Confiança salvadora

Fa dos diumenges llegíem a la Missa l’episodi en què Jesús cura la filla d’una dona cananea (Mateu 15, 21-28). L’actitud d’aquesta dona m’impressiona vivament pels dos trets que li aconsegueixen la salvació: una fidelitat inamovible a l’objectiu desitjat i una confiança ferma en la bondat i el poder de Jesús. 

Ambdues qualitats topen amb esculls lacerants: Jesús, primer, ni li contesta; els deixebles la menyspreen perquè els destorba i l’últim ronc de Jesús és demolidor. La metàfora de l’amo, els fills de la casa i els gossets és d’una acidesa inaudita. Però la mare l’encaixa amb serenitat i la rebota amb la calma del que coneix bé i està segur del seu full de ruta.

Aquesta capacitat de confiar en la bondat que s’amaga darrere el primer cop de geni o d’una escomesa injustificada em resulta un testimoni engrescador per la seva vigoria d’anar contra corrent. Normalment tendim a remarcar la mala intenció i la traïdoria del que ens envesteix. Ens costa d’acceptar que qui ens molesta potser no és per malvolença sinó pels entrebancs que ha patit en altres àmbits que no tenen cap relació amb nosaltres. Ens costa deixar refredar la sang i refer la convivència amb generositat i empatia, tot i saber que l’únic remei eficaç contra la violència és la cordialitat.

Una altra paràbola arrodoneix aquest missatge, la del pare que mana als seus dos fills que vagin a treballar a la vinya (Mateu 21, 28-31). El segon diu: «Hi vaig de seguida, pare», però gira cua i se’n va a passejar; el primer respon: «No hi vull anar», però se’n penedí i hi anà. El que és capaç de rectificar l’exabrupte és qui complau el pare i col·labora en el conreu de l’heretat comuna.

Tinc la impressió que la lluita contra la pandèmia que patim i la insistència en l’aïllament com a l’estratègia més eficaç per evitar els contagis reforça barroerament aquestes reaccions instintives de rebuig de l’altre, que apareix més com a infectador que com a curador.

No dic pas que hàgim d’ometre la mesures preventives que ens proposen els científics, però sí que l’allunyament físic i la prudència preventiva no poden comportar un allunyament afectiu i compassiu. Entenc que les campanyes oficials han de ser contundents, insistents i incisives, perquè és difícil de fer arrelar la responsabilitat en tota la ciutadania i hi ha molts exemples que, malgrat la insistència, molts es mantenen tossudament en la seva irresponsabilitat i, fins i tot, presumeixen dels seus excessos. Però no podem oblidar o passar per alt que, darrere les malalties, els cops de geni, les ofenses i els errors, sempre hi ha una llavor de bondat que cal buscar, conrear i adobar. Ja sé que els casos concrets són complexos, que tenen caires difícils de llimar i provocarien debats inacabables, però el testimoni de la dona cananea continua essent vigorós i vigent.

L’últim comentari de Jesús rebla la conclusió: La teva confiança t’ha salvat i ha salvat la teva filla.

 

Lluís Costa Bofill

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *