Cristianisme XXI http://cristianismexxi.cat Associació Cristianisme al segle XXI Fri, 14 May 2021 12:07:50 +0000 ca hourly 1 https://wordpress.org/?v=5.3.1 15 de maig: propera sessió d’Espai Obert http://cristianismexxi.cat/15-de-maig-propera-sessio-despai-obert/ http://cristianismexxi.cat/15-de-maig-propera-sessio-despai-obert/#respond Fri, 14 May 2021 12:07:10 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8172

]]>
http://cristianismexxi.cat/15-de-maig-propera-sessio-despai-obert/feed/ 0
Boabacar, l’Altre i el Pecat d’omissió http://cristianismexxi.cat/boabacar-laltre-i-el-pecat-domissio/ http://cristianismexxi.cat/boabacar-laltre-i-el-pecat-domissio/#respond Mon, 26 Apr 2021 18:50:53 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8165 El Boabacar, personatge real, era nascut a Senegal i portava catorze anys residint a casa nostra; un casa nostra que probablement no era exclusivament catalana, perquè el camí entre la costa atlàntica i la catalana, i a més  fins al nord d’aquesta en les condicions que l’han de transcórrer els immigrants, no es fa en avió i en classe preferent; però, vaja, l’home bàsicament era un molt ciutadà del país. 

Li faltaven pocs dies per disposar d’un bitllet, aquest sí d’avió, per retornar al seu país on esperava i l’esperava la seva família, amb la qual portava molts anys sense relació…. i sense saber-ne res mútuament. Van ser anys de silenci alimentats per la vergonya pròpia  de la pèrdua absoluta d‘estima per causa del seu pecat: no haver aconseguit complir el somni de regalar als seus la millora substancial  de les condicions de vida. Un somni, no cal dir-ho,  molt comú en persones del seu context social de tants indrets de països subsaharians… i no sols d’aquests. 

Era un fracàs que portava amagat en el racó més íntim de la seva ànima, que progressivament l’havia anat corsecant, com es corsequen els fruits que acabaran morint caiguts de l’arbre quan no aconsegueixen madurar. Ell hauria pogut ser un fruit que podia haver estat saborós, ric i deliciós per a la seva família, però que es va anar descomponent fins arribar a la definitiva autodestrucció. 

El seu estat de salut progressivament més delicat i la gran quantitat de fum que va respirar en l’incendi conegut en una nau industrial del barri del Gorg a Badalona, on  ell i força altres sense sostre es mal acotxava cada nit, va minvar la seva salut, a més re-afectada pel covid, fins a portar-lo a la mort. Cada vegada menjava menys i respirava pitjor, va dir un company de comunitat. 

Pel camí, un camí recent, la família havia aconseguit establir contacte amb ell entre súpliques de  “torna a casa, som la teva família i ja t’ajudarem”….  “torna a casa, si et plau, els teus fills ja són grans…” … i la conclusió del pare,  de “tornar a casa no haurà estat un fracàs, s’ho mereixia”. 

A la fi no hi va haver temps. El somni  d’un demà millor per a ell i per als seus fills, havia rebentat pel camí entre una esperança a punt d’esvair-se definitivament  i l’esforç heroic digníssim de la família d’acceptació de la realitat implacable. La implacable realitat d’una societat, que marca lleis de comportaments individuals i socials —en el sentit més ampli i integrador del concepte—,  que menen, i sobretot empenyen, a més de manera continuada i sense deixar respir, a situacions com aquesta. A la família no li va quedar ni tan sols el darrer alleujament: trasllat de les despulles al costat dels seus familiars, el covid ho va impedir. 

L’altre era un home català, anònim en el meu coneixement personal, d’edat mitjana, sense més família directa que la seva mare, hostatjada en una residència. La plenitud física de la seva vida el va portar a exercir un ofici propi d’aquesta circumstància, que exigia la possessió d’unes capacitats físiques notables: netejador de grans superfícies de vidre —façanes, balcons, envans translúcids, etcètera—.  A més de facultats físiques, la feina comportava també unes concretes dosis de risc per causa de  les elevades alçàries en què actuava i la incomoditat pròpia de les característiques de la seva tasca. 

Per raons, no explicitades, l’home va caure en una espiral de pèrdua de reconeixement de la seva tasca per part dels patrons. Uns patrons de doble tall; per una part, el destinatari final de la tasca, l’ajuntament d’una ciutat del Vallès Oriental força populosa, i, per l’altra, de manera més directa, una empresa sots-contractada, una figura que, en principi, —no em tracteu de demagog—  no inspira tota la confiança el món. 

Aquest professional d’un ofici secundari era progressivament més pressionat per aquest context de manca de reconeixement de la seva tasca  reiteradament insistit, incloses denúncies de suposada incompetència i manca de rendiment en un enfilall existencial que cada dia se li feia més irrespirable; i, en aquest punt, va tenir una errada professional que el va portar a la mort.    

Segons la crònica del mitjà d’informació, ni l’ajuntament, patró últim del protagonista ni l’empresa directament implicada no van respondre a la demanda d’explicacions del mitjà. Una crònica que sí que es feia ressò del profundíssim lligam afectiu dels dos protagonistes: ell, solter, i la seva mare, un nucli esdevingut ara tràgicament escapçat.  

El pecat d’omissió ens apareix en aquest context de manera inesperada. Inesperada per la raó òbvia que, en general, no s’hi compta; al contrari dels de “pensament, paraula i obra” que ens insistien en el catecisme preparatori de la primera Comunió —ai las, fa més de setanta anys—, és un pecat invisible o invisibilitzat, del qual nosaltres, els nens, no  teníem consciència del seu significat real; i no sols els nanus. Els altres tres pecats, des de menuts enteníem a què es referien, en una culturització alimentada a més per una exuberant exemplificació. Paraula igual a ofendre Déu i els pares, pensament omplir-nos el cap de desitjos pecaminosos i obra, cometre alguna maldat. Aquesta pedagogia, —a més ben adaptada a les diverses circumstàncies: evolució de l’edat, etcètera—, era molt clara i no  oferia cap mena de dubte. El pecat d’omissió quedava en un terreny definitori aïllat, poc concret, molt poc precís i, per tant, fàcilment defugible. Els altres partien de la negació —no això, no allò….—, mentre que el d’omissió parteix de l’afirmació. I, ja se sap, la negació és un concepte potent i directe mentre que l’afirmació, tot el contrari, acostuma a correspondre a una major debilitat conceptual. 

Mentre que els pecats actius comporten  una voluntat de decisió comprometedora, els d’omissió queden dissimulats, amagats, en els girells d’un estat de consciència atenuada per la indiferència, la comoditat i, fins i tot, la ignorància activa; o sigui interessada: no ho sabia, no ho vaig veure, tothom ho feia…. 

Els pecat d’omissió no és el de fer, sinó el de no fer, per tant no és gaire evident ni sorollós; no és fàcilment perceptible; és el del silenci —culpable—, però silenci;  el que s’esmuny en la comoditat d’una percepció subtil, grisa i sense contrast; el pecat que costa d’autopercebre, que no  fa fregadís, és fàcil de no adonar-se’n…. És el pecat de la indolència, silenciós, el que menys inquieta les consciències. Els pecats d’omissió, definitivament també són els menys confessats, per tant, dels quals hom se sent menys responsable. 

Crec que hi ha un dèficit de consciència de la importància i transcendència que té aquest pecat per part del mateix magisteri de l’Església; podríem dir, emprant una expressió molt habitual, que no té premsa, —ni  tan sols té mala premsa—; que no mereix la consideració que mereix, valgui la redundància,  i  no figura en un lloc gaire preponderant en les reflexions de les comunitats cristianes.  

Es fa difícil no trobar en aquestes dues històries una concatenació descarnada, intensa, perllongada del pecat d’omissió. No trobar en la història d’aquests dissortats les conseqüències del menysteniment, individual i col·lectiu, social, cultural, polític, ètic i religiós, d’aquest pecat tan marginat. És  difícil  no trobar també en aquestes històries un poderós dit acusador que sacsegi rotundament el fons dels nostres cors i els  del conjunt de les nostres societats benestants, podríem dir que,  per aquesta mateixa condició, implícitament pecadores de fet.  

 Creiem, i que se’ns disculpi la gosadia, que cal menar una profunda reflexió crítica sobre aquest pecat; cal trasbalsar de manera radical el clima de secundarietat en què se l’ha instal·lat. 

Acabo amb unes paraules lúcides que tenen sis segles d’història. Les va pronunciar Santa Catalina de Siena, la mística i alhora activista implicada: “Prou silencis, crideu amb cent mil llengües que per haver callat el món està podrit”. 

Amb quina força ressonen les històries de Boabacar i de l’altre, de tants Boabacar i tants netejadors de vidre en aquestes paraules. 

Jaume Comellas 

]]>
http://cristianismexxi.cat/boabacar-laltre-i-el-pecat-domissio/feed/ 0
Sessió d’Espai Obert: “Decreixement i transició energètica” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-decreixement-i-transicio-energetica/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-decreixement-i-transicio-energetica/#respond Sun, 25 Apr 2021 22:29:31 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8160 Enllaç: vídeo complet de la xerrada

El passat dissabte 24 d’abril, per videoconferència amb Zoom, promocionat per  l’associació «Cristianisme al segle XXI»,  tingué lloc un debat sobre Decreixement i transició energètica, a partir de la conferència de la Dra. Assumpta Farran, especialista amb Física de l’Atmosfera i Geofísica, exdirectora de l’ICAEN i actual patrona de la «Fundación Renovables». Ja havia participat al Congrés del 2019 i ens havia parlat de la necessària transició ecològica. Començà, doncs, exposant que la paraula decreixement era un mot que no solia emprar per les connotacions negatives que se li atorguen i les reaccions que provoca, com si haguéssim de tornar a les cavernes, tot i que era obvi que, si decreixement volia dir renunciar al malbaratament energètic per dirigir-nos a una societat més pròspera, l’acceptava. Recordà que el dijous anterior dia 22, des dels anys 70 se celebrava el Dia de la Terra i des del 1992 el Dia de la Cimera de la Terra en record de la de Río, quan es van implantar les Agendes 21. Vint anys, dels 70 als 90, en què s’havia donat  tant l’accident catastròfic de Txernòbil el 1989 (que mobilitzà 800.000 persones que arriscaren la vida en pro de la de la resta de població, cosa que dubtava que avui pogués succeir de nou)  com el Document del Club de Roma sobre els límits de la Terra (el nostre planeta no té recursos il·limitats), malgrat la poca atenció política rebuda. Han passat una trentena d’anys, d’aquells 90 a l’actualitat, el mateix període que hi ha fins al 2050, quan la societat s’ha d’haver descarbonitzat totalment i s’han  d’haver superat els recursos fòssils.

Què ha passat entretant? L’escalfament del planeta ha seguit, els recursos fòssils han augmentat en un 50% i han seguit les centrals nuclears, però la consciència  ecològica ha augmentat i ja no podem anar a llençar els residus a Bangla Desh, perquè és igual on llencem la porqueria: afecta a tots. Quan fa uns dies Joe Biden demanà a la cimera dels Caps d’estat i de govern què pensaven fer per aturar el canvi climàtic, tothom clamà per dur endavant amb més urgència que mai els acords de París del 2015 de cara a la cimera del Clima del 2030, però ningú posà damunt la taula quines estratègies seguiria ni s’hi va acordar cap normativa concreta.

Malgrat això, tot i que l’espècie humana és horriblement depredadora, no deixa de ser una espècie intel·ligent que, quan vol, sap fer bé les coses com ha demostrat en trobar una vacuna contra la Covid-19 amb un any de temps. Creia, doncs que disposàvem d’una tecnologia per fer front a la transició energètica, tot i que era menys optimista que en el 2019, perquè els moviments juvenils havien anat de davallada i ens trobàvem davant del perill que les ajudes europees de la Next Generation, les quals requereixen una revolució energètica encarada a l’electricitat, anirien a parar als grans lobbies  petroliers i gasistes de sempre. I, aleshores parlà del perill de la gran bacanal de la ineficiència energètica, si la transformació en renovables dels combustibles fòssils i radioactius l’havien de fer, com tot apuntava, aquests lobbies de sempre. Per què? Perquè, a partir de l’acceptació que respirem un aire que mata, neguen i bloquegen subtilment la transició i l’eficiència necessàries. I ho provà a partir de dos exemples: 1) davant la demanda de la UE de reduir els subsidis al dièsel (calculats a Espanya en 4000 M €/any) els pressupostos de l’estat espanyol es conformaven a reduir-los només per al transport turístic (400 M€) i no al gran transport ni per al sector de l’aviació, que suposa el 20% de la despesa energètica lligada al transport; 2) enfront de l’esgrimida «neutralitat tecnològica» per la Llei de Canvi Climàtic, hi ha qui vol seguir utilitzant el petroli, qui voldria seguir parlant d’emissions «netes» (sempre incontrolables), en comptes d’emissions «directes« (mesurables i controlables) i qui voldria deixar  seguir emprant els gasos  CFC molt contaminants als països del tercer món. Aquest bloqueig de l’eficiència el posà de relleu amb el denominat «hidrogen verd», que actualment s’empra com la panacea de tots els nostres mals i no representa altra cosa que poder seguir fent el que sempre s’ha fet. Explicà que encara que l’H sigui un dels elements més abundants de l’univers, no es troba de manera natural, sinó combinat amb molècules de carboni —metà, petroli…— o d’oxigen. Trencar-les —en el cas de l’aigua, per electròlisi— suposa alliberar carboni a l’atmosfera i produir més CO2, de manera que la despesa energètica suposa allunyar-se del foc per caure a les brases. D’aquí la bacanal de l’ineficiència.

Explicà que, sense fer castells a l’aire, avui per avui les renovables surten de l’aigua, el sol i el vent. L’aigua la tenim força explotada (no podem fer gaires més centrals  hidroelèctrques); del sol, hem aconseguit, en deu anys, baixar el preu deu vegades i més que ho farem; del vent, no tant, perquè ens hem endarrerit en parcs eòlics. Amb les renovables, els lobbies ens diuen que tindrem molta electricitat, tot i ser un producte sofisticat, sotmès a les lleis de caiguda de tensió de Kirchhoff i difícil de conservar (ara, sols el 20% de l’energia que consumim és electricitat; el 2030 el 50% de l’electricitat ha de sorgir de fonts renovables). Fa uns anys es preveia suprimir les centrals nuclears escalonadament  del 2030 a1 2035 (que produeixen un 55% de l’energia a Catalunya). Ara, tanmateix, ja no es podia donar per un fet segur, i menys davant de la política de França, que ha resultat l’abanderat de conservar-les. Segons els lobbies, tindrem molta electricitat de renovables i la transformarem en l’hidrogen verd, on sigui, transportable amb les canonades de gas; vist que el podrem emprar en transport o en la calefacció de la llar se segueix demanant al Banc Europeu d’Inversions que recolzi la construcció de canonades (que costen un dineral i acaben amb fuites d’ineficiència). L’energia, sotmesa a les lleis de la termodinàmica, és clar que es transforma a fonts més desordenades i desendreçades. L’eficiència, doncs, de l’energia solar i eòlica, transformada en hidrogen verd pot arribar a valors ínfims. Però, com que ve de renovables, sembla que no importi. I tant que importa! Perquè les renovables ocupen territori i el territori és on vivim. Caldrà ocupar-ne un bon tros en parcs eòlics i solars, però el territori just i no pas indiscriminadament.

I justament aquí la ponent va fer entrar en el conflicte les grans ciutats, avesades proveir-se d’energia d’altres països (petroli, dels Països àrabs; gas, d’Argèlia; urani, de Sud-Àfrica…) i a externalitzar els residus que produeixen. Caldrà un diàleg, generós i compromès, entre les grans ciutats i el territori (a Catalunya, un 70% de població es concentra en un 2,3% del territori). Cal esperar que això tampoc no ho dirigeixin els lobbies ineficaços de sempre, sinó una ciutadania empoderada, capaç de generar electricitat, amb captadors d’energia solar al propi terrat i bateries emmagatzemadores que poden durar 6-7 anys (amb pàrquings de cotxes elèctrics), amb xarxa compartida entre veïns, com està fent «Som energia», que empra la mitja tensió. I el futur serà de xarxes de distribució intel·ligent —esperem que públiques— sense rebuts aleatoris.

Davant de l’opulència de despesa energètica, en una situació capgirada perquè els lobbies esperen fer el que han fet sempre tot rentant-se la cara amb la mentalitat del carbó, cal situar la prosperitat eficient davant d’una situació capgirada produïda per les ajudes europees. El veritable decreixement seria aplicar-lo en la despesa ineficient. Contra la ineficiència, consciència ciutadana.

No cal dir que una xerrada d’aquest tipus generà un debat profitós i actiu,  de tal manera que s’alçaren mans entre els assistents —una vuitantena— i es van escriure moltes preguntes al xat com ara què opinava dels parcs  eòlics projectats a l’Empordà o al Priorat,  el perquè de la no moratòria de l’energia atòmica, quina distribuïdora energètica havíem de triar («la que comercialitzi electricitat sorgida d’energies renovables cent per cent», va respondre) i moltíssimes més. Es va qualificar la seva aportació com de «brillant, clara i depriment» i es demanà que es difongués  tan com fos possible.  De fet,  el temps s’exhaurí sense haver pogut satisfer-les totes. La Sra. Farran es va brindar a seguir, si se li oferia una data que li anés bé, cosa que la Junta de l’associació haurà de considerar.

Com a comiat, se la felicità pel seu aniversari, se li agraïren molt tant la ponència com les respostes que va fer a les qüestions plantejades i s’anuncia el proper «Espai Obert» per al proper 15 de maig  sobre el tema «Globalització i migracions», a càrrec de Salvador Busquets, llicenciat en Ciències Econòmiques i director de Càritas diocesana.

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-decreixement-i-transicio-energetica/feed/ 0
Recordatori H. Küng http://cristianismexxi.cat/recordatori-h-kung/ http://cristianismexxi.cat/recordatori-h-kung/#respond Sun, 18 Apr 2021 23:24:35 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8156 El sis d’abril va morir el teòleg suís Hans Küng, el mateix dia que ens vàrem acomiadar de l’Arcadi Oliveras. 

Hem perdut el mateix dia dos cristians empeltats d’esperança, Com ens deia en Lluís Busquets recordant l’Arcadi Oliveras, el seu projecte d’una ètica mundial (1990) anava de bracet amb la utopia de l’Arcadi. 

Que ens serveixin de paradigma!

 

‘Redes cristianas’ recorda Hans Küng amb l’escrit que reproduim, publicat a la Web www.redescristianas.net   (07/04/2021)

Envueltos en la barahúnda política de estos días y bajo la amenaza de una cuarta ola de la pandemia, recibimos con pena —y a la vez con la satisfacción que nos proporciona una vida coherente y ejemplar— la muerte de Hans Küng. 

Para el mundo en general y para el cristianismo crítico, mayormente de base, Hans Küng no ha sido una persona indiferente. Ha sido un referente incontestable en estas últimas décadas. Probablemente se escribirán, a partir de ahora, sesudos artículos y libros destacando su enorme producción teológica para el mejor conocimiento del misterio cristiano y la constitución de una Iglesia de iguales, su contribución esencial al planteamiento de una ética mundial y el gran papel que él otorga a las religiones en el establecimiento de la paz entre los pueblos. Todo será poco para destacar el ingente trabajo intelectual llevado a cabo por Hans Küng en favor de una mayor humanización de la humanidad y del crecimiento de la espiritualidad en la historia. 

Desde el punto de vista de unos cristianos y cristianas de base como nosotros, comprometidos con la historia y con el seguimiento de Jesús en la misma, queremos destacar, en primer lugar, el enorme apoyo que han supuesto para nuestra formación espiritual algunos libros suyos que han hecho época después del Vaticano II y la Teología de liberación, como “Ser cristiano”, “¿Existe Dios?”, “La Iglesia”, “Ética Mundial”, “Una muerte Feliz”, etc. Y, en segundo lugar, nos han ayudado a abrir los ojos las grandes preguntas que Hans Küng se ha venido haciendo en su vida y las grandes claves de su búsqueda que siguen siendo para nosotros y nosotras un acicate. Preguntas sobre el final y destino de la vida, sobre la presencia y el papel de la religión como instancia de sentido y camino de paz en el mundo, sobre la gran responsabilidad de la Iglesia cristiana, como conjunto o ecúmene, en el mantenimiento o fiabilidad (infalibilidad) del mensaje que transmite y el papel ejemplar de la misma institución eclesial llamada a ofrecer a sí misma y al mundo un paradigma de democracia en este mundo de Dios.

No quisiéramos cerrar esta nota sin agradecer a Hans Kang su vida ejemplar como ciudadano creyente, su lucidez y honestidad intelectual, su fe/confianza en el sentido de la realidad, de la vida. El rechazo equivocado por una Roma obcecada y poco misericorde lo ha convertido en una de las personas más católicas (en sentido universal) y más influyentes en la espiritualidad de las últimas décadas. 

Queremos despedirnos de Hans con la confianza que él mismo nos ha ofrecido durante su vida y concretamente en la respuesta que dio a la periodista Anne Will que— a propósito de su libro Una muerte feliz—, le preguntaba en el canal ARD de la televisión alemana: “¿por qué desea terminar con su vida, si percibiera indicios de una demencia incipiente?… Porque no soy, dice, de los que piensan que la vida terrenal lo es todo… No creo que vaya a morir en una nada…sino que voy a morir en una última realidad… y que desde allí encontraré una nueva vida. Esta es mi convicción por la fe”.

¡Que tu convicción se haya cumplido con creces, hermano Hans!

]]>
http://cristianismexxi.cat/recordatori-h-kung/feed/ 0
Arcadi Oliveres, visió personal http://cristianismexxi.cat/arcadi-oliveres-visio-personal/ http://cristianismexxi.cat/arcadi-oliveres-visio-personal/#respond Wed, 07 Apr 2021 21:06:41 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8148 Arcadi Oliveras i Boadella (Barcelona, 1945), casat amb Janine Künzi amb qui va tenir quatre fills, va estudiar d’adolescent als escolapis de Diputació, on va rebre una marca indeleble de Lluís M. Xirinacs El 1968, en època d’estudiant participà a la constitució clandestina del Sindicat Democràtic d’Estudiants (la «Caputxinada» de 1966) i, el 1968, l’any en què va aconseguir  la Llicenciatura en Ciències Econòmiques,  fou processat pel TOP. Acabats els estudis, començà a treballar al Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari (CEDEC), des d’on treballà per al desenvolupament econòmic municipal i comarcal. Per circumstàncies personals, el 1969,  es va haver de posar al davant d’una empresa familiar, que liquidà, i es posà a treballar a l’Institut Víctor Seix de Polemologia, que arribà a dirigir.  Participà a l’Assemblea de Catalunya (1971-77), fundà l’Associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample (1970), milità a «Cristians pel Socialisme» (1971) i, el 1974, començà a participar  a «Pax Christi», de la qual va ser copresident conjuntament amb A. Colom i F. Roda (1974-1990). Poca gent sap que  des de l’associació s’intercedí davant de Pau VI contra les condemnes a mort de  J. Paredes Manot «Txiqui» i S. Puig Antich.

El 1976 fou detingut per participar a la «Marxa per la Llibertat». El 1977 va promoure la creació Associació Catalana de Solidaritat i Ajut al Refugiat (ACSAR). L’any 1980, començà a exercir com a professor d’economia a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell, de la UAB. L’any 1993 va obtenir el títol de doctor, amb una tesi sobre «La indústria militar a Espanya», guanyà una plaça com a professor titular del Departament d’Economia Aplicada i es disposà  impartir classes a la Facultat de Ciències Polítiques fins que va obtenir el títol de catedràtic. El 1981 formà part de «Justícia i Pau», entitat que presidí (2011-14), des d’on va promoure la campanya «Catalunya pel 0,7%», entre moltes altres (objecció fiscal, insubmissió, anti-OTAN, contra l’OMC, etc., entre les quals, contra la  guerra d’Iraq i a favor de les banues ètiques). Des d’allí treballà inftigablement pel desarmament i per la pau. També presidí a Comissió General de Justícia i Pau d’Espanya (1999-2003). El1 984 crea la Universitat Internacional Catalana de la Pau i fou cofundador de la Xarxa Europea Contra el Comerç d’Armes. 

Conferenciant arreu del territori català i a l’estranger ((París, Brussel·les, Londres, Lausana, Hamburg, Bonn, Bremen, Lisboa, i a Sud-Amèrica, a Colòmbia, Argentina, Mèxic…. ), activista dinàmic —el trobaríem al Fòrum Social Regional Llatinoamericà, a Cartagena de Indias ( 2003). als Fòrums Socials Mundials de Bombai (2004), Porto Alegre (2005), Bamako (2006), Nairobi (2007), Belem (2009), Dakar (2011),  a banda del Fòrum Social de la Mediterrània, celebrat a Barcelona (2005) i del Fòrum Social Català (2008)—,  mediador de molts conflictes,  presidí la Federació Catalana d’ONG per la Pau (2001-07) i l’any 2004 va ser elegit president de la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes. També l’any 2004 va ser nomenat membre del Consell de la Ciutat de Barcelona i, el 2005, va ser elegit president del recentment constituït Consell Català de Foment de la Pau El 2011 desplegà una gran activitat en motiu del moviment dels «indignats» (15M), tot impartint dotzenes de xerrades en places públiques. L’abril de 2013, juntament amb la monja benedictina Teresa Forcades, va promoure el moviment «Procés Constituent», que vinculava la independència de Catalunya amb un canvi de model polític, econòmic i social, però mai no va militar a cap partit polític i  rebutjà  encapçalar una confluència d’esquerres el 2015.

Entre els seus darrers llibres,  El meu camí cap a la utopia (2009)Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar (2010), Això no funciona. Què és l’economia? (2011), Diguem prou! : indignació i respostes a un sistema malalt ! (2012), Conversa entre Arcadi Oliveres i Celestino Sánchez. El rescat de la democràcia (2014), La Força per canviar les coses : converses sobre nous paisatges i velles lluites (2015), Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (2021), el  seu darrer, en  el qual resumeix el seu pensament  polític en 17 grans conceptes. El 2014 s’estrenà un film documental sobre a seva vida i missatge: Mai no és tan fosc.

Ha rebut els guardons següents: Memorial Josep Vidal i Llecha (1985), Memorial Lluís Companys de la Fundació Josep Irla (2000), Premi de la Fundació Lluís Companys (2001), Premi de l’entitat Flama del Canigó, Premi de civisme de Ràdio Molins de Rei, Premi de la revista Alandar ( Madrid), Guardó CIEMEN (2006), Premi Extraordinari Sant Cugat del Vallès a tota una trajectòria (2009), Premi Internacional Alfonso C. Comín (2011), Premi Mn. Vidal i Aunós, atorgat per «Església Plural» (2013). Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival de cinema de Navarcles  (2013), Premi Memorial Àlex Seglers (2016), Premi Internacional per la Pau de l’ICIP (2017). Declaració de  Padrí Honorífic del programa de ràdio La Humareda, Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona.(2019).  Actualment l’Ajuntament de Sant Cugat ha anunciat que el nomenaria fill predilecte del municipi i LaFede.cat ha  h denominat la seva seu com a  «Espai Arcadi Oliveres. Casa de la Justícia Global».

L’Arcadi era d’aquelles persones gens pagades d’ell mateix, amic dels amics. Encara que estiguéssim temps sense veure’ns, sabies que hi podies comptar. I de fet, mai no es negà a participar en cap acte on des de «Cristianisme al segle XXI» el convidéssim.   Quan el febrer la família comunicà la seva malaltia terminal i se’ns convidà a amics i coneguts a enviar-li un escrit (en va rebre més de 7000), ho vaig fer el 15-II, recordant el segon aniversari del traspàs d’un seu amic de l’ànima, Jaume Botey, que havia presidit la nostra associació  No sabia què escriure-li i li vaig envair un poema, amb uns mots que el precedien, entre els quals li deia això: 

«…T’escric justament avui, tercer aniversari de l’encontre amb el Pare de Jaume Botey.

La teva vida ha estat un exemple per a molta gent i per a mi també. Mai no t’agrairé prou l’Epíleg que vas escriure al meu llibre Carta al Papa d’un creient crític (2010) i el pròleg a Xirinacs i l’estafa de la transició (2013).  Recordo que el dia de la presentació del primer, a Òmnium Cultural; tenies un fill malalt i, encara que t’havia dit que t’oblidessis el teu compromís, vas voler ser-hi present. Quan en acabar, us vaig convidar a un bar proper a fer un petit refrigeri, vas dir-me: «Vinc de seguida, però abans he d’atendre  Ràdio X, perquè avui s’escau el dia en què sempre hi parlo uns minuts. Aquest era el teu grau de responsabilitat portada sense feixuguesa. Vull dir-te que els teus escrits em van ajudar per escriure la biografia Xirinacs, el profetisme radical i noviolent (2016) i per això hi ets sobradament  esmentat. La llavor de mostassa que has plantat a la viada ha estat sopluig de molts ocells….» 

El 2010, quan em van encarregar classes de periodisme als meus alumnes de batxillerat, vaig fer anar dos alumnes a entrevistar-lo per a la revista L’Espi@dimonis (març 2010). L’he rellegida. No hi ha un paràgraf que es pugui menystenir. Entre altres coses manifesta: «La globalització actual és l’antítesi del que caldria que fos l’economia: la satisfacció de les necessitats humanes. La globalització és la forma en què avui es vesteix l’economia, però en sentit completament contrari al que l’economia ben entesa caldria que fos». A l’hora de planejar el seu pla, proposa: «Reducció al màxim dels exèrcits amb tendència a la desaparició, dissolució de les aliances militars, destrucció dels arsenals d’armaments, democratització de l’ONU i de la UE, majors competències i recursos per als Ajuntaments, llistes obertes, habitatge per a tothom, expropiació de pisos infrautilitzats, televisió pública accessible als moviments socials  penes alternatives als condemnes a presó, ensenyament i sanitat publiques i gratuïtes, pensions i assegurances d’atur…» En presentar-lo, vaig escriure: «Si els profetes antics eren aquells personatges capaços de tocar el nas als poders, el doctor Arcadi Oliveras n’és un.» Descansi en pau el profeta, l’amic, el mestre, l’exemple. 

Un amic d’Europa Press m’ha informat aquest matí de la mort de l’Arcadi,  quan estava casualment  revisant les memòries de Hans Küng, Verdad controvertida. Al cap d’una estona m’ha comunicat que també havia mort. El projecte d’una ètica mundial (1990) del teòleg suís  anava de bracet amb la utopia de l’Arcadi. Hem perdut el mateix dia  dos cristians empeltats d’esperança! Que ens serveixin de paradigma!

Lluís Busquets i Grabulosa

]]>
http://cristianismexxi.cat/arcadi-oliveres-visio-personal/feed/ 0
Prou sacrificis http://cristianismexxi.cat/prou-sacrificis/ http://cristianismexxi.cat/prou-sacrificis/#respond Tue, 06 Apr 2021 12:26:26 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8143 Fa uns diumenges, a la Missa, vàrem llegir el fragment del Gènesi (22, 1-14) on es narra el sacrifici frustrat d’Isaac. Crec que mereix un comentari, a fi que la cruesa del relat no ens impedeixi de comprendre el missatge que intenta de transmetre’ns, un primer pas definitiu en el procés de depuració de la relació dels humans amb Déu.

El primer sotrac és inevitable: Resulta incomprensible que Déu presenti a Abraham una prova tan cruel, tot i saber que més tard la retirarà. Si no atenem el context històric i cultural de la narració, no hi ha manera d’entendre-ho.

Abraham convivia enmig de pobles politeistes que retien homenatge a déus que apareixien com una barreja de protectors i autoritats dominadores a qui convenia de tenir contents per evitar que descarreguessin la seva ira imparable sobre els humans. Creien que la millor ofrena era el sacrifici (destrucció a través del foc) dels seus béns més preuats: els delmes de les millors collites, els animals més ufanosos, les persones més belles i estimades…

Abraham, que se sent incòmode en aquest univers, inicia un moviment alternatiu fonamentat en l’existència d’un sol Déu, també autoritat absoluta, però amb un component molt accentuat de misericòrdia, generositat i tendresa; un Déu que, tot i que també s’enfada i castiga iradament, malgrat tot, sempre deixa la porta oberta per a la reconciliació.

Aviat sorgeix la qüestió més punyent: A aquest Déu, li agradaran també uns sacrificis rituals semblants als que celebren els politeistes? La resposta instintiva és afirmativa: Sí, perquè és la prova més clara de submissió i de vassallatge radical. I inicia el procés per al sacrifici.

Però, és clar, aquesta decisió li esquinça el cor i no para de donar-hi voltes fins que un àngel (missatger d’aquest Déu en qui ha fet confiança) li fa veure la insensatesa del propòsit. I aquí és on apareix el missatge que justifica la narració: Déu no vol sacrificis humans; no vol destrucció, sinó creixement i plenitud. Els profetes ho van entendre i repetir amb afirmacions ben concises i menys sinuoses, però no podem negar  l’impacte d’un mite tan curosament compost.

Jesús, en l’episodi que vàrem llegir el diumenge següent (Joan 2, 13-16), acaba de reblar el clau: Els sacrificis d’animals tampoc no li plauen ni li plau que el Temple sigui un mercat on es compren els favors divins pagant-los amb sacrificis i penitències. El Temple és una casa d’oració, on es va a esbrinar quina és la voluntat de Déu, amb ganes de complir-la i no a demanar favors i privilegis.

Osees (6, 6) ho estableix amb una frase escarida i diàfana: «Vull pietat més que sacrifici». El que plau a Déu és un cor penedit, un cor tan humil que  sàpiga reconèixer els disbarats i les caigudes i tan coratjós que els corregeixi i s’alci cada vegada amb la il·lusió de ser bo (pietós) del tot com ho és el nostre Pare (Mateu 5, 48).

No li agraden els sacrificis, però sí que ens exigeix renúncies, deixar enrere els entrebancs que no ens permeten avançar cap a aquest objectiu, però això no suposa cap mena de destrucció ni de patiment, sinó tot el contrari: posa en relleu i reforça el compromís d’arribar més amunt. I encara més, si convertim les renúncies en solidaritat, quan cedim allò a què renunciem als germans que no en tenen i anem fent realitat la comunió de béns entre els membres d’una mateixa família.

 

Lluís Costa

]]>
http://cristianismexxi.cat/prou-sacrificis/feed/ 0
Sessió d’Espai Obert: “Fe i Esglésies” http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-fe-i-esglesies/ http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-fe-i-esglesies/#respond Mon, 29 Mar 2021 14:37:43 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8136 Enllaç: vídeo complet de la xerrada

El passat dissabte 27 de març, organitzada per «Cristianisme al segle XXI» i dins el cicle de debats Com serà el món després del coronavirus  d’ «Espai Obert», va tenir lloc telemàticament per Zoom la tercera sessió d’aquest curs sota el títol ‘Fe i Esglésies’, a càrrec del doctor en psicologia Víctor Hernández, que és, a més a més, pastor protestant.

  El ponent començà exposant que es veia incapaç d’anticipar el futur, però plantejà que exposaria l’abans i l’ara de la pandèmia que ens ha trasbalsat, perquè potser seria una manera d’endevinar què ens pot passar en l’avenir. Acceptant que la pandèmia ha paralitzat els ritmes vertiginoses de producció i reproducció social i econòmica, es referí a Michel Foucault per explicar el concepte de biopolítica (manera com es constitueixen les societats democràtiques en un règim liberal), que vol superar les institucions més o menys autoritàries i jeràrquiques dels règims dels segles anteriors (educatives, financeres, carceràries, eclesials…). Avui vivim i treballem en una forma de «govern dels vius», sense ser aparentment coaccionats per cap poder que ens violenti sinó que més aviat ens vol incitar, seduir i convèncer. La biopolítica, més que relacionar-nos amb el models de producció —i ,ara, ens va remetre al coreà Byung-Chul Han i al seu llibre La societat del cansament—, ho fa amb les conductes reals de les persones, respectant la llibertat personal perquè som subjectes del nostre propi rendiment, amos i senyors del que fem. Es tracta d’una llibertat paradoxal, obligada, amb grans i greus conseqüències psíquiques, perquè ha assolit que cadascú sigui empresari d’ell mateix. Manufacturem una indústria de la felicitat —i ara se’ns remetia a l’obra de la sociòloga marroquina Eva Illouz—, una realitat que el sociòleg Giorgio Agamben denomina «estat d’excepció», on la vida queda nua —pensem en migrants o sense papers—, amb els individus com homini sacri anihilables, bé que, per a Han, no ho són en absolut sinó «morts vivents» amb l’anhel de conservar al vida al preu que calgui. Per a l’italià «la salut ha substituït la salvació, la vida biològica ha pres el lloc de la vida eterna i de l’Església». En definitiva, abans de la pandèmia, ja la nostra llibertat estava «sotmesa».

En l’anàlisi de l’ara en relació a les esglésies, el conferenciant ens parlà de fragilitat i estrès perquè la pandèmia ens ha fet topar amb la nostra vulnerabilitat i amb la desmesura dels controls. S’ha referit ara a ‘Estrés postraumático y post-confinamiento. Efectos psicológicos y la vocación de un trabajo conjunto’, la seva col·laboració al llibre de Cristianisme i Justícia Diari d’una pandèmia, on enumera i comenta els seus efectes emocionals en relació a la salut mental de les persones.  Per a ell, les comunitats eclesials, malgrat les restriccions, ajuden, més enllà dels ritus i les celebracions. Però, aquí, volgué diferenciar  molt bé el sentit de ‘connexió’ del de ‘comunitat’, que va més enllà, perquè implica acolliment, acompanyament i cura de l’altre. I va fer referència a les primers comunitats cristianes, disperses i separades, però vives. La pandèmia ens ha fet viure els límits de les trobades eclesials, més enllà de les ‘performance’, que basades en el conreu de la vida d’oració, que és, enllà del contacte físic, mirada pregona, record de l’altre en la pregària i acció de gràcies .

Arribà així al tercer punt de la seva dissertació: com viure la fe en el col·lapse del temps? Partint del fet que la fe bíblica i la religió no són el mateix (la fe bíblica trenca amb el Deu esperat, transcendent i jeràrquic, i es posa sempre al costat dels  marginats i indigents de la terra  i, ara, el llibre de referència fou el de J. Cobo: La paradójica realidad de Dios), subratllà que el Déu cristià es posa sempre a favor del migrant-estranger, de la vídua i la dona feble i dels nens, perquè l’experiència de Déu és que es posiciona sempre al costat dels «expulsats d’aquest món». Arribat aquí, glossà els llibres d’ Slavoj Žižek (Pandemic! Covid–19 shakes the world, 2020) i de Jean-Luc Nancy, Noli me tangere (Madrid: Trotta, 2006), per dir-nos que la pandèmia no ens pot privar d’esguardar-nos pregonament i, en referència a Jn 20,17 (quan Jesús diu a Magdalena. «No em retinguis»), exposà que la partida de Jesús, la resurrecció, en el fons, va fer  encara més punyent la seva presència. «Els morts estan ben morts, però en tant que tals, no deixen sempre d’acompanyar-nos i nosaltres de partir amb ells». La resurrecció de Jesús,  s’esdevé en la història, però trenca la història i col·lapsa el temps. I això, per un creient cristià, importa molt, perquè sap que el món, tot sol, no el podrà pas  millorar: el ressuscitat-crucificat  és l’alteritat radical i i la fidelitat de Déu, entès com una mosca vironera que ens interpel·la sense descans.

Tot seguit, les gairebé 90 persones assistents van iniciar un debat en què van tornar a sortir moltes inquietuds. Víctor Hernández les va respondre totes, amb noves referències —Leonard Boff, Víctor Codina…— així com moltes altres, algunes de les quals  ens reportaven a altres sessions d’Espai Obert com la de les relacions de la salut humana i la de tot el planeta. Una sessió del tot profitosa segons opinions del xat posterior

La propera sessió està anunciada per al 24 d’abril i porta per títol ‘Decreixement i transició energètica’, que anirà a càrrec d’Assumpta Farran, llicenciada en Ciències Físiques i vocal de al Fundació Renovables.

