Boabacar, l’Altre i el Pecat d’omissió

El Boabacar, personatge real, era nascut a Senegal i portava catorze anys residint a casa nostra; un casa nostra que probablement no era exclusivament catalana, perquè el camí entre la costa atlàntica i la catalana, i a més  fins al nord d’aquesta en les condicions que l’han de transcórrer els immigrants, no es fa en avió i en classe preferent; però, vaja, l’home bàsicament era un molt ciutadà del país. 

Li faltaven pocs dies per disposar d’un bitllet, aquest sí d’avió, per retornar al seu país on esperava i l’esperava la seva família, amb la qual portava molts anys sense relació…. i sense saber-ne res mútuament. Van ser anys de silenci alimentats per la vergonya pròpia  de la pèrdua absoluta d‘estima per causa del seu pecat: no haver aconseguit complir el somni de regalar als seus la millora substancial  de les condicions de vida. Un somni, no cal dir-ho,  molt comú en persones del seu context social de tants indrets de països subsaharians… i no sols d’aquests. 

Era un fracàs que portava amagat en el racó més íntim de la seva ànima, que progressivament l’havia anat corsecant, com es corsequen els fruits que acabaran morint caiguts de l’arbre quan no aconsegueixen madurar. Ell hauria pogut ser un fruit que podia haver estat saborós, ric i deliciós per a la seva família, però que es va anar descomponent fins arribar a la definitiva autodestrucció. 

El seu estat de salut progressivament més delicat i la gran quantitat de fum que va respirar en l’incendi conegut en una nau industrial del barri del Gorg a Badalona, on  ell i força altres sense sostre es mal acotxava cada nit, va minvar la seva salut, a més re-afectada pel covid, fins a portar-lo a la mort. Cada vegada menjava menys i respirava pitjor, va dir un company de comunitat. 

Pel camí, un camí recent, la família havia aconseguit establir contacte amb ell entre súpliques de  “torna a casa, som la teva família i ja t’ajudarem”….  “torna a casa, si et plau, els teus fills ja són grans…” … i la conclusió del pare,  de “tornar a casa no haurà estat un fracàs, s’ho mereixia”. 

A la fi no hi va haver temps. El somni  d’un demà millor per a ell i per als seus fills, havia rebentat pel camí entre una esperança a punt d’esvair-se definitivament  i l’esforç heroic digníssim de la família d’acceptació de la realitat implacable. La implacable realitat d’una societat, que marca lleis de comportaments individuals i socials —en el sentit més ampli i integrador del concepte—,  que menen, i sobretot empenyen, a més de manera continuada i sense deixar respir, a situacions com aquesta. A la família no li va quedar ni tan sols el darrer alleujament: trasllat de les despulles al costat dels seus familiars, el covid ho va impedir. 

L’altre era un home català, anònim en el meu coneixement personal, d’edat mitjana, sense més família directa que la seva mare, hostatjada en una residència. La plenitud física de la seva vida el va portar a exercir un ofici propi d’aquesta circumstància, que exigia la possessió d’unes capacitats físiques notables: netejador de grans superfícies de vidre —façanes, balcons, envans translúcids, etcètera—.  A més de facultats físiques, la feina comportava també unes concretes dosis de risc per causa de  les elevades alçàries en què actuava i la incomoditat pròpia de les característiques de la seva tasca. 

Per raons, no explicitades, l’home va caure en una espiral de pèrdua de reconeixement de la seva tasca per part dels patrons. Uns patrons de doble tall; per una part, el destinatari final de la tasca, l’ajuntament d’una ciutat del Vallès Oriental força populosa, i, per l’altra, de manera més directa, una empresa sots-contractada, una figura que, en principi, —no em tracteu de demagog—  no inspira tota la confiança el món. 

Aquest professional d’un ofici secundari era progressivament més pressionat per aquest context de manca de reconeixement de la seva tasca  reiteradament insistit, incloses denúncies de suposada incompetència i manca de rendiment en un enfilall existencial que cada dia se li feia més irrespirable; i, en aquest punt, va tenir una errada professional que el va portar a la mort.    

Segons la crònica del mitjà d’informació, ni l’ajuntament, patró últim del protagonista ni l’empresa directament implicada no van respondre a la demanda d’explicacions del mitjà. Una crònica que sí que es feia ressò del profundíssim lligam afectiu dels dos protagonistes: ell, solter, i la seva mare, un nucli esdevingut ara tràgicament escapçat.  

El pecat d’omissió ens apareix en aquest context de manera inesperada. Inesperada per la raó òbvia que, en general, no s’hi compta; al contrari dels de “pensament, paraula i obra” que ens insistien en el catecisme preparatori de la primera Comunió —ai las, fa més de setanta anys—, és un pecat invisible o invisibilitzat, del qual nosaltres, els nens, no  teníem consciència del seu significat real; i no sols els nanus. Els altres tres pecats, des de menuts enteníem a què es referien, en una culturització alimentada a més per una exuberant exemplificació. Paraula igual a ofendre Déu i els pares, pensament omplir-nos el cap de desitjos pecaminosos i obra, cometre alguna maldat. Aquesta pedagogia, —a més ben adaptada a les diverses circumstàncies: evolució de l’edat, etcètera—, era molt clara i no  oferia cap mena de dubte. El pecat d’omissió quedava en un terreny definitori aïllat, poc concret, molt poc precís i, per tant, fàcilment defugible. Els altres partien de la negació —no això, no allò….—, mentre que el d’omissió parteix de l’afirmació. I, ja se sap, la negació és un concepte potent i directe mentre que l’afirmació, tot el contrari, acostuma a correspondre a una major debilitat conceptual. 

Mentre que els pecats actius comporten  una voluntat de decisió comprometedora, els d’omissió queden dissimulats, amagats, en els girells d’un estat de consciència atenuada per la indiferència, la comoditat i, fins i tot, la ignorància activa; o sigui interessada: no ho sabia, no ho vaig veure, tothom ho feia…. 

Els pecat d’omissió no és el de fer, sinó el de no fer, per tant no és gaire evident ni sorollós; no és fàcilment perceptible; és el del silenci —culpable—, però silenci;  el que s’esmuny en la comoditat d’una percepció subtil, grisa i sense contrast; el pecat que costa d’autopercebre, que no  fa fregadís, és fàcil de no adonar-se’n…. És el pecat de la indolència, silenciós, el que menys inquieta les consciències. Els pecats d’omissió, definitivament també són els menys confessats, per tant, dels quals hom se sent menys responsable. 

Crec que hi ha un dèficit de consciència de la importància i transcendència que té aquest pecat per part del mateix magisteri de l’Església; podríem dir, emprant una expressió molt habitual, que no té premsa, —ni  tan sols té mala premsa—; que no mereix la consideració que mereix, valgui la redundància,  i  no figura en un lloc gaire preponderant en les reflexions de les comunitats cristianes.  

Es fa difícil no trobar en aquestes dues històries una concatenació descarnada, intensa, perllongada del pecat d’omissió. No trobar en la història d’aquests dissortats les conseqüències del menysteniment, individual i col·lectiu, social, cultural, polític, ètic i religiós, d’aquest pecat tan marginat. És  difícil  no trobar també en aquestes històries un poderós dit acusador que sacsegi rotundament el fons dels nostres cors i els  del conjunt de les nostres societats benestants, podríem dir que,  per aquesta mateixa condició, implícitament pecadores de fet.  

 Creiem, i que se’ns disculpi la gosadia, que cal menar una profunda reflexió crítica sobre aquest pecat; cal trasbalsar de manera radical el clima de secundarietat en què se l’ha instal·lat. 

Acabo amb unes paraules lúcides que tenen sis segles d’història. Les va pronunciar Santa Catalina de Siena, la mística i alhora activista implicada: “Prou silencis, crideu amb cent mil llengües que per haver callat el món està podrit”. 

Amb quina força ressonen les històries de Boabacar i de l’altre, de tants Boabacar i tants netejadors de vidre en aquestes paraules. 

Jaume Comellas 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *