Assemblea, representació, litúrgia, MISSA

Abans d’entrar en l’eix central d’aquest escrit  situo  la definició freda de diccionari del concepte missa:  “Celebració de l’Eucaristia”, concepte que en la seva capacitat sintètica precisa, en principi, ens podria estalviar anar més enllà; ens permetria bandejar cap afegit ulterior car tot ja està dit. 

Ara pretenc referir-me a la forma rutinària i mecànica en què es viu més del que seria desitjable aquesta celebració, per una determinada part, crec, de la feligresia. Ens trobem davant d’un fet important, sobretot, no cal dir-ho, per com important també és aquesta celebració. És el nucli cabdal en la vivència evangèlica i cristològica de comunitat. És trobada comunitària  i  assemblea i trobada personal de cada creient amb Jesucrist.

 I tot això pren vida a través d’un cerimonial que essencialment és una representació; és la traducció en  cal·ligrafia simbòlica i representativa -que es representa, valgui la redundància-  d’una realitat transcendent. I amb el concepte representació hom entra en el moll de l’os del tema.

Si és representació vol dir que hi ha un text que pauta  un argument que ha de ser representat/interpretat per uns actors;  el símil teatral ens ajuda a entendre-ho i, en conseqüència, a reviure-ho a cada representació.

I aquest guió, aquest text, és el que se segueix de manera generalitzada i que conforma la missa;  i en la manera com és interpretat o, el que és el mateix, viscut, rau la veritat, vida i autenticitat de la cerimònia, de la representació. Alhora el guió de les misses i el seu argument, recordatori de la institució de l’Eucaristia i anunci de la mort de Jesús, venen agombolats per uns complements argumentals que van graduant i enriquint de manera precisa i progressiva el camí vers el cim, el clímax definitiu de la representació. 

Reitero, torno al principi, que tinc la sensació que els intèrprets, els feligresos, massa sovint interpreten el paper de memòria, sense viure el seu contingut; reciten el paper amb una acceptació vivencial aliena a aquesta transcendència de cada part de l’argument; potser amb l’excepció  del rés del Pare nostre i l’escolta de les Lectures i el sermó de l’oficiant; hi preval la versió d’ofici o, el que és el mateix, amb ofici però sense vida; i que  bona part de les jaculatòries, oracions, salms i exhortacions que fiten el curs de les misses es pronuncien amb insuficient vida i que  molts Amén que les coronen, es projecten sense o amb escassa consciència d’allò més profund dels seus continguts. I així s’esventen arreu retalls i retalls de transcendència.

Certament a això hi ajuda el fet que, com a cerimònia, com a representació, l’argument,  el guió i els complements argumentals citats suara, són repetits, són reiterats, no contenen allò tan important en tot cerimonial, en tota representació, amb disculpes per la insistència en l’ús del concepte, que és el factor sorpresa o interès o inesperat i també un cert sentit del ritme, de la progressió…

Aquí caldria preguntar-nos per què s’esdevé això; perquè els actors no  entren més en el fons més pregon dels papers de què són partícips. I això ens menaria a apuntar que potser seria oportú que aquest guió, no dic l’argument, fos renovat i oferís al·licients amb capacitat de revitalització; al·licients com poden ser, només és un exemple, un llenguatge renovat i, si cal, menys formal del que és habitual o una cerca de nous matisos argumentals, sense que això hagi de suposar modificar l’essència dels continguts.

En aquest context resulta oportú fer atenció a uns arguments del recentment anomenat Abat de Montserrat, Manel Gasch Hurios, que reprodueixo d’un text publicat en el Butlletí del Santuari de Montserrat. Es titula  “Capítol del P. Abat” i es refereix a la Regla de Sant Benet:

Qualifica la nostra pregària quan ens diu: Canteu al Senyor un càntic nou. Sembla estrany: unes paraules dites i repetides durant segles que apel·len a la novetat. Sabem prou bé que no se’ns diu que inventem pregàries, sinó que deixem que les paraules antigues es facin vives, sinceres i eficaces en les nostres vides.

Sense capacitat personal per aprofundir en el tema, des de la condició de llec o  amateur en matèria teològica, crec que la cosa va força d’això. El problema, per tant, no és el guió i, no cal dir, l’argument i la seva conclusió final, sinó que les paraules antigues es facin, actuals…. O sigui, que siguin reinterpretades o re-viscudes;  no que es renovi el seu contingut sinó la seva assumpció i consciència.

I aquí, cadascú hi té la seva corresponent parcel·la de responsabilitat: els feligresos i també, naturalment, els oficiants, que una vegada més amb el símil teatral, exerceixen de directors d’escena, de dramaturgs en l’accepció no d’autor sinó en la de responsables de convertir uns textos en representació viva.  

Potser em podria haver estalviat aquesta llarga digressió si abans hagués exposat dues vivències personals que crec que són significatives; i, és clar, no pretenc atribuir-los ni originalitat ni exclusivitat ni excepcionalitat. Fa força anys vaig assistir a una missa en una església de considerable aforament, atapeïda de feligresos com era habitual en aquells anys de nacionalcatolicisme ostentós. Aquesta sobrepoblació va fer que acabés instal·lat inusualment molt a prop del celebrant, circumstància que va permetre adonar-me, des de la proximitat i immediatesa, de la manera tan rutinària i mecànica, tan sense  esperit i ànima, com aquell bon home esbandia el seu compromís litúrgic. Amb els meus adolescents setze anys d’edat vaig rebre un intens bany de decepció. Més tard vaig saber que aquell actor/rector, una vegada, va adreçar-se a l’escolà al mig d’una celebració amb aquest recordatori: “Nanu, que hem passat l’Evangeli?”

La segona vivència, també de primera mà, ve d’un amic, a casa del qual,  ja fa anys, cada dia passaven el rosari amb el rés del consegüent mig centenar d’Avemaries. I ell era l’encarregat de pronunciar-ne la primera part.  I així temps i temps fins que un bon dia se li va acudir pensar el contingut d’aquella oració tan repetida tantes vegades; l`home, el jove, no  se’n sortia; s’encallava; la seva repetició infinita i mecànica li havia fet perdre el sentit del seu significat.

És possible que la narració d’aquests dos relats pugui interpretar-se com una escapada a la frivolitat; com una mena de divertimento; accepto que pugui considerar-se així; si cal, demano excuses, però, alhora, potser no seria gratuït demanar també que els directors de la representació,  els dramaturgs, ajudin a afavorir, engrescar i atiar que els intèrprets/feligresos s’esforcin a ajudar a fer més “actuals, vives, sinceres i eficaces” llurs  interpretacions

 

Jaume Comellas Colldeforns

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.