Signes de decadència: el tema dels indults i l’Eurovisió

Els sociòlegs antics oferien com a signes de decadència d’una comunitat llicències de gènere i sexe que embrutien la societat i la duien al declivi i la ruïna. Malauradament, a més de la pederàstia, hi afegien altres tendències que, avui en dia, les nostres societats consideren uns drets pels quals malda el moviment de LGTBI. Avui, hi ha sociòlegs que cerquen els signes de decadència en el món polític, judicial i cultural. Tenir un rei sota l’espasa de Dàmocles de la corrupció no ajuda a l’estabilitat de l’Estat, posem per cas. Però, segons els experts, el problema polític i judicial és quan se’ns vol fer passar gat per llebre amb tot el desvergonyiment possible. Per exemple, es diu que al rei emèrit se li ha tret el sou, però li seguim pagant amb els nostres impostos la seguretat. Diuen que el sistema judicial espanyol funciona, però rep rebolcades d’altres magistratures d’Europa i la cúpula judicial fa anys que està amb els terminis caducats sense que els polítics (que avalen la distinció de poders) arribin a cap pacte de recanvi. El tema dels indults dels presos polítics catalans ha actuat de cotó fluix per adonar-nos de la catalanofòbia que corre per la pell de brau. La concentració a la Plaça Colom de Madrid del passat dia 13, tot i fer...

Seguir llegint

Església filipina i llatinoamericana enlloc d’Església catalana?

Lluís Busquets i Grabulosa

Seguir llegint

Entrevista a Santi Vilanova (Diari de Girona)

Santiago Vilanova (Olot, 1947) és periodista, escriptor i consultor ambiental. Amb motiu de la publicació del seu darrer llibre, titulat «L’Emergència Climàtica a Catalunya: revolució o col·lapse», diumenge passat se li va publicar una entrevista al Diari de Girona, que podeu llegir al següent...

Seguir llegint

Recordatori H. Küng

El sis d’abril va morir el teòleg suís Hans Küng, el mateix dia que ens vàrem acomiadar de l’Arcadi Oliveras.  Hem perdut el mateix dia dos cristians empeltats d’esperança, Com ens deia en Lluís Busquets recordant l’Arcadi Oliveras, el seu projecte d’una ètica mundial (1990) anava de bracet amb la utopia de l’Arcadi.  Que ens serveixin de paradigma!   ‘Redes cristianas’ recorda Hans Küng amb l’escrit que reproduim, publicat a la Web www.redescristianas.net   (07/04/2021) Envueltos en la barahúnda política de estos días y bajo la amenaza de una cuarta ola de la pandemia, recibimos con pena —y a la vez con la satisfacción que nos proporciona una vida coherente y ejemplar— la muerte de Hans Küng.  Para el mundo en general y para el cristianismo crítico, mayormente de base, Hans Küng no ha sido una persona indiferente. Ha sido un referente incontestable en estas últimas décadas. Probablemente se escribirán, a partir de ahora, sesudos artículos y libros destacando su enorme producción teológica para el mejor conocimiento del misterio cristiano y la constitución de una Iglesia de iguales, su contribución esencial al planteamiento de una ética mundial y el gran papel que él otorga a las religiones en el establecimiento de la paz entre los pueblos. Todo será poco para destacar el ingente trabajo intelectual llevado a cabo por...

