Ensenyeu-nos supervivència!

Una bona alumna d’ESO feia el següent suggeriment per aconseguir que les classes fossin més interessants: ensenyeu-nos supervivència! Aquesta intervenció, feta de manera espontània i amb desig de col·laborar, ens diu molt de com impacta en els joves l’època incerta que estem vivint.

És incerta perquè els avisos constants dels mitjans de comunicació sobre el canvi climàtic i els desastres que se’n derivaran en el futur coexisteixen amb unes propostes polítiques i econòmiques que no semblen tenir-los en compte; el gran públic contempla atònit els missatges apocalíptics de la fi de la història. Són els nens els encarregats de fer sonar les alarmes!  Mr.  Hair ho recull amb sensibilitat i agudesa en el aquest dibuix. 

 

En la recent cimera sobre el clima a Glasglow, COP26, hem vist grans manifestacions de joves i nens amb pancartes en què demanen ‘als grans’ que facin la feina, que el planeta està malalt i que ells volen un futur. ‘Life on plastic is not fantastic’, If not now, never’, ‘There is no planet B’… són els missatges de les pancartes que circulaven pels carrers en uns dies gèlids i plujosos del novembre escocès.

El nens diuen als líders mundials que volen accions contra el canvi climàtic i no només paraules. Han seguit la crida de Greta Thunberg, que a la cimera de 2018, quan tenia 15 anys, deia: La nostra biosfera s’està sacrificant perquè persones riques en països com el meu (Suècia) puguin viure de luxe… Vostès diuen que estimen els seus fills, però els estan robant el futur davant dels seus propis ulls… (…) I si les solucions dins del sistema són tan difícils de trobar, potser hauríem de canviar el sistema en si mateix. …Han de posar el fre d’emergència…

És el món al revés! És insòlit que siguin els joves els que passin comptes als grans, que renyin els polítics; Alguna cosa està fallant, quan els joves arriben a pensar que el futur els és negat; en els reportatges sobre la cimera hem escoltat joves que no volen tenir fills perquè es senten abocats al desastre! 

Mentrestant, els seus pares semblen paralitzats per la magnitud del problema. I llavors, entre els nens que reclamen futur i els dirigents que s’ho miren hi ha massa distància, falta una baula: el compromís dels ‘seniors no polítics’, que han de sortir de l’astorament. Nosaltres crèiem, en el futur i no ens podem resignar a viure en una societat que no en tingui; ara hem de poder parlar als joves d’un futur en el qual tinguin lloc, no per sobreviure sinó per viure.

Ens hem de posar a la feina, perquè, certament, l’estil de vida de les societats riques (la nostra, per exemple) s’acaba. El desenvolupament sostenible en què havíem cregut ja és insostenible i als pares i avis dels joves que es manifesten, que volíem progrés per a tothom sense valorar-ne prou el cost, ens costa pair-ho. Ens cal prendre consciència que som part del món material amb unes determinades ‘regles del joc’ sense deixar de meravellar-nos de la capacitat de pensar i de prendre decisions que ens fa humans, que ens dóna esperança. Però hi ha feina a fer. 

Veiem tres idees, per començar 

1) Hem d’identificar tot allò que ens fa còmplices d’un paradigma capitalista que, d’una vegada per totes, cal superar. També hem de superar l’enlluernament del llenguatge tecnificador, de les màquines i dels ordinadors, dels telèfons mòbils que omplen les estones, ens ensopeixen i supleixen la reflexió.

2) En aquest món al revés, en què els nens renyen els ‘magnats’, els mestres hi tenen molt a dir perquè la seva principal missió és donar futur a tots i cadascun dels seus alumnes, donant els coneixements necessaris per entendre com funciona el món (és més fácil embrutar que netejar!) i els valors associats a l’activitat humana i les lleis de la natura que limiten i condicionen. L’escola sempre ha intentat donar instruccions per poder fer front al futur però ara n’ha de parlar als alumnes de manera explícita.

3) Hem de pensar en tot això de manera crítica però no apocalíptica. És el moment de la reflexió, de la filosofia, dels valors que ens fan tocar de peus a terra i permeten actuar.

Ensenyar supervivència és saber que habitem un únic planeta que hem de conèixer, respectar i compartir, que les lleis de la natura ens diuen que els canvis es produeixen en un determinat sentit, que són irreversibles…. però que tornen a començar gràcies al Sol que ‘surt’ cada dia, ens ofereix noves possibilitats de propostes creatives. Els cristians ens hem de comprometre en la bona gestió dels canvis en aquest planeta que és la nostra casa comuna. I contribuir que els joves contemplin el futur de manera lúcida però esperançada, a la llum de la ciència i dels valors humans, amb ajuda de la filosofia i de la reflexió transcendent.

Hi ha camp per córrer sempre que no fem el ximple!

Mercè Izquierdo Aymerich

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *