Teresa Codina, guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya
Les Medalles d’Or de la Generalitat de Catalunya es van crear el 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.. Aquest any, la Medalla d’Or s’ha atorgat a Maria Teresa Codina i Mir, que és sòcia de Cristianisme al segle XXI. Amb aquesta concessió, la Generalitat de Catalunya honora una persona referent en el món de l’ensenyament a Catalunya. Estimada Maria Teresa, et felicitem ben de cor per aquest reconeixement tan merescut. Has estat present i activa en tots els fronts innovadors i has rebutjat amb valentia les claudicacions que sovint impedeixen els canvis necessaris. Celebrem aquest reconeixement, n’estem molt contents. Gràcies pel teu mestratge! Entrevista a VilaWeb: ‘”la clau és pell fina i sentit comú” Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona el 6 de març de 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de Filosofia i Lletres en l’especialitat de Filologia Clàssica (1952). Posteriorment va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica al Centre d’Études Pédagogiques dirigit per Pierre Faure, a més d’altres cursos a la Sorbonne. De retorn a Catalunya, després d’iniciar i abandonar els estudis de Pedagogia a la Universitat de Barcelona per trobar-los excessivament teòrics i...
Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui
Carta d’Isabel Turull Negre, germana del pres polític Jordi Turull
Hilari – Pilar Rahola (La Vanguardia)
Des de «Cristianisme al Segle XXI» volem recordar tres sacerdots traspassats recentment, el bisbe Pere Casaldàliga, Mossèn Manel Pousa («El pare Manel») i el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, a través d’un article de Pilar Rahola, aparegut a La Vanguardai el passat dia 4-X-20. Es dona el cas que Pilar Rahola participà en el nostre darrer Congrés i que el P. Raguer ho va fer en el nostre passat cicle d’«Espai Obert», amb una ponència titulada Tres catalans de la tercera Espanya: Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Manuel Carrasco i Formiguera i Domènec Batet. Tres figures que no es poden arrenglerar ni en l’Espanya dita roja ni en l’altra dita blanca durant conflicte civil. Com deia el P. Hilari Raguer, «a Catalunya hi havia més persones que enlloc que no se sentien identificades i amb una ni amb l’altra, que no hi cabien i que fins i tot eren perseguides a mort a totes dues zones». Així ho va dir en la ponència del passat 23-V-2019, recollida en el volum que, amb la participació d’altres experts com N. Garolera, J. Aymar, R. Corts, Bernabé Dalmau i P. Codina, recull tot el cicle sota el títol Església Catalana i reconstrucció nacional (2020), que teniu disponibles a la nostra Associació i a Amazon. Que serveixi d’homenatge. HILARI, per Pilar...
L’Alta Magistratura
El dilluns 7 de setembre va tenir lloc l’obertura de l’any judicial en presència del rei. L’acte tingué lloc a la mateixa sala on es van jutjar els líders independentistes catalans i, vulgues o no, l’afer planava en l’aire. I més ara, quan s’han demanat indults i s’ha parlat d’amnistia. M’he cansat d’escriure en papers i de proclamar en les presentacions del meu llibre El Judici que la sentència del senyor Manuel Marchena contra els líders del procés va ser defensiva (va escriure-hi llargs antecedents per blindar-se davant d’Europa i semblava preocupar-lo més justificar que no hi havia hagut rebel·lió que demostrar la sedició), creativa (muntà la sedició gràcies als atestats de Baena i César López), oblidadissa (per exemple, dels ferits o dels pàtrols devastats, no en diu res), covarda (no volgué acarar Pérez de los Cobos amb Ferran López, el segon dels Mossos, com li proposà la defensa), errònia (posà C. Forcadell i D. Bassa en llocs on mai no havien estat), epidèrmica i cruel, perquè diu que la independència era «una quimera que mai no va fer perillar l’ordre públic» (aleshores, per què els anys de pena? per revenja?). Els qualificatius pitjors són els que consideren Marchena epidèrmic i covard. Epidèrmic perquè acabà el judici sense haver volgut esbrinar qui havia donat l’ordre a les FCSE de...
«M’EXPLICO, DE LA INVESTIDURA A L’EXILI»
M’he llegit d’una tacada, amb un parell o tres de sessions llargues, les 677 pàgines del llibre Carles Puigdemont M’explico, posat sobre el paper per Xevi Xirgo. Bona feina del periodista i d’Isabel Martí, l’editora, si hem de fer cas al pròleg. El llibre va des de l’endemà de Reis del 2016, quan la CUP no volia investir Artur Mas President de la Generalitat, fins al 21-XII-2017, amb la victòria de Junts x Cat, contra les enquestes que feien guanyadora ERC, en les eleccions inventades per Rajoy sota el 155, i la celebració des de l’exili de Brussel·les. Vagi per davant que aquest era un llibre necessari. Les ratllades d’autocensura del llibre, justificades en un dels pròlegs per no comprometre ningú, més aviat semblen retractacions d’ultimíssima hora per no embolicar més la troca… Però, també hi ha qui ho considera un gran encert… Entenem-nos. Xirgo ha tingut el privilegi que ja hauríem volgut molts periodistes: seguir Puigdemont com una paparra durant aquests anys. I, després, entre tot dos, el president i ell, s’han posat mans a l’obra a partir de dues perspectives: primera, construir un relat ex eventu a partir de la finta d’un dietari; és a dir ―i és ben lícit: també ho fan els Evangelis―, hi ha consideracions i judicis de fet i, sobretot de valor, construïts...