Eixordador silenci

Parteixo d’aquesta definició tan exacta del concepte silenci: No expressió del pensament  a algú en paraules o per escrit.

Significativament ens trobem davant d’un concepte que es defineix per la via negativa —no acció— i que, tanmateix, en la realitat comporta i ha comportat un trasbalsament davant de fets positius —accions— d’una enorme transcendència; i, a més, en una infinitat de tipologies i circumstàncies i amb una riquíssima i sovint contradictòria gamma de resultats. Uns resultats en els quals l’acció i també la inacció han pogut suposar avenços transcendentals en el camí de realització i dignificació de la humanitat; i tot el contrari. Intentaré explicar-me.

En l’obra de Shakespeare Molt soroll per a no res, quan un jove noble rep la conformitat del pare de la seva estimada a la seva relació, en quedar bloquejat de resposta per la gran joia,  a la fi se’n surt dient —cito de memòria llunyana—: “Disculpeu que no sàpiga  què respondre-us; però compreneu que el silenci moltes vegades és l’herald dels sentiments més nobles”. Una inacció d’aquesta manera es converteix en una acció denotadora explícita.

En un context totalment diferent, el silenci d’una home anònim —conec nom i cognoms—, que era secretari de l’ajuntament d’un poble perdut a la serralada de Jaén, en arribar les forces nacionals l’any 1939, amb l’ensurt, li va venir un atac d’epilèpsia i va perdre la parla. En recuperar-se, va prendre consciència que, per raó del seu càrrec, si parlava podria ocasionar molt mal a convilatans en el context intensament repressiu del moment; per això, va decidir mantenir el seu silenci sense deixar escapar ni una mínima interjecció ni un “ai” tan difícil d’evitar; fins i tot suportant sagnants tortures com, entre d’altres, l’arrencada en viu de l’ungla d’un dit del peu.

Ens trobem, per tant,  davant dos extrems de la riquíssima connotació que pot adquirir el concepte; no cal dir la infinitat d’altres significats del mot. El mateix silenci de Déu que es feia incomprensible als jueus que eren conduïts a ser gasejats als terrorífics forns dels camps de concentració de Dachau, Auschwitz, etcètera; o el de Jesús davant l’interrogatori de Ponç Pilat…

Entre el silenci joiós del jove noble a l’heroic d’un home anònim d’un poblet perdut d’Andalusia, l’eloqüent de Jesús i el tan difícil d’assimilar dels jueus hi ha un «suma i segueix» inacabable. Com també,  naturalment, hi pot haver tot el contrari en l’ús explícit del soroll, de la paraula, alhora també  de complexos significats segons quin sigui aquest ús i en quines circumstàncies i sobre quines realitats.

El silenci ens interroga especialment en les situacions d’injustícia, davant les quals, tant pot esdevenir còmplice i fins i tot instigador d’actuacions dignes com de tot el contrari. Perquè, definitivament, el silenci mai és inexpressió; mai no és a-significatiu; mai no és innocu ni neutre ni insípid ni asexuat. Per tant, mai deixa de ser delator, ja sigui positivament o negativament. 

Des del punt de vista cristià, aquesta duríssima dialèctica suposa un tot complex davant del qual, en tot cas, el que no és acceptable és defugir-la. I, en aquest context, cadascú, cada persona individualment, i alhora cada institució, en funció de llur responsabilitat i representació, ha de respondre amb la màxima conseqüència.

Anant a la cosa concreta, el nostre país, vivint una situació política presidida per un enfilall de greuges institucionals i personals molt aguts —empresonats, exiliats i imputats diversos—, víctimes d’un tot reconegut, incontestable i unidireccional d’injustícies, potser també té dret a preguntar-se sobre determinats silencis representatius i institucionals; a preguntar-se perquè els mateixos —bisbat espanyol i per extensió el català— que justifiquen, a més fent soroll/parlant, l’actuació execrable d’un monarca, ensems mantenen un silenci espès sobre aquest context injust de Catalunya exposat suara; aquí amb especial acuïtat pels catalans, òbviament. 

En aquest punt permeteu-me fer un incís per referir-me a la veu aïllada, en el seu ja un pèl remot moment, del bisbe de Solsona, al seu no silenci exemplar, tanmateix no renovat, per tant reconvertit de facto en silenci; i en aquest punt  preguntar-me si aquest no silenci actual té o pot tenir quelcom a veure amb el concepte  col·legialitat.

Però, ampliant el ventall argumental, aquest silenci també resulta de difícil digestió davant la realitat sòcio-econòmica que genera una progressió, per ara imparable, de vulneració cada dia més radical i més extensa, de drets elementals primaris —alimentació, ensenyament,  habitatge i sanitat…—; realitat en gran part afavorida per actuacions depredadores lliures i il·limitades de grups insaciables de poder econòmic i d’influència política. Això per no parlar de  la tragèdia immigratòria, amb Lesbos com a referent puntual particularment visible, i amb tot el que representa; per exemple, que Espanya no hagi volgut acollir cap víctima del darrer esclat d’aquesta concreta tragèdia

Que eixordador pot arribar a ser el silenci…..

 

Jaume Comellas i Colldeforns

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *