·legials? En copio fragments: E buonasera, signore e signori / Fuori gli attori/ Vi conviene toccarvi i coglioni / Vi conviene stare zitti e buoni / Qui la gente è strana tipo spacciatori ..(‘Bona nit senyores i senyors/ Fora actors/ Us convé tocar-vos els collons/ Us convé estar calladets i macos/ Aquí la gent és estranya com els dispensadors de droga…’) La tornada és clara: Sono fuori di testa, ma diverso da loro/ E tu sei fuori di testa, ma diversa da loro / Siamo fuori di testa, ma diversi da loro (bis). És a dir, que jo i tu estem com una cabra (siamo fuori di testa), però tenim la sort de ser diferents d’ells. I qui són ells? Els que parlen massa sense saber de què. Parla la gente purtroppo/ Parla, non sa di che cosa parla/ Tu portami dove sto a galla/ Che qui mi manca l’aria. En aquest marasme, tu porta’m on em mantinc flotant (sto a galla). Fantàstic! Som diferents dels altres, que s’han de tocar el que no sona i han d’estar calladets, perquè estem com cabres boges i ens agrada viure flotant per poder respirar. Això és una cançó-protesta? Hi posin molt rock, molt moviment, molta vibració guitarrística, moltes llums de coloraines i molt d’excés. La borratxera de l’excés. I molt negoci internacional.

Lluís Busquets i Grabulosa

10 de juny, 2021

]]>
http://cristianismexxi.cat/signes-de-decadencia-el-tema-dels-indults-i-leurovisio/feed/ 0
Església filipina i llatinoamericana enlloc d’Església catalana? http://cristianismexxi.cat/esglesia-filipina-i-llatinoamericana-enlloc-desglesia-catalana/ http://cristianismexxi.cat/esglesia-filipina-i-llatinoamericana-enlloc-desglesia-catalana/#comments Tue, 29 Jun 2021 22:23:59 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8219 Mossèn Salvador Pié i Ninot, teòleg, exprofessor de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, membre fundador de la Universitat Ramon Llull, President de la Fundació Blanquerna, un home que ha estat a les travesses per presidir un dels bisbats catalans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona des del 2013 i arxipreste de la catedral amb vuit parròquies i sis centres de culte situats a la Ciutat Vella, justificant-se en una xerrada amb el director de La Croix, prestigiós diari catòlic francès, publicava a La Vanguardia el passat 13 de juny un article amb aquest títol: «L’església catòlica dels barris populars serà filipina i llatinoamericana o no serà». 

El doctor Pié no es cap home que escrigui a la babalà. Exposa xifres: dels 23.000 habitants del barri de la Ribera, 22% són filipins i 12% llatinoamericans americans; res d’estrany que a la missa major dominical (hi ha misses menors?) de Santa Maria del Mar i a la vespertina el fenomen hi quedi ben palès. Parla, des d’un punt de vista pastoral, d’oferir-los «celebracions i activitats només per a ells» i d’un «ús intel·ligent del castellà» i es recolza en una cita, el núm. 93 de l’exhortació apostòlica Christus vivit (2019) reproduïda en el núm. 133 de l’encíclica Fratelli tutti (2020): «…l’arribada de persones diverses, que procedeixen d’un context vital i cultural diferent, es converteix en un do. En efecte, les històries de migrants són també històries de trobada entre persones i entre cultures; per a les comunitats a què arriben són una oportunitat d’enriquiment i desenvolupament humà integral de tots». 

Això seria fantàstic si no fos que no sempre és així. De vegades la trobada entre cultures esdevé topada i allò que podria haver esdevingut una riquesa resulta un empobriment. Servidor, que passa uns dies d’estiu a Cap de Salou, s’ha trobat amb sacerdots llatinoamericans que han predicat a l’Eucaristia que el comunisme és demoníac! Pié sembla voler pugnar tot sol davant del problema migratori, que és complex i terrible. Tots coneixem comunitats llatinoamericanes que es prenen els textos sagrats al peu de la lletra sense voler esbrinar el que signifiquen. Tots coneixem comunitats conservadores, ancorades en pietats preconciliars, que suposen no una oportunitat de riquesa sinó un nou empobriment, al qual caldria fer front. Malauradament tots coneixem comunitats llatinoamericanes que, en comptes d’arribar imbuïts de la teologia de l’alliberament originada als seus països, ens han pervingut amb una fe infantiloide molt allunyades d’una fe adulta. I caldria treballar molt en aquest sentit. Em diuen que al Carme, de 40 nens i nenes de catequesi no hi ha cap espanyol. Ara bé, d’aquí a dir que això suposa que l’església catalana als barris ha de ser llatina o filipina crec hi va un bon tros. 

A les males, les migracions arrasen el país de sortida (no hi deixen ni potencial intel·lectual ni econòmic) i poden arrasar el país d’arribada. I això no hauria de passar a Catalunya. Quins mínims de convivència i respecte a la cultura del país receptor cal propugnar? És a dir, quin model volem emprar, el francès, d’incorporació total, imposant els valors constitucionals des de l’escola a tots els altres àmbits (assimilació total) o l’anglosaxó, més flexible, però no menys «patriòtic», que només exigeix respecte a la Constitució i a la llengua comuna? (integració cultural que és un tipus d’assimilació). Consti que tots dos acaben creant guetos. Calen, ben cert, processos d’adaptació i estratègies per assolir-la. L’església a Catalunya ha de ser catalana i respectuosa de tots aquells que arriben. El problema és que els que coneixen el castellà no s’esforcen per integrar-se al català. La prova és que Messi no diu ni una paraula en català, perquè és argentí. No s’esdevé així, en canvi, en bona part dels africans del subsahel. La prova la tenim en els africans del subsahel. Els capellans camerunesos de Vic, al cap de poc temps de residir a Catalunya, parlen català (tot i que el problema no és només la llengua, sinó l’estil d’església). Sé, per exemple, que els seminaristes escolapis senegalesos (engendrats per la província escolàpia de Catalunya), passen un temps aquí i aprenen català i castellà sense especials problemes. 

Des del nostre punt de vista, el problema rau en si cal o no cal integrar els immigrants a la catalanitat. Les cultures dels països d’origen d’aquests nouvinguts han de romandre a Catalunya in saecula saeculorum? La solució és fer una església llatinoamericana o filipina? Els fills dels filipins, d’aquí a 30 anys, han de seguir sent filipins, sense haver-se integrat als valors i tarannà de l’església catalana? I com s’ho faran, si se’ls ofereixen des d’ara i en castellà, «activitats i celebracions només per a ells»? (Per cert: en castellà? Un terç de la població de Filipines parla el tagal o tagàlog com a primer llengua i com a segona la resta de la població! Farem una església catòlica popular que parli tagal?) 

L’assimilació, en sentit sociològic —diccionari en mà—, és el procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l’ha rebuda. L’encíclica Fratelli tutti, justament, assegura que quan s’accepta de cor una persona diferent «se li permet seguir sent ella mateixa, tot donant-li al mateix temps la possibilitat d’un nou desenvolupament», justament perquè «les cultures diverses que han gestat la seva riquesa al llarg dels segles, han de ser preservades per no empobrir el món» (núm. 134). L’encíclica, doncs, vol preservar la comunitat receptora. I segueix: cal ajudar a integrar els immigrants perquè siguin una benedicció (núm.135). L’apartat del document justament es titula «Ofrenes recíproques» perquè l’acolliment de l’immigrat li exigeix interès i treball per conèixer i ser un més en la comunitat que l’acull. Cal no oblidar la globalitat de l’ensenyament papal: no debades demana que s’estableixi el concepte de «plena ciutadania» i el rebuig a l’ús discriminatori de l’expressió «minories». 

Per tant, crec que l’església catòlica d’aquí, fins i tot la dels barris populars, serà essent catalana (així caldria que fos) encara que, potser, d’aquí uns anys, tingui alguns matisos filipins o llatinoamericans, com la nostra cultura té trets occitans degut a les migracions occitanes medievals. El contrari seria fer guetos. I això sols es pot arribar a defensar des d’un exacerbant multiculturalisme mal entès, segons el qual caldria deixar construir la gran mesquita de Barcelona, sense assegurar que els líders religiosos mahometans —que, per cert, no deixen construir esglésies cristianes als territoris del Magrib— no siguin focus d’integrisme o segregació. Massa que hi ha centres d’ensenyament públic a Catalunya on, des d’un bonisme incomprensible, es deixen gratis et amore locals als imams per ensenyar l’Alcorà —diuen— a nens i nenes, sense cap inspecció ni seguretat dels seus ensenyaments. 

Pié explica l’experiència de la seva parròquia. Seguint el catecisme de l’Acció Catòlica General en la preparació d’infants a la primera comunió i a la confirmació, a partir de la constatació que Jesús és el Senyor, el procés de maduresa no acaba en l’etapa d’iniciació i, a la seva parròquia ha aconseguit «consistents “grups de vida”» d’ACG: d’infants, d’adolescents, de joves i d’adults». No seré pas jo a posar-ho en dubte, en un moment en què adolescents i joves defugen tota mena d’institucions religioses. Potser per això, Pié, cercant una taula de salvació, acaba el seu article amb el desig de dur a terme des de la parròquia la «creativitat missionera» que proclama el papa Francesc a Evangelium gaudium (2013). Una parròquia missional, per força, haurà d’instruir els immigrants en els valors i tarannà de la nostra església i els hi haurà de fer viure la fe com fem nosaltres, si volem d’ells homes cultes, integrats a Catalunya i amb una fe adulta. Aleshores la parròquia s’entén no sols com un espai sinó com un «territori existencial», on es juguen els valors de l’Evangeli enmig de la comunitat (instrucció La conversió pastoral de la parròquia del 2020) en clau d’una Església en sortida. El cotó fluix de l’eficàcia i èxit d’aquesta parròquia missional, serà si, en un futur no llunyà, l’església catòlica dels barris populars segueix sent catalana, encara que sigui integrada i enriquida pels fills d’immigrants d’on siguin, filipins, llatinoamericans o del subsahel. 

 

Lluís Busquets i Grabulosa 

Maig 2021

]]>
http://cristianismexxi.cat/esglesia-filipina-i-llatinoamericana-enlloc-desglesia-catalana/feed/ 1
Sessió d’Espai Obert: “Ètica i democràcia després de la pandèmia” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-etica-i-democracia-despres-de-la-pandemia/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-etica-i-democracia-despres-de-la-pandemia/#comments Tue, 15 Jun 2021 16:10:24 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8212 Enllaç: vídeo complet de la sessió

«SI NO FEM POLÍTICA DEMOCRÀTICA ENS EN FARAN D’ANTIDEMOCRÀTICA» 

El passat dissabte dia 12 de juny, per via digital, va tenir lloc la sisena i darrera sessió  del curs del cicle «Espai Obert», promogut per l’associació «Cristianisme al segle XXI», que duia per títol «Com serà el món després del coronavirus?». El títol de la sessió era «Êtica i democràcia després de la pandèmia»  i va anar a càrrec de Joan Manuel del Pozo, doctor en Filosofia i professor emèrit de Filosofia política i ètica de la comunicació de la Universitat de Girona, exconseller d’Educació i Universitats (2006) i membre assessor de la Fundació Catalunya Europa.

El ponent començà exposant que la seva intervenció tindria quatre blocs. El primer consistiria en una reflexió sobre els  aprenentatges que la pandèmia ens havia aportat. Encara que una infecció així es digui que passa cada centúria, no fa gaires anys vam tenir experiència de la de les vaques boges i de la grip aviària i tot plegat ha palesat conseqüències sanitàries, socials, polítiques, econòmiques i culturals que ens demostren la fragilitat de la vida. Perquè un pandèmia com la viscuda es passa individualment però es viu col·lectivament. Com deia Gloria Fuertes: «Justo antes de morir/ aprendemos a vivir».

El ponent va descriure un reguitzell  d’aprenentatges que ens ha dut la pandèmia: coneixements sanitaris i assistencials (cosa que ens ha abocat a entendre que l’aire és compartit i la salut un bé essencial i fràgil); valoració de la ciència (que ha arribat a vacunes en temps rècord) i de l’assistència sanitària; practicar recursos de supervivència domèstics com la gimnàstica casolana; fruir de la cultura a l’engròs i a petita escala (espectacles del Liceu o de l’Scala s’han ofert en obert, i han sortit grups musicals locals per entretenir); viure amb bon humor; valorar l’essencial (caixeres de mercat, camioners…) de l’accessori; captar la injustícia del sistema econòmic; entendre el compromís professional dels sanitaris; avaluar  les  llibertats fonamentals quan se’ns han restringit; recuperar el valor de la llibertat, la responsabilitat i la solidaritat; confiar en Europa…

L’enumeració i comentari d’aquests aprenentatges l’han dut al segon bloc de la xerrada, la d’entendre, de cara al futur, la dimensió ètica de la democràcia a partir de  quatre aspectes necessaris: el de donar sentit al diàleg intergeneracional i respectar la gent més gran (víctima inicial de la pandèmia), la recuperació de l’educació integral, la del retorn a una vida natural i ambientalment més sostenible (volem respirar l’aire net de les ciutats d’aquells dies de confinament), la de superar desigualtats vergonyoses econòmiques, laborals i socials.  Des d’aquests perspectiva,  la democràcia no és cap superestructura sinó  el resultat del clam dels humans poder viure amb llibertat i igualtat com van dir pensadors com A. Touraine i P. Freire. 

Per això, la democràcia té una dimensió ètica i s’afebleix quan l’ètica no entra en la política i aquesta es converteix en una lluita aferrissada i desfermada per conservar el poder. La política existeix per a la convivència. Per a Aristòtil, l’ètica és una part de la política. No hi ha una ètica per al bé de l’individu i una política per al bé social. El maquiavelisme renaixentista ens ha fet molt mal en aquest sentit. De manera gràfica, es podria manifestar dient: qui no es preocupa per mantenir net el carrer davant del seu domicili, té el perill que la brutícia acabi envaint casa seva.

D’aquesta manera el ponent passà el tercer bloc de la xerrada, que volia abraçar les arrels antigues i modernes de la democràcia. Des del segle V aC a Grècia sorgí la demo-cràcia (‘poder’/’força’ del ‘poble’) per regir les ciutats-estat (les ‘polis’) amb el gran defecte que els ciutadans que no eren barons i lliures no podien participar de la vida democràtica. Tot i així, encara avui bevem dels seus pressupòsits: la isonomia (igualtat davant la llei [‘nomos’]), la isogòria (igualtat de paraula a l’àgora = llibertat d’expressió), la isocràcia (igualtat d’accès al poder públic) i la isotèlia, que equival a la igualtat de col·laboració impositiva [telos = ‘finalitat’, però també ‘impost’]). De l’antiguitat, passant per imperialismes i feudalismes medievals en l’època moderna, a partir del s. XVIII, hi hauria hagut una revifalla de  la democràcia, en primer lloc, sostraient els absolutismes de les monarquies i volent equilibrar els poders (legislatiu, judicial i executiu), tot i que a partir del s. XIX i XX el quart poder, el mediàtic, no s’equilibra amb els altres. La democràcia pressuposa la participació de tots els ciutadans implicats, però avui patim també una crisi del pensament institucional, és a dir, de capacitat política i cívica de comprendre quines són les regles del joc democràtic i de saber-les i voler-les complir com a part essencial de la vida del sistema. Hugh Heclo, professor d’Administració Pública, a (Pensar institucionalment, Paidós: 2014) recorre a la imatge de la virtut ètica central de la pràctica esportiva, el  ‘fair play’ o ‘joc net’, que equival al compliment de les regles del joc, tant les escrites o reglamentàries com les que podríem anomenar ‘consuetudinàries’ o ‘bones formes’. Justament en aquest segle XXI s’està imposant l’ètica de la cura, que exigeix, posar les necessitats  particulars de les persones al centre de tot, aquí i ara, lluitant, com demanava Wittgenstein.  I acabà aquesta secció llegint un paràgraf sobre el que caldria que fos una ètica  política de la cura.

Això el portà al darrer apartat de la seva dissertació, un diagnòstic del moment actual, partint del fet que el joc net democràtic no és habitual i tothom comença a estar molt tip del joc brut en les nostres democràcies. Aquest joc brut inclou tota mena de ‘corrupcions’, però, també d’altres mancaments com ara l’ús partidista de les institucions (tant a efectes econòmics de supervivència dels partits com a efectes propagandístics amb comunicació manipulada i sectària, cosa que qualificà d’«hiperpartidisme poc institucional»), la simplificació i distorsió del llenguatge amb tot el que suposa la substitució del discurs de sentit pel recurs de la imatge, la substitució del debat veritable per la disputa, baralla o orgue de gats en què s’han transformat alguns parlaments, el menyspreu a les minories o als adversaris, la subjecció de decisions polítiques als interessos dels poders financers o mediàtics opacs, la confusió entre espai, símbols i interessos públics i espai, símbols i interessos privats i partidistes, la  insolvència i displicència en les tasques representatives de debò (el cèlebre ‘no ens representeu’, que, ben llegit, implica l’acceptació de les regles formals però el retret d’exercir molt malament la representació, cosa que equivaldria a «sou representants però no representatius»). En aquest sentit distingí entre representativitat formal i representació real d’acostament a la ciutadania. Al capdavall, tot rau en una incapacitat o manca de voluntat de preservar els mínims indispensables de joc net per a un reconeixement universal de les institucions com a bé públic fonamental, en tant que objectivacions històriques i socials de valor per als ciutadans.

Per al ponent, tanmateix, l’afebliment de la dimensió ètica de les nostres polítiques democràtiques i de les nostres institucions també són deguts a mancances de la ciutadania, com ara la manca de compromís en la vida pública, la transferència de responsabilitats («això m’ho han de solucionar perquè pago impostos», la postura clientalista pel baix pensament institucional (ens sentim clients en comptes de persones amb drets civils i polítics), el fet de deixar-se anar  per la via de l’apolítica («Tots els polítics són iguals»), sense adonar-se dels perills que ens assetgen. Per al ponent, «si no fem política democràtica, ens en faran d’antidemocràtica».

Davant del pronòstic reservat del panorama plantejat i confessant que no tenia fórmules màgiques resolutives, no veia altres solucions que la recuperació de l’ètica en el camp polític, treballant, des del punt de vista del pensament  les tres dimensions personals (la cognitiva, l’emocional i l’ètica) tot evitant els dos extrems, les tiranies i oligarquies, d’una banda,  i, de l’altra, l’anarquia de la llei de la selva. Partint del fet que la democràcia és polisèmica i polièdrica, tot i abraçar una pluralitat de persones  amb valors bàsics, creia que si sentíem passió per ella i sabent que ens ho juguem tot (igualtat, justícia, drets, pluralismes) havíem de sentir una certa incomoditat de la situació actual amb vistes a millorar-la.

La xerrada, provocà un debat del tot enriquidor. El Dr. Del Pozo  va estar d’acord en què hi ha moltes construccions de la veritat (que no equivalia a tenir raó), assegurà que estàvem patint d’«infoxicació» (informació sense destriar i tòxica), posà esperances en la millora educativa des dels primers anys i en generar processos participatius i acceptà superar aquest tipus de democràcia participativa per una de més directa vist l’escàs aproximament dels polítics a la ciutadania. 

En acabar, per acabar la programació d’aquest curs, s’anuncià un nou «Debat a Sant Ildefons» sobre la simbologia dels textos sagrats per al proper dia 16 d’octubre, una sessió que s’esperava poder-la tenir de forma presencial, igual com el Congrés bianual que, per a qui vulgui agendar-se’l, tindrà lloc els propers 12 i 13 de novembre.

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-etica-i-democracia-despres-de-la-pandemia/feed/ 2
L’abraçada de l’amor http://cristianismexxi.cat/labracada-de-lamor/ http://cristianismexxi.cat/labracada-de-lamor/#comments Fri, 11 Jun 2021 09:18:45 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8206 La mateixa setmana de la celebració de la Pentecosta, vèiem, amb estupefacció, l’arribada de milers de persones, dones, homes i infants, a la platja del Tarajal. Imatges colpidores, terribles, imatges de desesperació i alhora de victòria, en aquesta barreja de la complexitat humana que, malgrat el dolor i la por, se sent per fi assolint una fita. 

Seria difícil analitzar el succeït sense caure en l’especulació de la qui és solament espectadora del succés; no sóc en absolut experta en temes migratoris ni diplomàtics ni polítics; sóc això solament, una espectadora a qui se li esquinça el cor, massa vegades sense saber què fer, sense saber què dir. 

Moltes d’aquestes imatges s’han convertit en virals, tant als diaris com a les xarxes, però potser n’hi ha una que, almenys per a mi, ha estat colpidora: la de l’activista de la Creu Roja abraçant un noi subsaharià en l’intent de consolar la tremolor d’un cor, que, amb por i desesperació, veu el seu germà en mans de persones que l’intenten reanimar, perquè la vida se li escola entre els dits, com l’aigua del mar.

Això succeïa la setmana de celebració de la Pentecosta, de la festa de l’Esperit que bufa allà on vol, que es mou sobre la terra i les aigües en plenitud de llibertat. I amb aquesta imatge gravada a foc i sang dins el meu pensament, vaig recordar aquell concepte que el teòleg catòlic, Karl Rahner, va desenvolupar ja fa molts anys, el de la cristiana anònima, un concepte que, en un sentit, posa en evidència el cristià confessant. 

Per Rahner, la cristiana pot ser explícita, havent experimentat, reconegut i acceptat la gràcia salvadora de Déu en la seva vida, però, per al teòleg, existeix també aquella gràcia manifestada en qui no ha confessat, però que l’ha fet palesa, en accions concretes enmig d’aquest món, en actes que podem reconèixer com a revelacions de la veritat i com a manifestació del Regne de Déu, que els confessants sabem que va acostar-nos Jesús, el Crist, en la seva vida. 

No sé quina fe o descreença professa l’activista de la Creu Roja, coneguda per tots i atacada per molts, però en la imatge de l’abraçada vaig reconèixer la gràcia salvadora del Déu que en el seu Esperit, lliure i indomable, es fa present enmig de la desesperació humana per portar el consol i la presència del qui plora amb els que ploren, sense demanar papers que hem escrit els homes, sense castigar per travessar fronteres inventades, des d’on portem les fortunes de l’espoli però que no deixem que les traspassin els desesperats a qui hem deixat sense terra i sense futur. 

Massa vegades el món que ens envolta, amb la seva crueltat i ignorància de la dignitat de tot ésser humà, de tota natura, que ens és vida, massa vegades la desesperança nia en el nostre cor, en la nostra ànima, perquè sembla que cada esforç, cada treball, cada intent és solament un fracàs o solament una gota d’aigua pura enmig d’un mar de contaminació i putrefacció. 

Però, si quelcom ens recorda la Pentecosta, és que el Déu encarnat en la nostra humanitat, segueix ara buscant cors on s’encarni l’esperança del Regne, a través del seu Esperit, donat i vessat per gràcia, per oferir l’esperança d’un món millor, de fraternitat i sororitat, de veritable llibertat i on la comunitat creacional és tractada amb la dignitat que va imaginar el Creador allà on volia que fos un jardí. 

Davant aquestes imatges, imatges colpidores, podem veure que, per portar a terme aquesta tasca, que ens sembla que s’escapa de les nostres capacitats, no estem sols, sinó que l’Esperit del Fill segueix manifestant la força del seu alè, un alè que bufa sobre uns i altres, sobre els d’aquí i els d’allà, sobre els confessants i els que no han fet experiència activa de Déu o no el criden pel mateix mot que pronunciem nosaltres. I és en aquesta esperança, de la companyia immanent de Déu en la seva creació, que, davant la desesperança de molts, nosaltres posem les nostres mans al servei de la nova creació, per mostrar l’amor diví, encara que solament sigui en una abraçada, que porta tota la gràcia allà on els nostres mots no ens permeten poder parlar. 

La celebració de Pentecosta no és solament el record d’un esdeveniment eclesial, que transformà els seguidors i les seguidores de Jesús en testimonis del Regne, és sobretot la consciència de la democratització de l’Esperit, que s’ofereix, sense restriccions, als que posem les nostres mans al servei dels altres. 

És per això que mirem el nostre voltant, les seves foscors i també les seves llums, amb la consciència que l’Esperit de Déu balla i canta enmig de la creació, inspirant les abraçades de l’amor, abraçades que no solucionen tot allò que encara manca per restablir, aquella llibertat, dignitat i respecte que mereixem totes i tots i el nostre planeta; però en aquesta mirada conscient que veu l’alè de Déu, la seva respiració profunda, que bufa entre nosaltres, és que, malgrat que encara quedi molt per fer i les nostres forces siguin petites, encara que hi ha massa qüestions per solucionar i les nostres eines són tosques i maldestres, aixecarem, amb fe i confiança, els braços per seguir abraçant i comprometent-nos amb la fraternitat creacional, que camina cap el terme del Regne.

Pra. Marta López Ballalta

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/labracada-de-lamor/feed/ 1
Debats a Sant Ildefons: “El manifest del convivencialisme” http://cristianismexxi.cat/el-manifest-del-convivencialisme/ http://cristianismexxi.cat/el-manifest-del-convivencialisme/#respond Mon, 31 May 2021 22:43:49 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8197 Enllaç: vídeo complet del debat

El passat dissabte 29-V-2021 va tenir lloc telemàticament el primer dels «Debats a Sant Ildefons»  del curs, organitzat per l’associació «Cristianisme al segle XXI», sota el títol El Manifest del Convivialisme. Va anar a càrrec dels senyor Josep Busquets i Martí Olivella, promotors empedreïts  de les lluites per la pau i la no-violència, que foren presentats per la presidenta de l’Associació la doctora Mercè Izquierdo, després de l’habitual lectura evangèlica.

El senyor Josep Busquets explicà que aquest Segon Manifest Convivialista publicat a França el febrer del 2020 posa les bases  filosòfiques d’un món interdependent, postneoliberal i postcreixement, que afronti el marasme actual l’emergència de climàtica, l’augment escandalós de desigualtats, la concentració de la riquesa i poder i la pèrdua de democràcia. Som en un moment crític en plena crisi sanitària, econòmica i social i el tema pren enfocs nous. És una crida per retrobar-nos i lluitar des de la no-violència per canviar  una realitat que, només aparentment, sembla imposar-se’ns. Aquest manifest ha estat treballat durant una dècada amb aportacions de 275 personalitats de 33 països diferents  —la llista consta al final— , totes elles intel·lectuals i activistes  amb diferents sensibilitats transformadores, entre les quals,  Alberto Acosta, Leonardo Boff, Jean Ziegler, Boaventura de Sousa Santos, Noam Chomsky (i, entre els hispànics,  Federico Demaria i Daniel Innerarity), només per fer alguns noms. Presentat com un moviment en pro de l’art de conviure (viure amb), amb valors que facin avançar i obrir camins, ha de permetre als humans competir per una millor cooperació, progressar amb consciencia plena de la naturalesa finita en recursos naturals i amb la certesa compartida de la necessària cura dels altres i del món. No es tracta  de cap imposició política, de cap doctrina ni de cap recerca de solucions màgiques. L’imperatiu categòric de la filosofia és clar: evitar l’excés, la desmesura, l’arrogància de la superioritat (l’hybris grega). Aquest segon manifest, no sols ofereix alternatives per a un món postneoliberal, sinó que crida a organitzar una Internacional Convivialista, que pugui ajudar a enquadrar les infinites lluites i alternatives que busquen construir un món que superi l’hegemonia capitalista neoliberal.

Acabà el seu enfoc amb tres punyents pinzellades: a) els joves es mobilitzen cercant sortides al món globalitzat; b) l’hegemonia de les idees no sempre s’ha de convertir en  accions hegemòniques, perquè un altre futur és possible (més enllà de la Socetat de Mont-Pèlerin que va voler acabar amb el keynesianisme de la redistribució estatal); c) cal conjurar els sis postulats neoliberals per excel·lència: 1) No hi ha societats ni col·lectius ni cultures; sols hi ha individus; 2) L’ambició i l’afany de lucre són bons; 3) Com més s’enriqueixin els rics, millor, perquè tothom fruirà de les engrunes; 4) El lliure mercat sense restriccions és desitjable ja que s’autoregula sol; 5) Si anem a més, anem a millor; no hi ha límits; i,  6) No hi ha alternativa al món actual.

El senyor Martí Olivella, que es presentà telemàticament amb un fos primaveral, entrà en el terreny del contingut del Manifest. El món va a la deriva perquè les doctrines polítiques heretades (capitalisme, comunisme, liberalisme, anarquisme…) no són guies suficients davant la finitud dels recursos naturals, la pluralitat de cultures,  l’aspiració infantil d’una omnipotència impossible. Cal innovar cercant una filosofia política de la vida en comú, a la recerca de la cooperació, que no evitarà el conflicte, però  el mirarà de resoldre sense violències. No ens podem resignar a acceptar les coses com ens venen donades, ni a l’enaltiment de la globalització neoliberal ni als profetes populistes de tendències feixistoides. Partim de cinc principis comuns: no som amos de la natura,  pugnem contra totes les discriminacions, el principi de socialitat  ens diu que la riquesa i les relacions han de ser socials, partim del principi legítim d’individuació  com a primera motivació humana  i, finalment, pel principi de l’oposició creativa valorem com a foraviats certs liberalismes en relació amb els que van acabar amb les monarquies absolutistes i despòtiques).

Enllà de l’imperatiu categòric  ja exposat, vol acabar amb quatre orientacions generals per al futur de la humanitat: 1) Per al 2050 l’objectiu ecològic hauria de ser zero (= emissions d’efecte hivernacle, 0 consum d’energies fòssils, 0 residus); 2) Hi ha d’haver una reducció significativa de les desigualtats, cosa que suposa una renda mínima per a tothom i un sostre de renda participatiu (en aquest sentit, proposà un referèndum sobre escales salarials); 3) Cal fer renéixer l’ideal democràtic més enllà de la democràcia parlamentària en pro d’una democràcia més directa i participativa): i 4) Cal promoure un universalisme plural (el denominat pluriversalisme),que ens permeti un marc per valora problemes i respostes.

Els dos ponents van voler ser curts, per permetre un debat. I a fe que va ser participatiu i profund. Es digué que el convivialisme exigia una difícil conversió personal i individual, un capgirament d’actituds, tot i que els ponents  opinaven que el missatge es vol transmetre per sortir de l’actual confusió. El principi d’individuació, proper als principis anarquistes, també portà cua, perquè, si d’una banda, contraria als principis col·lectivistes que ofeguen l’individu, les tradicions monoteistes sempre han estat en línia de la responsabilitat individual, i, per tant de la sostenibilitat del «jo», cosa que no passa a l’Orient, per exemple, amb el budisme, en què el «jo» pot considerar-se un engany (i, actualment, a Occident també assistim a una certa desfeta del «jo»). Això va fer reflexionar a un dels ponents. Admetent que el Manifest surt d’una França laica, i que, potser, en un futur, caldria assumir aportacions de la banda de les religions i d’altres, que també hi manquen, com una visual des del feminisme. Encara hi va haver qui va oposar el «jo» i l’«ego» i qui distingí una responsabilitat individuals d’una de psicosocial… Per als ponents l’important és que  cal sortir del marasme actual sense deixar ningú enrere. En la discussió, s’oposà, també, la Internacional Convivialista a la Internacional Neoliberal,  que es reuneix cada any a Davos, al Club de Bilderberg i té moltes Escoles de negocis escampades pel món, de  la sorgida poc després, la Internacional Progressita, promoguda per Gianis Varufakis, Bernie Sanders, també impulsada per Choimsky i d’altres, que han aconseguit que Amazon cotitzi on cal. El debat va derivar en la necessitat de valors per al nostre segle XXI i hi va haver qui va al·ludir a la Fundació Ètica Mundial, sorgida l’entorn de Hans Küng (la qual, a partir de la premissa «No es possible un nou ordre mundial sense una ètica mundial» promociona quatre compromisos: la cultura de la no-violència i del respecte a tota vida, l’ordre econòmic just i solidari, un estil de vida honrat, veraç i tolerant i la igualtat entre home-dona) i qui demanava  basar-se en els principis de la Declaració dels Drets Humans de l’ONU, tot i que, en les seves onades posteriors a la primera, ja van ser criticats i, com es va opinar debat, els Drets Humans que a nosaltres ens semblen tan clars, no són valors admesos universalment, vist que des del punt de vista musulmà, per exemple,  es qüestionen i molt. 

Una sessió, en definitiva, del tot enriquidora.

]]>
http://cristianismexxi.cat/el-manifest-del-convivencialisme/feed/ 0
Entrevista a Santi Vilanova (Diari de Girona) http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-santi-vilanova-diari-de-girona/ http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-santi-vilanova-diari-de-girona/#respond Thu, 20 May 2021 22:38:39 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8182 Santiago Vilanova (Olot, 1947) és periodista, escriptor i consultor ambiental. Amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, titulat «L’Emergència Climàtica a Catalunya: revolució o col·lapse», diumenge passat se li va publicar una entrevista al Diari de Girona, que podeu llegir al següent enllaç.

]]>
http://cristianismexxi.cat/entrevista-a-santi-vilanova-diari-de-girona/feed/ 0
Sessió d’Espai Obert: “Globalització i migracions” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-globalitzacio-i-migracions/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-globalitzacio-i-migracions/#respond Sun, 16 May 2021 23:28:27 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8176 GLOBALITZACIÓ I MIGRACIONS: «ESCOLTAR, PROTEGIR, PROMOURE I INTEGRAR»

Enllaç: vídeo complet de la xerrada

El passat dissabte 15 de maig , l’associació «Cristianisme al segle XXI», sota el títol que encapçala aquesta crònica, celebrà telemàticament el cinquè Espai Obert del curs a càrrec de Salvador Busquets, llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials i, actualment, director de Càrites Diocesana de Barcelona (CD Barcelona). L’acte començà amb una lectura d’un fragment de Cap a un nosaltres cada vegada més gran del papa Francesc, que incidia perfectament en el tema en qüestió. 

El ponent explicà que per preparar aquesta xerrada, havia comptat amb el suport de l’Observatori de la Realitat Social, de CD Barcelona, i a fe que, plegats, es van lluir molt positivament. Disposà la xerrada en cinc blocs començant per unes dades de context com a introducció. Mentre el 1995 teníem 161 milions de migrants internacionals, el 2019 eren 272 milions, als quals cal afegir 41 milions de desplaçats interns. Bona part dels migrants cau en situacions de pobresa per manca de treball estable; a Catalunya, si la taxa normal d’atur el 2020 era de 10,5%, entre els migrants era del 23,4%. Sobre el conjunt de la població, les transferències socials assoleixen baixar del 27,3% les persones en situació de pobresa a 14,3%, però en relació als migrants extracomunitaris,  la taxa sols baixa del 50,5% al 47,9%, degut a les poques ajudes a què tenen dret. No és cert, doncs, que els migrants extracomunitaris es mengin els nostres recursos. Tanmateix, a Espanya, amb una població total de 47,3 milions d’habitants, dels quals 41,9 milions son espanyols i 5,4 milions son estrangers, la situació d’exclusió passa del 18% entre els de nacionalitat espanyola, al 51% entre els de nacionalitat extracomunitària. En quin sentit? Doncs en el de patir exclusió residencial en un 69%,  laboral en un 39%, d’intervenció política en un 66%, de salut en un 27%…

En el segon bloc de la seva dissertació volgué parlar-nos de les persones que emigren per millorar les seves condicions de vida. Ho assoleixen? Els hi posem traves de tota mena: exigim visat i contracte de feina, tan difícils d’adquirir que els obliguem a fer una entrada irregular, cosa que els deixa en una situació administrativa falsa, que, entre altres aspectes, limita la seva mobilitat. Aquest migrant, a més d’estar sotmès a treballs informals i a la manca d’habitatge, no sap com exercir els seus drets, és criminalitzat, no disposa d’una xarxa de protecció socioeconòmica (hi ha hagut cassos de desempara en plena pandèmia tenen dificultats per  obrir un simple compte corrent. Els obliguem a superar una veritable carrera d’obstacles: papers, habitatge, treball, homologació d’estudis, dret de vot, poder emprar serveis socials o bancaris, el fet de poder empadronar-se Els immigrats estan sotmesos a un procés llarg i desgastador, de manera que resulten invisibles durant tres o més anys, desprotegits, vulnerables, amb treballs subsidiaris per por de ser expulsats i sense accés a la protecció social, cosa que la Covid-19 ha agreujat. El  febrer dels 2020,  el 8,2% de les llars ateses per Càritas Barcelona no tenien cap tipus d’ingrés; a l’abril, eren el 25,1%. Aquesta situació condiciona les oportunitats, converteix en teòrics determinats drets, com el de l’Ingrés Mínim Vital, i provoca disfuncions en els més febles.

El tercer bloc estava focalitzat sobre els migrants joves sols, abans dits Menors Emigrants No Acompanyats (MENA). Si el 2016 eren 3.997, el 2019 ja pujaven a 12.303; a Catalunya, 3.710 el 2018, i molts menys el 2020, amb les fronteres tancades. L’origen  és el següent: un 76,5% del Marroc i un 4,5% % de l’Àfrica Subsahariana. De tots ells, el 96,2% són nois, perquè les noies tenen altres camins d’entrada. Provenen de zones rurals, de famílies prou estructurades i de classe mitjana, que els ha ajudat a emigrar als 16-17 anys com a solució familiar. El problema és que en complir 18 anys, la majoria queda abandonada. La Direcció General d’Atenció a l’Infant i a l’Adolescent (DGAIA), que depèn del Departament d’Afers Socials i Família, fa el que pot i, des de CD Barcelona, procurem allargassar la seva estada als centres d’acollida o pisos perquè els cal formació. També l’Àrea de Suport als joves tutelats i extutelats (ASJTET) i, a nivell estatal la Comisión Española de Ayuda al Refugiado (CEAR) treballen en aquest sentit. Però el cert és que, des de la «Fundació Arrels», s’ha notat que molts d’aquests joves acaben vivint al carrer, cosa que abans no passava. Quant als extutelats, als 18 anys se’ls renova una vegada el permís de residència, però, per a una segona vegada, se’ls exigeix que guanyin un sou  de 2.151€, cosa que els resulta molt difícil. Entre ells mateixos hi ha conflictes perquè provenen de cultures diferents i als 19/20 anys se senten atrapats: es troben aquí de manera il·legal i no poden tornar al seu lloc d’origen per manca de diners (i per no passar davant la família la vergonya del fracassat). De fet necessiten una estabilitat per arribar a integrar-se.

El quart bloc del ponent posà el focus en les persones que emigren per situacions de violència. Es tracta d’una migració silenciosa, desordenada a causa de les urgències i amb un procés de dol, pel trencament familiar i social. Moltes persones tenen una alta formació, però  necessiten períodes llargs per homologar els seus títols universitaris (i els nens per reescolaritzar-se). Malauradament, molt sovint, han de començar de zero i acceptar feines baixes. En aquest sentit, de les 114.919 sol·licituds de protecció internacional resoltes el 2020, se’n van denegar un 60%, i només es van considerar favorables  un 5%. La resta, 35 %, son autoritzacions temporals per Raons Humanitàries.  Catalunya rep un 11% del total de sol·licituds estatals.

L’últim bloc pretenia arribar a unes conclusions sobre el problema migratori des de la perspectiva de CD de Barcelona. Els immigrants extracomunitaris pateixen situacions pitjors que els comunitaris. Els posem barreres massa sovint invisibles com el fet de dificultar el seu accés a l’Ingrés Mínim Vital. Sovint es veuen afectats per la irregularitat sobrevinguda, com la dels que treballen i pensen obtenir el permís de residència al cap de tres anys, però, per un ERO o un tancament empresarial, es troben sense feina i, de regulars passen a irregulars. Per això cal remarcar la línia d’ajuts ACOL, de la Generalitat de Catalunya, que subvenciona la contractació de persones migrades amb permís temporal de residència per circumstàncies excepcionals d’arrelament social.

Salvador Busquets finalitzà la dissertació amb un fragment de «Fratelli tutti» del papa Francesc, el punt 129, on es diu que l’atenció a les persones migrades es resumeix en quatre verbs, «escoltar, protegir, promoure i integrar» i, per rubricar la xerrada, ens va passar tres breus vídeos en els quals parlaven immigrats de Colòmbia i Hondures.

Una xerrada tan ben organitzada  deixà els assistents, en un primer moment, amb l’impacte de les dades i sense intervenció, però ben aviat es va obrir un diàleg sobre diferents temes. Es demanà  al ponent quines eren les vies d’entrada de les noies immigrades (tràfic de persones), quina era la col·laboració de l’administració, clarícies sobre les entitats  esmentades com DGAIA, ASJTET i CEAR, i sobre el funcionament mateix de «Càritas Diocesana» (el Dret Canònic permet a cada bisbe organitzar-la en  la de la seva diòcesi com cregui millor. Va aprofitar per explicar la relació entre CD Barcelona i altres entitats, com la Fundació Foment d’Habitatge Social). També se li demanà  la seva relació amb les Càritas parroquials (durant la pandèmia, els 87 punts parroquials de distribució d’aliments van baixar a 69 i es recuperaren fins a 74, cosa importantíssima per vincular a la parròquia famílies nouvingudes). Per al ponent, la ciutadania catalana és molt solidària i la administració pública és sensible al problema, però li preocupa tant la dificultat de passar de la resposta individual a la col·lectiva, és a dir, de la solidaritat a les polítiques socials, com certs discursos polítics xenòfobs, que culpabilitzen les migracions d’esmerçar massa recursos; encara que el seu poder polític sigui relatiu, la influència en els mitjans és gran i fa mal. Davant dels obstacles que alguns municipis posen en el padró,  se li demanà si no es podia actuar  legalment i explicà que s’està organitzant una assessoria jurídica unitària  per poder fer front legalment a aquests problemes i d’altres i per aprofitar escletxes de sistema com la llei de segones oportunitats. 

S’acabà la sessió amb l’anunci dels propers actes de «Cristianisme al segle XXI»: el 29 de maig hi ha en programa l’Assemblea de la societat i un «Debat a Sant Ildefons» sobre el «Manifest del convivialisme», a càrrec de J. Busquets i M. Olivella. També per al 12 de juny s’ha programat el darrer «Espai Obert» del curs  que desenvoluparà el tema «Ètica i democràcia després de la pandèmia», a càrrec del Dr. Juan Manuel del Pozo, Professor de filosofia política i Ètica de la comunicació.

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-globalitzacio-i-migracions/feed/ 0
Boabacar, l’Altre i el Pecat d’omissió http://cristianismexxi.cat/boabacar-laltre-i-el-pecat-domissio/ http://cristianismexxi.cat/boabacar-laltre-i-el-pecat-domissio/#respond Mon, 26 Apr 2021 18:50:53 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8165 El Boabacar, personatge real, era nascut a Senegal i portava catorze anys residint a casa nostra; un casa nostra que probablement no era exclusivament catalana, perquè el camí entre la costa atlàntica i la catalana, i a més  fins al nord d’aquesta en les condicions que l’han de transcórrer els immigrants, no es fa en avió i en classe preferent; però, vaja, l’home bàsicament era un molt ciutadà del país. 

Li faltaven pocs dies per disposar d’un bitllet, aquest sí d’avió, per retornar al seu país on esperava i l’esperava la seva família, amb la qual portava molts anys sense relació…. i sense saber-ne res mútuament. Van ser anys de silenci alimentats per la vergonya pròpia  de la pèrdua absoluta d‘estima per causa del seu pecat: no haver aconseguit complir el somni de regalar als seus la millora substancial  de les condicions de vida. Un somni, no cal dir-ho,  molt comú en persones del seu context social de tants indrets de països subsaharians… i no sols d’aquests. 

Era un fracàs que portava amagat en el racó més íntim de la seva ànima, que progressivament l’havia anat corsecant, com es corsequen els fruits que acabaran morint caiguts de l’arbre quan no aconsegueixen madurar. Ell hauria pogut ser un fruit que podia haver estat saborós, ric i deliciós per a la seva família, però que es va anar descomponent fins arribar a la definitiva autodestrucció. 

El seu estat de salut progressivament més delicat i la gran quantitat de fum que va respirar en l’incendi conegut en una nau industrial del barri del Gorg a Badalona, on  ell i força altres sense sostre es mal acotxava cada nit, va minvar la seva salut, a més re-afectada pel covid, fins a portar-lo a la mort. Cada vegada menjava menys i respirava pitjor, va dir un company de comunitat. 

Pel camí, un camí recent, la família havia aconseguit establir contacte amb ell entre súpliques de  “torna a casa, som la teva família i ja t’ajudarem”….  “torna a casa, si et plau, els teus fills ja són grans…” … i la conclusió del pare,  de “tornar a casa no haurà estat un fracàs, s’ho mereixia”. 

A la fi no hi va haver temps. El somni  d’un demà millor per a ell i per als seus fills, havia rebentat pel camí entre una esperança a punt d’esvair-se definitivament  i l’esforç heroic digníssim de la família d’acceptació de la realitat implacable. La implacable realitat d’una societat, que marca lleis de comportaments individuals i socials —en el sentit més ampli i integrador del concepte—,  que menen, i sobretot empenyen, a més de manera continuada i sense deixar respir, a situacions com aquesta. A la família no li va quedar ni tan sols el darrer alleujament: trasllat de les despulles al costat dels seus familiars, el covid ho va impedir. 

L’altre era un home català, anònim en el meu coneixement personal, d’edat mitjana, sense més família directa que la seva mare, hostatjada en una residència. La plenitud física de la seva vida el va portar a exercir un ofici propi d’aquesta circumstància, que exigia la possessió d’unes capacitats físiques notables: netejador de grans superfícies de vidre —façanes, balcons, envans translúcids, etcètera—.  A més de facultats físiques, la feina comportava també unes concretes dosis de risc per causa de  les elevades alçàries en què actuava i la incomoditat pròpia de les característiques de la seva tasca. 

Per raons, no explicitades, l’home va caure en una espiral de pèrdua de reconeixement de la seva tasca per part dels patrons. Uns patrons de doble tall; per una part, el destinatari final de la tasca, l’ajuntament d’una ciutat del Vallès Oriental força populosa, i, per l’altra, de manera més directa, una empresa sots-contractada, una figura que, en principi, —no em tracteu de demagog—  no inspira tota la confiança el món. 

Aquest professional d’un ofici secundari era progressivament més pressionat per aquest context de manca de reconeixement de la seva tasca  reiteradament insistit, incloses denúncies de suposada incompetència i manca de rendiment en un enfilall existencial que cada dia se li feia més irrespirable; i, en aquest punt, va tenir una errada professional que el va portar a la mort.    

Segons la crònica del mitjà d’informació, ni l’ajuntament, patró últim del protagonista ni l’empresa directament implicada no van respondre a la demanda d’explicacions del mitjà. Una crònica que sí que es feia ressò del profundíssim lligam afectiu dels dos protagonistes: ell, solter, i la seva mare, un nucli esdevingut ara tràgicament escapçat.  

El pecat d’omissió ens apareix en aquest context de manera inesperada. Inesperada per la raó òbvia que, en general, no s’hi compta; al contrari dels de “pensament, paraula i obra” que ens insistien en el catecisme preparatori de la primera Comunió —ai las, fa més de setanta anys—, és un pecat invisible o invisibilitzat, del qual nosaltres, els nens, no  teníem consciència del seu significat real; i no sols els nanus. Els altres tres pecats, des de menuts enteníem a què es referien, en una culturització alimentada a més per una exuberant exemplificació. Paraula igual a ofendre Déu i els pares, pensament omplir-nos el cap de desitjos pecaminosos i obra, cometre alguna maldat. Aquesta pedagogia, —a més ben adaptada a les diverses circumstàncies: evolució de l’edat, etcètera—, era molt clara i no  oferia cap mena de dubte. El pecat d’omissió quedava en un terreny definitori aïllat, poc concret, molt poc precís i, per tant, fàcilment defugible. Els altres partien de la negació —no això, no allò….—, mentre que el d’omissió parteix de l’afirmació. I, ja se sap, la negació és un concepte potent i directe mentre que l’afirmació, tot el contrari, acostuma a correspondre a una major debilitat conceptual. 

Mentre que els pecats actius comporten  una voluntat de decisió comprometedora, els d’omissió queden dissimulats, amagats, en els girells d’un estat de consciència atenuada per la indiferència, la comoditat i, fins i tot, la ignorància activa; o sigui interessada: no ho sabia, no ho vaig veure, tothom ho feia…. 

Els pecat d’omissió no és el de fer, sinó el de no fer, per tant no és gaire evident ni sorollós; no és fàcilment perceptible; és el del silenci —culpable—, però silenci;  el que s’esmuny en la comoditat d’una percepció subtil, grisa i sense contrast; el pecat que costa d’autopercebre, que no  fa fregadís, és fàcil de no adonar-se’n…. És el pecat de la indolència, silenciós, el que menys inquieta les consciències. Els pecats d’omissió, definitivament també són els menys confessats, per tant, dels quals hom se sent menys responsable. 

Crec que hi ha un dèficit de consciència de la importància i transcendència que té aquest pecat per part del mateix magisteri de l’Església; podríem dir, emprant una expressió molt habitual, que no té premsa, —ni  tan sols té mala premsa—; que no mereix la consideració que mereix, valgui la redundància,  i  no figura en un lloc gaire preponderant en les reflexions de les comunitats cristianes.  

Es fa difícil no trobar en aquestes dues històries una concatenació descarnada, intensa, perllongada del pecat d’omissió. No trobar en la història d’aquests dissortats les conseqüències del menysteniment, individual i col·lectiu, social, cultural, polític, ètic i religiós, d’aquest pecat tan marginat. És  difícil  no trobar també en aquestes històries un poderós dit acusador que sacsegi rotundament el fons dels nostres cors i els  del conjunt de les nostres societats benestants, podríem dir que,  per aquesta mateixa condició, implícitament pecadores de fet.  

 Creiem, i que se’ns disculpi la gosadia, que cal menar una profunda reflexió crítica sobre aquest pecat; cal trasbalsar de manera radical el clima de secundarietat en què se l’ha instal·lat. 

Acabo amb unes paraules lúcides que tenen sis segles d’història. Les va pronunciar Santa Catalina de Siena, la mística i alhora activista implicada: “Prou silencis, crideu amb cent mil llengües que per haver callat el món està podrit”. 

Amb quina força ressonen les històries de Boabacar i de l’altre, de tants Boabacar i tants netejadors de vidre en aquestes paraules. 

Jaume Comellas 

]]>
http://cristianismexxi.cat/boabacar-laltre-i-el-pecat-domissio/feed/ 0
Sessió d’Espai Obert: “Decreixement i transició energètica” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-decreixement-i-transicio-energetica/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-decreixement-i-transicio-energetica/#respond Sun, 25 Apr 2021 22:29:31 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8160 Enllaç: vídeo complet de la xerrada

El passat dissabte 24 d’abril, per videoconferència amb Zoom, promocionat per  l’associació «Cristianisme al segle XXI»,  tingué lloc un debat sobre Decreixement i transició energètica, a partir de la conferència de la Dra. Assumpta Farran, especialista amb Física de l’Atmosfera i Geofísica, exdirectora de l’ICAEN i actual patrona de la «Fundación Renovables». Ja havia participat al Congrés del 2019 i ens havia parlat de la necessària transició ecològica. Començà, doncs, exposant que la paraula decreixement era un mot que no solia emprar per les connotacions negatives que se li atorguen i les reaccions que provoca, com si haguéssim de tornar a les cavernes, tot i que era obvi que, si decreixement volia dir renunciar al malbaratament energètic per dirigir-nos a una societat més pròspera, l’acceptava. Recordà que el dijous anterior dia 22, des dels anys 70 se celebrava el Dia de la Terra i des del 1992 el Dia de la Cimera de la Terra en record de la de Río, quan es van implantar les Agendes 21. Vint anys, dels 70 als 90, en què s’havia donat  tant l’accident catastròfic de Txernòbil el 1989 (que mobilitzà 800.000 persones que arriscaren la vida en pro de la de la resta de població, cosa que dubtava que avui pogués succeir de nou)  com el Document del Club de Roma sobre els límits de la Terra (el nostre planeta no té recursos il·limitats), malgrat la poca atenció política rebuda. Han passat una trentena d’anys, d’aquells 90 a l’actualitat, el mateix període que hi ha fins al 2050, quan la societat s’ha d’haver descarbonitzat totalment i s’han  d’haver superat els recursos fòssils.

Què ha passat entretant? L’escalfament del planeta ha seguit, els recursos fòssils han augmentat en un 50% i han seguit les centrals nuclears, però la consciència  ecològica ha augmentat i ja no podem anar a llençar els residus a Bangla Desh, perquè és igual on llencem la porqueria: afecta a tots. Quan fa uns dies Joe Biden demanà a la cimera dels Caps d’estat i de govern què pensaven fer per aturar el canvi climàtic, tothom clamà per dur endavant amb més urgència que mai els acords de París del 2015 de cara a la cimera del Clima del 2030, però ningú posà damunt la taula quines estratègies seguiria ni s’hi va acordar cap normativa concreta.

Malgrat això, tot i que l’espècie humana és horriblement depredadora, no deixa de ser una espècie intel·ligent que, quan vol, sap fer bé les coses com ha demostrat en trobar una vacuna contra la Covid-19 amb un any de temps. Creia, doncs que disposàvem d’una tecnologia per fer front a la transició energètica, tot i que era menys optimista que en el 2019, perquè els moviments juvenils havien anat de davallada i ens trobàvem davant del perill que les ajudes europees de la Next Generation, les quals requereixen una revolució energètica encarada a l’electricitat, anirien a parar als grans lobbies  petroliers i gasistes de sempre. I, aleshores parlà del perill de la gran bacanal de la ineficiència energètica, si la transformació en renovables dels combustibles fòssils i radioactius l’havien de fer, com tot apuntava, aquests lobbies de sempre. Per què? Perquè, a partir de l’acceptació que respirem un aire que mata, neguen i bloquegen subtilment la transició i l’eficiència necessàries. I ho provà a partir de dos exemples: 1) davant la demanda de la UE de reduir els subsidis al dièsel (calculats a Espanya en 4000 M €/any) els pressupostos de l’estat espanyol es conformaven a reduir-los només per al transport turístic (400 M€) i no al gran transport ni per al sector de l’aviació, que suposa el 20% de la despesa energètica lligada al transport; 2) enfront de l’esgrimida «neutralitat tecnològica» per la Llei de Canvi Climàtic, hi ha qui vol seguir utilitzant el petroli, qui voldria seguir parlant d’emissions «netes» (sempre incontrolables), en comptes d’emissions «directes« (mesurables i controlables) i qui voldria deixar  seguir emprant els gasos  CFC molt contaminants als països del tercer món. Aquest bloqueig de l’eficiència el posà de relleu amb el denominat «hidrogen verd», que actualment s’empra com la panacea de tots els nostres mals i no representa altra cosa que poder seguir fent el que sempre s’ha fet. Explicà que encara que l’H sigui un dels elements més abundants de l’univers, no es troba de manera natural, sinó combinat amb molècules de carboni —metà, petroli…— o d’oxigen. Trencar-les —en el cas de l’aigua, per electròlisi— suposa alliberar carboni a l’atmosfera i produir més CO2, de manera que la despesa energètica suposa allunyar-se del foc per caure a les brases. D’aquí la bacanal de l’ineficiència.

Explicà que, sense fer castells a l’aire, avui per avui les renovables surten de l’aigua, el sol i el vent. L’aigua la tenim força explotada (no podem fer gaires més centrals  hidroelèctrques); del sol, hem aconseguit, en deu anys, baixar el preu deu vegades i més que ho farem; del vent, no tant, perquè ens hem endarrerit en parcs eòlics. Amb les renovables, els lobbies ens diuen que tindrem molta electricitat, tot i ser un producte sofisticat, sotmès a les lleis de caiguda de tensió de Kirchhoff i difícil de conservar (ara, sols el 20% de l’energia que consumim és electricitat; el 2030 el 50% de l’electricitat ha de sorgir de fonts renovables). Fa uns anys es preveia suprimir les centrals nuclears escalonadament  del 2030 a1 2035 (que produeixen un 55% de l’energia a Catalunya). Ara, tanmateix, ja no es podia donar per un fet segur, i menys davant de la política de França, que ha resultat l’abanderat de conservar-les. Segons els lobbies, tindrem molta electricitat de renovables i la transformarem en l’hidrogen verd, on sigui, transportable amb les canonades de gas; vist que el podrem emprar en transport o en la calefacció de la llar se segueix demanant al Banc Europeu d’Inversions que recolzi la construcció de canonades (que costen un dineral i acaben amb fuites d’ineficiència). L’energia, sotmesa a les lleis de la termodinàmica, és clar que es transforma a fonts més desordenades i desendreçades. L’eficiència, doncs, de l’energia solar i eòlica, transformada en hidrogen verd pot arribar a valors ínfims. Però, com que ve de renovables, sembla que no importi. I tant que importa! Perquè les renovables ocupen territori i el territori és on vivim. Caldrà ocupar-ne un bon tros en parcs eòlics i solars, però el territori just i no pas indiscriminadament.

I justament aquí la ponent va fer entrar en el conflicte les grans ciutats, avesades proveir-se d’energia d’altres països (petroli, dels Països àrabs; gas, d’Argèlia; urani, de Sud-Àfrica…) i a externalitzar els residus que produeixen. Caldrà un diàleg, generós i compromès, entre les grans ciutats i el territori (a Catalunya, un 70% de població es concentra en un 2,3% del territori). Cal esperar que això tampoc no ho dirigeixin els lobbies ineficaços de sempre, sinó una ciutadania empoderada, capaç de generar electricitat, amb captadors d’energia solar al propi terrat i bateries emmagatzemadores que poden durar 6-7 anys (amb pàrquings de cotxes elèctrics), amb xarxa compartida entre veïns, com està fent «Som energia», que empra la mitja tensió. I el futur serà de xarxes de distribució intel·ligent —esperem que públiques— sense rebuts aleatoris.

Davant de l’opulència de despesa energètica, en una situació capgirada perquè els lobbies esperen fer el que han fet sempre tot rentant-se la cara amb la mentalitat del carbó, cal situar la prosperitat eficient davant d’una situació capgirada produïda per les ajudes europees. El veritable decreixement seria aplicar-lo en la despesa ineficient. Contra la ineficiència, consciència ciutadana.

No cal dir que una xerrada d’aquest tipus generà un debat profitós i actiu,  de tal manera que s’alçaren mans entre els assistents —una vuitantena— i es van escriure moltes preguntes al xat com ara què opinava dels parcs  eòlics projectats a l’Empordà o al Priorat,  el perquè de la no moratòria de l’energia atòmica, quina distribuïdora energètica havíem de triar («la que comercialitzi electricitat sorgida d’energies renovables cent per cent», va respondre) i moltíssimes més. Es va qualificar la seva aportació com de «brillant, clara i depriment» i es demanà que es difongués  tan com fos possible.  De fet,  el temps s’exhaurí sense haver pogut satisfer-les totes. La Sra. Farran es va brindar a seguir, si se li oferia una data que li anés bé, cosa que la Junta de l’associació haurà de considerar.

Com a comiat, se la felicità pel seu aniversari, se li agraïren molt tant la ponència com les respostes que va fer a les qüestions plantejades i s’anuncia el proper «Espai Obert» per al proper 15 de maig  sobre el tema «Globalització i migracions», a càrrec de Salvador Busquets, llicenciat en Ciències Econòmiques i director de Càritas diocesana.

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-decreixement-i-transicio-energetica/feed/ 0
Recordatori H. Küng http://cristianismexxi.cat/recordatori-h-kung/ http://cristianismexxi.cat/recordatori-h-kung/#respond Sun, 18 Apr 2021 23:24:35 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8156 El sis d’abril va morir el teòleg suís Hans Küng, el mateix dia que ens vàrem acomiadar de l’Arcadi Oliveras. 

Hem perdut el mateix dia dos cristians empeltats d’esperança, Com ens deia en Lluís Busquets recordant l’Arcadi Oliveras, el seu projecte d’una ètica mundial (1990) anava de bracet amb la utopia de l’Arcadi. 

Que ens serveixin de paradigma!

 

‘Redes cristianas’ recorda Hans Küng amb l’escrit que reproduim, publicat a la Web www.redescristianas.net   (07/04/2021)

Envueltos en la barahúnda política de estos días y bajo la amenaza de una cuarta ola de la pandemia, recibimos con pena —y a la vez con la satisfacción que nos proporciona una vida coherente y ejemplar— la muerte de Hans Küng. 

Para el mundo en general y para el cristianismo crítico, mayormente de base, Hans Küng no ha sido una persona indiferente. Ha sido un referente incontestable en estas últimas décadas. Probablemente se escribirán, a partir de ahora, sesudos artículos y libros destacando su enorme producción teológica para el mejor conocimiento del misterio cristiano y la constitución de una Iglesia de iguales, su contribución esencial al planteamiento de una ética mundial y el gran papel que él otorga a las religiones en el establecimiento de la paz entre los pueblos. Todo será poco para destacar el ingente trabajo intelectual llevado a cabo por Hans Küng en favor de una mayor humanización de la humanidad y del crecimiento de la espiritualidad en la historia. 

Desde el punto de vista de unos cristianos y cristianas de base como nosotros, comprometidos con la historia y con el seguimiento de Jesús en la misma, queremos destacar, en primer lugar, el enorme apoyo que han supuesto para nuestra formación espiritual algunos libros suyos que han hecho época después del Vaticano II y la Teología de liberación, como “Ser cristiano”, “¿Existe Dios?”, “La Iglesia”, “Ética Mundial”, “Una muerte Feliz”, etc. Y, en segundo lugar, nos han ayudado a abrir los ojos las grandes preguntas que Hans Küng se ha venido haciendo en su vida y las grandes claves de su búsqueda que siguen siendo para nosotros y nosotras un acicate. Preguntas sobre el final y destino de la vida, sobre la presencia y el papel de la religión como instancia de sentido y camino de paz en el mundo, sobre la gran responsabilidad de la Iglesia cristiana, como conjunto o ecúmene, en el mantenimiento o fiabilidad (infalibilidad) del mensaje que transmite y el papel ejemplar de la misma institución eclesial llamada a ofrecer a sí misma y al mundo un paradigma de democracia en este mundo de Dios.

No quisiéramos cerrar esta nota sin agradecer a Hans Kang su vida ejemplar como ciudadano creyente, su lucidez y honestidad intelectual, su fe/confianza en el sentido de la realidad, de la vida. El rechazo equivocado por una Roma obcecada y poco misericorde lo ha convertido en una de las personas más católicas (en sentido universal) y más influyentes en la espiritualidad de las últimas décadas. 

Queremos despedirnos de Hans con la confianza que él mismo nos ha ofrecido durante su vida y concretamente en la respuesta que dio a la periodista Anne Will que— a propósito de su libro Una muerte feliz—, le preguntaba en el canal ARD de la televisión alemana: “¿por qué desea terminar con su vida, si percibiera indicios de una demencia incipiente?… Porque no soy, dice, de los que piensan que la vida terrenal lo es todo… No creo que vaya a morir en una nada…sino que voy a morir en una última realidad… y que desde allí encontraré una nueva vida. Esta es mi convicción por la fe”.

¡Que tu convicción se haya cumplido con creces, hermano Hans!

]]>
http://cristianismexxi.cat/recordatori-h-kung/feed/ 0