Seguir llegint

Arcadi Oliveres, visió personal

Arcadi Oliveras i Boadella (Barcelona, 1945), casat amb Janine Künzi amb qui va tenir quatre fills, va estudiar d’adolescent als escolapis de Diputació, on va rebre una marca indeleble de Lluís M. Xirinacs El 1968, en època d’estudiant participà a la constitució clandestina del Sindicat Democràtic d’Estudiants (la «Caputxinada» de 1966) i, el 1968, l’any en què va aconseguir  la Llicenciatura en Ciències Econòmiques,  fou processat pel TOP. Acabats els estudis, començà a treballar al Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari (CEDEC), des d’on treballà per al desenvolupament econòmic municipal i comarcal. Per circumstàncies personals, el 1969,  es va haver de posar al davant d’una empresa familiar, que liquidà, i es posà a treballar a l’Institut Víctor Seix de Polemologia, que arribà a dirigir.  Participà a l’Assemblea de Catalunya (1971-77), fundà l’Associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample (1970), milità a «Cristians pel Socialisme» (1971) i, el 1974, començà a participar  a «Pax Christi», de la qual va ser copresident conjuntament amb A. Colom i F. Roda (1974-1990). Poca gent sap que  des de l’associació s’intercedí davant de Pau VI contra les condemnes a mort de  J. Paredes Manot «Txiqui» i S. Puig Antich. El 1976 fou detingut per participar a la «Marxa per la Llibertat». El 1977 va promoure la creació Associació Catalana de Solidaritat i Ajut al Refugiat...

Seguir llegint

Arran del llibre “L’emergència climàtica a Catalunya: revolució o col·lapse”, de Santiago Vilanova

UN LLIBRE ÈTIC I IMPRESCINDIBLE L’amic Santi Vilanova acaba de sintetizar en un llibre 40 anys de lluita ecològica per fer-nos posar les piles a tots els catalans a l’hora de saber a quin punt d’emergència el nostre país ha arribat. Si la petjada ecològica mundial (explotació que fem dels recursos naturals)  ens demostra que la nostra càrrega ambiental esmerça un planeta i mig per satisfer les necessitats humanes, resulta que depredem set Catalunyes i escreix per satisfer les nostres necessitats consumistes. El  llibre té més interès que mai davant de la pandèmia de la Covid- 19 perquè ja no hi ha ningú que negui l’impacte del canvi climàtic sobre la salut. Com va dir el Papa Francesc: «No podem pretendre viure sans en un planeta malalt» El llibre s’estructura en tres parts: el primer descriu la situació de col·lapse en què ens trobem, és un bloc analític, basat en dades científiques. A Catalunya la temperatura pujarà 2ºC, amb estius tòrrids i hiverns suaus i tempestes devastadores freqüents com han demostrat recentment els temporals Glòria i Filomena. Els nostres mals són, seguint el seu ordre, els purins de la cabana porcina, les disminuïdes glaceres dels Pirineus i el cabal dels rius, el delta de l’Ebre, que els pantans de la conca han deixat sense sediments, la regressió de platges...

Seguir llegint

L’important viatge del Papa a l’Iraq (Diari de Girona)

l papa Francesc volia anar a Mossul, segona ciutat de l’Iraq, al centre del que fou el Deix, on el juny del 2014, Abu Bakr al-Bagdadi proclamà el califat de l’Estat Islàmic, després que la ciutat fos arrasada pel fonamentalisme gihadista més fanàtic i intolerant. En la lluita per alliberar-la moriren 10.000 civils. A Mossul, prop de l’antiga i bíblica Nínive (capital de l’antiga Assíria i destruïda pels babilonis el 612aC), dels 45.000 cristians que hi havia, actualment deuen quedar-ne unes dotzenes.  D’ençà que, fa dos anys, Francesc s’entrevistà amb el gran imam de la Universitat d’Al Azhar, al Caire, Ahmed el Tayeb, referent teològic dels musulmans sunnites, que el papa esmentarà al punt 5 de la seva encíclica Fratelli tutti del 2020, s’esperava una trobada amb algun cap religiós xiïta. Ara, per què Francesc es volgué trobar amb Al-Sistani, líder dels xiïtes iraquians, a la ciutat santa xiïta de Najaf, i no amb l’aiatol·lah xiïta Alí Khamenei, líder suprem d’Iran, a Om, on hi ha el santuari Fàtima al-Massuma, centre de pelegrinatge? La raó és senzilla: la forma de govern d’Iraq és el d’una República federal; la d’Iran, una República islàmica teocràtica. Sistani vol que els polítics governin el país i no els imams. A Iraq hi ha l’institut xiïta iraquià Al-Khoei per al diàleg interreligiós, que assegura que Sistani pugna per crear un estat...

Seguir llegint