]]>
http://cristianismexxi.cat/sessio-despai-obert-fe-i-esglesies/feed/ 0
Arran del llibre “L’emergència climàtica a Catalunya: revolució o col·lapse”, de Santiago Vilanova http://cristianismexxi.cat/arran-del-llibre-lemergencia-climatica-a-catalunya-revolucio-o-collapse-de-santiago-vilanova/ http://cristianismexxi.cat/arran-del-llibre-lemergencia-climatica-a-catalunya-revolucio-o-collapse-de-santiago-vilanova/#respond Sun, 28 Mar 2021 16:26:35 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8132 UN LLIBRE ÈTIC I IMPRESCINDIBLE

L’amic Santi Vilanova acaba de sintetizar en un llibre 40 anys de lluita ecològica per fer-nos posar les piles a tots els catalans a l’hora de saber a quin punt d’emergència el nostre país ha arribat. Si la petjada ecològica mundial (explotació que fem dels recursos naturals)  ens demostra que la nostra càrrega ambiental esmerça un planeta i mig per satisfer les necessitats humanes, resulta que depredem set Catalunyes i escreix per satisfer les nostres necessitats consumistes. El  llibre té més interès que mai davant de la pandèmia de la Covid- 19 perquè ja no hi ha ningú que negui l’impacte del canvi climàtic sobre la salut. Com va dir el Papa Francesc: «No podem pretendre viure sans en un planeta malalt»

El llibre s’estructura en tres parts: el primer descriu la situació de col·lapse en què ens trobem, és un bloc analític, basat en dades científiques. A Catalunya la temperatura pujarà 2ºC, amb estius tòrrids i hiverns suaus i tempestes devastadores freqüents com han demostrat recentment els temporals Glòria i Filomena. Els nostres mals són, seguint el seu ordre, els purins de la cabana porcina, les disminuïdes glaceres dels Pirineus i el cabal dels rius, el delta de l’Ebre, que els pantans de la conca han deixat sense sediments, la regressió de platges i herbes marines (amb el contrapès de l’invasió de meduses), la contaminació de l’aire, la pèrdua de massa vegetal pels incendis, la destrucció de la biodiversitat, la irregularitat del règim de pluges… 

El segon bloc presenta un escenari revulsiu d’empoderament de la societat civil per fer front a la situació, a partir de la consciència ecològica del joves representats pels moviments de la Greta Thunberg, exigint una transició justa, un tancament de les energies brutes o fòssils (lligades al carbó, al petroli, al gas o a l’urani), l’accés a la qualitat de l’aire i a una economia ètica. El tercer bloc està dedicat a una nova governança de la transició energètica a nivell  municipal i estatal, amb un òrgan polític transversal superior a la resta de departaments, com una vicepresidència, a més de la participació democràtica mitjançant convencions ciutadanes del clima a nivell comarcal (hi parla del nou concepte de biocomarca) i l’organització dels consumidors per reclamar una fiscalitat ecològica justa i solidària i una alimentació sana. Per a ell el cotxe elèctric i el 5G duplicaran i triplicaran el consum energètic mundial que no podrà ser resolt amb les renovables i caldrà allargar la vida de les nuclears o construir-ne de nova generació com proposa Bill Gates en el llibre Com evitar el desastre climàtic que acaba de publicar Edicions 62 en la mateixa col·lecció del seu assaig.

El llibre, farcit de cites científiques, acaba cada bloc amb preguntes  a científics i experts catalans, entre els quals J. E.Llebot J, Martín Vide, J. M. Gili, J. M. Mallarach, J. Ros, J. Peñuelas, que asseguren que anem molt retardats a l’hora de buscar solucions. Com arribarem amb el 100% de renovables el 2050 si avui ja no complim els acords de París? Caldria supeditar l’economia a l’ecologia i no l’autor ho veu fàcil, com demostra l’acord del govern Sánchez de prorrogar la vida de les nuclears, cosa que contradiu la Llei de canvi climàtic catalana.

El llibre, que denuncia coratjosament els grans lobbies energètics lligats a les energies fòssils i les multinacionals d’adobs i plaguicides que enverinen el territori, ens comença advertint que ja hem estat avisats com demostren els tres Informes sobre el canvi climàtic (2005, 2010, 2016). Tanmateix, entre línies s’adverteix que la classe política i el governs es mostren insolvents a l’hora de resoldre el problema ja que departaments i ministeris, com regne de Taifes, no es comuniquen entre ells transversalment.  Per a ell els mesos de confinament han demostrat que es pot millorar la qualitat de vida amb mesures radicals acceptades per al ciutadania.

Partint del fet que la moral es vivència (a la pregunta «Què he de fer», es respon amb una acció)  i l’ètica és reflexió (a la pregunta «Per què ho he de fer i ho he de fer així?», es respon amb un argument) el llibre d’en Santi Vilanova és un llibre tan profundament ètic com necessari en aquest primer quart del segle XXI.

Lluís Busquets i Grabulosa

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/arran-del-llibre-lemergencia-climatica-a-catalunya-revolucio-o-collapse-de-santiago-vilanova/feed/ 0
L’important viatge del Papa a l’Iraq (Diari de Girona) http://cristianismexxi.cat/limportant-viatge-del-papa-a-liraq-diari-de-girona/ http://cristianismexxi.cat/limportant-viatge-del-papa-a-liraq-diari-de-girona/#respond Wed, 24 Mar 2021 22:01:27 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8126 l papa Francesc volia anar a Mossul, segona ciutat de l’Iraq, al centre del que fou el Deix, on el juny del 2014, Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el califat de l’Estat Islàmic, després que la ciutat fos arrasada pel fonamentalisme gihadista més fanàtic i intolerant. En la lluita per alliberar-la moriren 10.000 civils. A Mossul, prop de l’antiga i bíblica Nínive (capital de l’antiga Assíria i destruïda pels babilonis el 612aC), dels 45.000 cristians que hi havia, actualment deuen quedar-ne unes dotzenes. 

D’ençà que, fa dos anys, Francesc s’entrevistà amb el gran imam de la Universitat d’Al Azhar, al Caire, Ahmed el Tayeb, referent teològic dels musulmans sunnites, que el papa esmentarà al punt 5 de la seva encíclica Fratelli tutti del 2020, s’esperava una trobada amb algun cap religiós xiïta. Ara, per què Francesc es volgué trobar amb Al-Sistani, líder dels xiïtes iraquians, a la ciutat santa xiïta de Najaf, i no amb l’aiatol·lah xiïta Alí Khamenei, líder suprem d’Iran, a Om, on hi ha el santuari Fàtima al-Massuma, centre de pelegrinatge?

La raó és senzilla: la forma de govern d’Iraq és el d’una República federal; la d’Iran, una República islàmica teocràtica. Sistani vol que els polítics governin el país i no els imams. A Iraq hi ha l’institut xiïta iraquià Al-Khoei per al diàleg interreligiós, que assegura que Sistani pugna per crear un estat civil i vol que els estudiants universitaris no creguin en governs religiosos. Calia donar suport a un islamisme civilitzat, que defuig les teocràcies islàmiques. (No debades la premsa i TV iranianes han mirat de restar importància al periple.) Sumin a tot això la voluntat papal de fer costat a les minories cristianes més martiritzades dels darrers temps.

Des del punt de vista religiós, a Iraq hi ha una majoria de xiïtes (60%); els sunnites, facció islàmica majoritària al món (el 89% de creients en l’Islam són sunnites, enfront del 9-10% de xiïtes), allà són minoria, tot i que amb Saddam Hussein controlaven el país. La minoria cristiana se’n servia com a paraigua protector, com feia a Síria amb el règim minoritari alauita, perquè el salafisme gihadista (perversió fanàtica del sunnisme) considera heretges tant els cristians com els xiïtes. La invasió angloamericana a l’Iraq el 2003 va enviar els cristians als lleons. Avui, la minoria cristiana ha passat d’1,5 milions el 2003 (sobre 25 milions d’iraquians), el 6,6% de la població, a uns 250.000, menys de l’1%. Molts es desplaçaren al Kurdistan iraquià, blindat pels peixmerges (milícies kurdes de combat). A més de la cristiana, hi ha altres minories: yazidites (minoria kurda), mandeus o sabeus segons l’Alcorà, parsis monoteistes seguidors de Zoroastre, amb tots els quals el papa es compartí una trobada religiosa a Ur… 

Enllaç: reportatge complet amb la cronologia del viatge

]]>
http://cristianismexxi.cat/limportant-viatge-del-papa-a-liraq-diari-de-girona/feed/ 0
No saben el que fan http://cristianismexxi.cat/no-saben-el-que-fan/ http://cristianismexxi.cat/no-saben-el-que-fan/#respond Sun, 14 Mar 2021 23:00:00 +0000 http://cristianismexxi.cat/?p=8121 Crec que podríem convenir que els camins pels quals transita la història humana  en els darrers temps no albiren res de bo; i no ho dic per la pandèmia mundial  que ens ha tocat viure des de fa un any i escaig. Ens hem de remuntar ben bé fins les darreres dècades del segle passat per trobar les primeres senyals on era possible descobrir que alguna cosa  s’estava torçant.

En bona part, mig adormits per viure en una zona del mon certament confortable, on sentíem repetir una i altre vegada allò de la “societat del benestar”, la majoria de les vegades com una conquesta que era inalienable. Quedaven lluny en el record les penúries de dues guerres mundials i, a casa nostra, la d’una guerra civil cruel i traumàtica, com ho van ser encara més, els seus efectes durant quaranta llargs anys.

També veiem en confiança la superació de la “guerra freda”; veiem allunyar-se el perill d’una guerra nuclear que es va fer molt present a l’octubre de l’any 1962 en la denominada “crisis dels míssils”, tal volta és el moment en que se’ns ha fet més patent aquest perill, encara que hem viscut durant anys sobre un autèntic polvorí, la majoria de vegades oblidat, però sempre present, una amenaça constant que ens ha acompanyat i que ho continua fent a dia d’avui, amb tanta força o si cal més. 

Recordo també que sobre aquella època es va començar a parlar del perill que representava el Canvi Climàtic, produït per l’escalfament global del planeta, els canvis d’hàbitat que podrien produir grans migracions, l’aparició dels primers signes destructors de la pluja àcida que amenaçaven grans masses forestals, també l’amenaça sobre microorganismes que viuen a la superfície del mar, ambdues coses essencials per la fotosíntesi a fi de convertir el diòxid de carboni en oxigen, aquesta pèrdua amenaça directament la vida en el planeta. 

Avui ja ben entrat els Segle XXI, tots aquests fenòmens no han sofert un aturament, ans al contrari, s’han anat agreujant de manera molt preocupant, molts científics creuen que estem al llindar de l’abisme i els terminis d’agreujament de la situació es van escurçant cada vegada que sentim a parlar de noves dades i dates límit.

La pèrdua d’espècies “des de l’alba de la civilització, la humanitat ha causat la pèrdua del 83%, de tots els mamífers salvatges i de la meitat de les plantes”, i els que estan amenaçats d’extinció en els propers anys segons l’informe IPBES, s’està accelerant de manera descontrolada i, si no hi fem res,  encara serà molt més severa. 

En el terreny econòmic, social i polític, tot apunta a un empitjorament progressiu i imparable. El creixement de la desigualtat és un procés que no sembla tenir aturador. Veiem com per a  milions de persones al nostra voltant i al món empitjoren les seves condicions de vida, la distancia entre rics i pobres no para de créixer.

Vivim una pèrdua de lideratges en els polítics, de persones que tinguin valors humans i de qualitat de tot tipus que es puguin  posar al servei de la construcció d’ un mon millor. Però el que és pitjor, és veure el creixement de les ideologies xenòfobes, d’exclusió del diferent, sigui la diferència per la raça, el gènere o la religió, en una paraula, el creixement arreu del món del feixisme en tota la seva varietat, els lideratges de personatges funestos amb molts seguidors que s’han convertit en apòstols de la negació i l’horror.

Estem tan sols a uns minsos vuitanta anys d’haver contemplat de manera nítida el rostre del mal com mai abans ho havíem fet, de una manera tant massiva i destructora; ara que tant es parla de les vacunes com a gran solució de la pandèmia que sofrim, és com si el record de la història no tingui cap efecte immunitzador per als humans, i ens veiem abocats de manera tràgica a repetir la història.

Soc conscient que el catàleg de camins erronis que portem podria ser molt més llarg, però no vull fer un editorial apocalíptic, encara que ho sembli; tan sols m’agradaria ressaltar una cosa que esdevé molt evident i és que l’home, només ell, és qui pren contínuament decisions que ens porten en aquest estat de coses. I hi ha un denominador comú, que les pren ignorant els greus efectes sobre el seu futur i el dels seus descendents.

En un tres i no res el calendari Litúrgic ens portarà als cristians a reviure els fets de la Passió de Jesús i,  en aquests fets que rememorem, hi ha un moment àlgid i central, Jesús i la seva Creu.

Recordo els anys en que de jovenet anava a l’Església amb els meus pares, i el Divendres Sant, almenys a les esglésies protestants, era tradicional sentir el que en dèiem “El sermó de les Set Paraules”. De vegades era tan llarg que fins i tot diversos  predicadors es repartien  cadascuna de les “set paraules”.

Darrerament quan contemplo la realitat que vivim i com prenem decisions els homes em ve de manera obsessiva una d’aquestes paraules de Jesús, justament la primera de les set:

Quan arribaren a l’indret anomenat la Calavera, hi van crucificar Jesús amb els criminals, l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. Jesús deia:
—Pare, perdona’ls, que no saben el que fan. Lluc 23:33-34

Cada vegada és més recurrent aquest pensament d’aquesta primera paraula de Jesús i amb ell se’m fa present la Teologia de la Creu d’en Martin Luther. Crec que és una aportació teològica del Reformador que és imprescindible recordar avui, m’ho deia sovint el meu estimat i enyorat  “amic i germà” Jaume Botey, el catòlic que he conegut amb una comprensió més àmplia i pregona de la Teologia de la Creu.

És indubtable que la Creu és el símbol dels milers de crucificats que hi ha en tota la història humana, un nombre ingent que no te aturador, crucificats que ho son perquè altres homes amb les seves decisions i actituds, responen a les paraules de Jesús: Pare, perdona’ls, que no saben el que fan, i a la vegada ells mateixos i la seva descendència formaran part també dels crucificats

 

Joel Cortés i Casals

Vicepresident de Cristianisme al Segle XXI

 

]]>
http://cristianismexxi.cat/no-saben-el-que-fan/feed/ 0