Carta pública al Gobierno de España sobre la ley del ingreso mínimo vital

Des de Cristianisme al segle XXI ens adherim a la carta pública que més d’un centenar de personalitats i associacions de l’estat han adreçat al govern central en relació a l’ingrés mínim vital. Podeu descarregar-ne el pdf fent clic aquí. La aprobación por el gobierno de España del Real Decreto-ley 20/2020, de 29 de mayo 2020, que establecía la ley del Ingreso Mínimo Vital y los primeros pasos en su implementación, infundieron esperanzas y levantaron expectativas entre las personas y familias vulnerables. Según las informaciones publicadas en la web de la Moncloa el Ingreso Mínimo Vital podría ser solicitado por 850.000 hogares y beneficiaría a 2,3 millones de personas en situación de vulnerabilidad. El presupuesto anual de esta prestación ascendería a 3.000 millones de euros anuales. En 2019, el porcentaje de la población en España en riesgo de pobreza, según la tasa AROPE, alcanzaba el 25,3%. El porcentaje en situación de privación material severa era del 4,7%, más de 2,2 millones de personas. Los efectos económicos y sociales de la Pandemia del Covid-19 han empujado a la pobreza y exclusión social a nuevos sectores de la sociedad. La ley del Ingreso Mínimo Vital podía reducir el impacto de la pobreza, mientras se preparaban las medidas para relanzar el trabajo digno y avanzar hacia el pleno empleo. Sin embargo, tras...

Seguir llegint

“Apòstrof”, de Lluís Busquets, poema guanyador dels Jocs Florals de Tardor

El membre de l’Associació Lluís Busquets va ser guardonat als Jocs Florals de Tardor del 2020 amb la Viola, premi de l’Ajuntament de Barcelona, pel seu poema “Apòstrof”, que podeu llegir a continuació:   Sovint no us veig enlloc, Senyor, ni sé on trobar-vos; aleshores m’enutja, aquest sonor silenci, perquè sé que no és vostre, sinó que surt de mi; de vegades, en canvi, us sento tan proper, en el mar, en el vent o en la verdor dels arbres que és com si m’escoltéssiu els balbuceigs que us faig. Sé que em cal esperar que un jorn vulgueu obrir la porta de la Mort, la vostra gran Serventa, que us fa de missatgera. Voldria que arribés sense fer escarafalls, benèvol i clement, 10 com l’amiga esperada de tota la família. De fet, la desconec, perquè no soc prou pur, vist que tot jo soc ganga i deixalla baldera a la vostra presència, malgrat aquella espurna d’esperit que tragino, com una gota d’aigua del mar de l’Esperit, que sou, Força increada. A voltes la interpel·lo i, molt baixet, a cau d’orella —sense ni un bri d’orgull de part meva—, l’aviso que es prepari a perdre la batalla com succeí amb Jesús: 20 «Tots els humans en Ell et derrotem!». (Ella abaixa l’esguard i posa mala cara.) D’altres vegades, hi...

Seguir llegint

Cèsar i Déu – homilia de Ramon M. Nogués el dia 19-X-20

Hem començat les lectures escoltant-ne una d’Isaïes en la que el Profeta elogia la figura de l’emperador Cir II de Pèrsia que acabà amb l’exili hebreu a Babilònia i el presenta com ungit de Déu. Isaïes es fa ressò de la idea que el poder polític ve de Déu, idea comuna en les societats antigues. L’elogi de Cir coincideix amb el caràcter lliberal i tolerant d’aquest emperador i el fet que afavorís els jueus, permetent el retorn a  Jerusalem l’any 538aC i la construcció del segon Temple. L’Evangeli ens presenta el conegut incident de la pregunta capciosa feta a Jesús sobre la licitud de pagar els impostos a l’ocupant romà. Jesús contesta amb una frase que s’ha convertit en una dita universal : “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar  i a  Déu el que és de Déu”. La lectura d’aquesta frase és diversa. Molts creuen que és com un “gag” de Jesús, que fuig d’estudi. Altres creuen que aquí es podria fonamentar l‘atribució de drets civils i eclesiàstics repartits. En els dos casos es presenta el controvertit i important tema de les relacions entre poders polítics i religiosos i les seves interseccions. Jesús no entrà en el problema polític directament, tot i que la situació de Judea en el seu temps era prou delicada i donava per...

