Església filipina i llatinoamericana enlloc d’Església catalana?

Mossèn Salvador Pié i Ninot, teòleg, exprofessor de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, membre fundador de la Universitat Ramon Llull, President de la Fundació Blanquerna, un home que ha estat a les travesses per presidir un dels bisbats catalans, rector de Santa Maria del Mar de Barcelona des del 2013 i arxipreste de la catedral amb vuit parròquies i sis centres de culte situats a la Ciutat Vella, justificant-se en una xerrada amb el director de La Croix, prestigiós diari catòlic francès, publicava a La Vanguardia el passat 13 de juny un article amb aquest títol: «L’església catòlica dels barris populars serà filipina i llatinoamericana o no serà». 

El doctor Pié no es cap home que escrigui a la babalà. Exposa xifres: dels 23.000 habitants del barri de la Ribera, 22% són filipins i 12% llatinoamericans americans; res d’estrany que a la missa major dominical (hi ha misses menors?) de Santa Maria del Mar i a la vespertina el fenomen hi quedi ben palès. Parla, des d’un punt de vista pastoral, d’oferir-los «celebracions i activitats només per a ells» i d’un «ús intel·ligent del castellà» i es recolza en una cita, el núm. 93 de l’exhortació apostòlica Christus vivit (2019) reproduïda en el núm. 133 de l’encíclica Fratelli tutti (2020): «…l’arribada de persones diverses, que procedeixen d’un context vital i cultural diferent, es converteix en un do. En efecte, les històries de migrants són també històries de trobada entre persones i entre cultures; per a les comunitats a què arriben són una oportunitat d’enriquiment i desenvolupament humà integral de tots». 

Això seria fantàstic si no fos que no sempre és així. De vegades la trobada entre cultures esdevé topada i allò que podria haver esdevingut una riquesa resulta un empobriment. Servidor, que passa uns dies d’estiu a Cap de Salou, s’ha trobat amb sacerdots llatinoamericans que han predicat a l’Eucaristia que el comunisme és demoníac! Pié sembla voler pugnar tot sol davant del problema migratori, que és complex i terrible. Tots coneixem comunitats llatinoamericanes que es prenen els textos sagrats al peu de la lletra sense voler esbrinar el que signifiquen. Tots coneixem comunitats conservadores, ancorades en pietats preconciliars, que suposen no una oportunitat de riquesa sinó un nou empobriment, al qual caldria fer front. Malauradament tots coneixem comunitats llatinoamericanes que, en comptes d’arribar imbuïts de la teologia de l’alliberament originada als seus països, ens han pervingut amb una fe infantiloide molt allunyades d’una fe adulta. I caldria treballar molt en aquest sentit. Em diuen que al Carme, de 40 nens i nenes de catequesi no hi ha cap espanyol. Ara bé, d’aquí a dir que això suposa que l’església catalana als barris ha de ser llatina o filipina crec hi va un bon tros. 

A les males, les migracions arrasen el país de sortida (no hi deixen ni potencial intel·lectual ni econòmic) i poden arrasar el país d’arribada. I això no hauria de passar a Catalunya. Quins mínims de convivència i respecte a la cultura del país receptor cal propugnar? És a dir, quin model volem emprar, el francès, d’incorporació total, imposant els valors constitucionals des de l’escola a tots els altres àmbits (assimilació total) o l’anglosaxó, més flexible, però no menys «patriòtic», que només exigeix respecte a la Constitució i a la llengua comuna? (integració cultural que és un tipus d’assimilació). Consti que tots dos acaben creant guetos. Calen, ben cert, processos d’adaptació i estratègies per assolir-la. L’església a Catalunya ha de ser catalana i respectuosa de tots aquells que arriben. El problema és que els que coneixen el castellà no s’esforcen per integrar-se al català. La prova és que Messi no diu ni una paraula en català, perquè és argentí. No s’esdevé així, en canvi, en bona part dels africans del subsahel. La prova la tenim en els africans del subsahel. Els capellans camerunesos de Vic, al cap de poc temps de residir a Catalunya, parlen català (tot i que el problema no és només la llengua, sinó l’estil d’església). Sé, per exemple, que els seminaristes escolapis senegalesos (engendrats per la província escolàpia de Catalunya), passen un temps aquí i aprenen català i castellà sense especials problemes. 

