Mercè Izquierdo
El Papa Francesc ens regala gestos i paraules que fan pensar i que obren perspectives. N’hi ha per triar; jo ara em referiré a unes recomanacions que poden semblar poc importants però que, justament perquè són tan senzilles, convindria aplicar amb diligència. El Papa exhorta a formar comunitats vives i ens diu que les esglésies (els edificis) han d’estar obertes; les esglésies que romanen tancades moltes hores al dia o dies sencers són museus, ens diu, no esglésies.
Segurament els dos aspectes van junts: la comunitat (viva) s’ha d’aplegar en un lloc físic adequat (obert). Les ‘portes obertes’ esdevenen la ‘pedra de toc’ del que ha de ser una comunitat viva: hom espera que algú rebi aquells que s’apropen a l’edifici (església) on s’aplega la comunitat.
Però el problema és que no és fàcil fer cas a aquesta assenyada exhortació del Papa Francesc! Ara com ara, les comunitats parroquials que s’apleguen al voltant de grans edificis-església tenen dificultats molt reals per mantenir-los oberts ¿potser perquè no hi ha una comunitat que s’hi pugui comprometre? Si és així, ha arribat el moment de convertir-los en museus, de regalar-los al barri, de destinar-los a funcions socials. Amb seny, és clar, ens els estimem i els valorem, però malauradament se’ns han fet vells, ells i potser també nosaltres que encara hi anem a missa.
Les paraules del papa ens diuen que comunitat i edifici van junts; el compromís “d’obrir-los” és també compromís d’obrir-se. I la comunitat s’hi ha de comprometre: ha d’estar viva i ha de ser valenta.
La vida és creativitat, és risc, és vocació, és diàleg, i flueix sense guió. Imagino que una ‘comunitat viva’ està formada per persones (homes i dones) disposades a ajudar quan calgui i a qui calgui segons diverses ‘vocacions’ que ajudin a fer més humanes a les persones a la llum dels evangelis (sense discriminacions de sexe ni altres que les condicionin d’antuvi) i a acollir persones que vulguin apropar-se a Déu (o a una mica de transcendència). Aquestes persones es reuneixen per celebrar la fe, per pregar, en un espai de silenci obert i acollidor, de presència de Déu, no de dogmes; i aquest ‘lloc’ serà una ‘església-edifici’ sostenible, adequat a les activitats de culte de la comunitat, que convida a entrar-hi perquè allò que s’hi ofereix val la pena.
Això no s’adiu amb les rutines de les quals som responsables moltes comunitats parroquials i que probablement ens porten a tancar esglésies que no podem o no sabem mantenir vives. Les pregàries dels fidels que ja venen donades, les prèdiques que només poden fer els mossens, misses que difícilment recorden un àpat compartit entre germans, … ens imposen un patró de vida comunitària massa atent a dir les coses de sempre (procurant dir-les el millor possible, això sí, cal agrair la dedicació de moltes persones, de molts mossens) i no tant a que s’entenguin i es reflecteixin en la vida de la gent. Ens oblidem que som responsables dels edificis – església– i de la imatge pública de l’Església que donem…¿per mandra?
Amb valentia per reconèixer que el missatge de grans Esglésies tancades per ‘fora de servei’ és patètic i que la ‘vida’ requereix llibertat i risc, podríem pensar com fer cas al Papa. És urgent!