Seguir llegint

Teresa Codina, guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya

Les Medalles d’Or de la Generalitat de Catalunya es van crear el 1978 per distingir aquelles persones que hagin prestat serveis eminents i extraordinaris a Catalunya en els àmbits polític, social, econòmic, cultural o científic.. Aquest any, la Medalla d’Or s’ha atorgat a Maria Teresa Codina i Mir, que és sòcia de Cristianisme al segle XXI. Amb aquesta concessió, la Generalitat de Catalunya honora una persona referent en el món de l’ensenyament a Catalunya.    Estimada Maria Teresa, et felicitem ben de cor per aquest reconeixement tan merescut. Has estat present i activa en tots els fronts innovadors i has rebutjat amb valentia les claudicacions que sovint impedeixen els canvis necessaris.  Celebrem aquest reconeixement, n’estem molt contents. Gràcies pel teu mestratge!   Entrevista a VilaWeb: ‘”la clau és pell fina i sentit comú” Maria Teresa Codina i Mir va néixer a Barcelona el 6 de març de 1927. Va obtenir el títol de mestra (1951) i la llicenciatura de Filosofia i Lletres en l’especialitat de Filologia Clàssica (1952). Posteriorment va fer una estada a França, on va rebre una intensa formació pedagògica al Centre d’Études Pédagogiques dirigit per Pierre Faure, a més d’altres cursos a la Sorbonne. De retorn a Catalunya, després d’iniciar i abandonar els estudis de Pedagogia a la Universitat de Barcelona per trobar-los excessivament teòrics i...

Seguir llegint

Carta oberta al cardenal i arquebisbe Omella i a qui correspongui

Carta d’Isabel Turull Negre, germana del pres polític Jordi Turull

Seguir llegint

Hilari – Pilar Rahola (La Vanguardia)

Des de «Cristianisme al Segle XXI» volem recordar tres sacerdots traspassats recentment, el bisbe Pere Casaldàliga, Mossèn Manel Pousa («El pare Manel») i el P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat, a través d’un article de Pilar Rahola, aparegut a La Vanguardai el passat dia 4-X-20. Es dona el cas que  Pilar Rahola participà en el nostre darrer Congrés i que el P. Raguer ho va fer en el nostre passat cicle d’«Espai Obert», amb una ponència titulada Tres catalans de la tercera Espanya: Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, Manuel Carrasco i Formiguera i Domènec Batet. Tres figures que no es poden arrenglerar ni en l’Espanya dita roja ni en l’altra dita blanca durant conflicte civil. Com deia el P. Hilari Raguer, «a Catalunya hi havia més persones que enlloc que no se sentien identificades  i amb una ni amb l’altra, que no hi cabien i que fins i tot eren perseguides a mort a totes dues zones». Així ho va dir en la ponència del passat 23-V-2019, recollida en el volum que,  amb la participació d’altres experts com  N. Garolera, J. Aymar, R. Corts, Bernabé Dalmau i P. Codina, recull tot el cicle sota el títol Església Catalana i reconstrucció nacional (2020), que teniu disponibles a la nostra Associació i a Amazon. Que serveixi d’homenatge.   HILARI,  per Pilar...

Seguir llegint

L’Alta Magistratura

El dilluns 7 de setembre va tenir lloc l’obertura de l’any judicial en presència del rei. L’acte tingué lloc a la mateixa sala  on es van jutjar els líders  independentistes catalans i, vulgues o no,  l’afer planava en l’aire. I més ara, quan s’han demanat indults i s’ha parlat d’amnistia.  M’he cansat d’escriure en papers i de proclamar en les presentacions del meu llibre El Judici que la sentència del senyor Manuel Marchena contra els líders del procés va ser defensiva (va escriure-hi llargs antecedents  per blindar-se davant d’Europa i semblava preocupar-lo més  justificar que no hi havia hagut rebel·lió que  demostrar la sedició), creativa (muntà la sedició gràcies als atestats de Baena i César López), oblidadissa (per exemple, dels ferits o dels pàtrols devastats, no en diu res), covarda (no volgué acarar Pérez de los Cobos amb Ferran López, el segon dels Mossos, com li proposà la defensa), errònia (posà C. Forcadell i D. Bassa en llocs on mai no havien estat), epidèrmica i cruel, perquè diu que la independència  era «una quimera que mai no va fer perillar l’ordre públic» (aleshores, per què els anys de pena? per revenja?). Els qualificatius pitjors són els que consideren Marchena  epidèrmic i covard.  Epidèrmic perquè acabà el judici sense haver volgut esbrinar qui havia donat l’ordre a les FCSE de...

Seguir llegint