Des del nostre punt de vista, el problema rau en si cal o no cal integrar els immigrants a la catalanitat. Les cultures dels països d’origen d’aquests nouvinguts han de romandre a Catalunya in saecula saeculorum? La solució és fer una església llatinoamericana o filipina? Els fills dels filipins, d’aquí a 30 anys, han de seguir sent filipins, sense haver-se integrat als valors i tarannà de l’església catalana? I com s’ho faran, si se’ls ofereixen des d’ara i en castellà, «activitats i celebracions només per a ells»? (Per cert: en castellà? Un terç de la població de Filipines parla el tagal o tagàlog com a primer llengua i com a segona la resta de la població! Farem una església catòlica popular que parli tagal?) 

L’assimilació, en sentit sociològic —diccionari en mà—, és el procés pel qual una minoria immigrada és absorbida per la societat que l’ha rebuda. L’encíclica Fratelli tutti, justament, assegura que quan s’accepta de cor una persona diferent «se li permet seguir sent ella mateixa, tot donant-li al mateix temps la possibilitat d’un nou desenvolupament», justament perquè «les cultures diverses que han gestat la seva riquesa al llarg dels segles, han de ser preservades per no empobrir el món» (núm. 134). L’encíclica, doncs, vol preservar la comunitat receptora. I segueix: cal ajudar a integrar els immigrants perquè siguin una benedicció (núm.135). L’apartat del document justament es titula «Ofrenes recíproques» perquè l’acolliment de l’immigrat li exigeix interès i treball per conèixer i ser un més en la comunitat que l’acull. Cal no oblidar la globalitat de l’ensenyament papal: no debades demana que s’estableixi el concepte de «plena ciutadania» i el rebuig a l’ús discriminatori de l’expressió «minories». 

Per tant, crec que l’església catòlica d’aquí, fins i tot la dels barris populars, serà essent catalana (així caldria que fos) encara que, potser, d’aquí uns anys, tingui alguns matisos filipins o llatinoamericans, com la nostra cultura té trets occitans degut a les migracions occitanes medievals. El contrari seria fer guetos. I això sols es pot arribar a defensar des d’un exacerbant multiculturalisme mal entès, segons el qual caldria deixar construir la gran mesquita de Barcelona, sense assegurar que els líders religiosos mahometans —que, per cert, no deixen construir esglésies cristianes als territoris del Magrib— no siguin focus d’integrisme o segregació. Massa que hi ha centres d’ensenyament públic a Catalunya on, des d’un bonisme incomprensible, es deixen gratis et amore locals als imams per ensenyar l’Alcorà —diuen— a nens i nenes, sense cap inspecció ni seguretat dels seus ensenyaments. 

Pié explica l’experiència de la seva parròquia. Seguint el catecisme de l’Acció Catòlica General en la preparació d’infants a la primera comunió i a la confirmació, a partir de la constatació que Jesús és el Senyor, el procés de maduresa no acaba en l’etapa d’iniciació i, a la seva parròquia ha aconseguit «consistents “grups de vida”» d’ACG: d’infants, d’adolescents, de joves i d’adults». No seré pas jo a posar-ho en dubte, en un moment en què adolescents i joves defugen tota mena d’institucions religioses. Potser per això, Pié, cercant una taula de salvació, acaba el seu article amb el desig de dur a terme des de la parròquia la «creativitat missionera» que proclama el papa Francesc a Evangelium gaudium (2013). Una parròquia missional, per força, haurà d’instruir els immigrants en els valors i tarannà de la nostra església i els hi haurà de fer viure la fe com fem nosaltres, si volem d’ells homes cultes, integrats a Catalunya i amb una fe adulta. Aleshores la parròquia s’entén no sols com un espai sinó com un «territori existencial», on es juguen els valors de l’Evangeli enmig de la comunitat (instrucció La conversió pastoral de la parròquia del 2020) en clau d’una Església en sortida. El cotó fluix de l’eficàcia i èxit d’aquesta parròquia missional, serà si, en un futur no llunyà, l’església catòlica dels barris populars segueix sent catalana, encara que sigui integrada i enriquida pels fills d’immigrants d’on siguin, filipins, llatinoamericans o del subsahel. 

 

Lluís Busquets i Grabulosa 

Maig 2021

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Totalment d’acord.
    Obsessionats per captar mes gent per les celebracions litúrgiques alguns obliden d’on som i d’on venim renunciant gratuïtament a la llengua i la cultura mil·lenària del nostre país. Es possible que en un futur no gaire llunyà es compleixin les prediccions del dr.Pié però el preu que haurem pagat consistirà en la perdua d’identitat de la nostra església.
    Només una matisació: la gran majoria del capellans subsaharians que actuen al bisbat de Vic procedeixen de Ruanda.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *