Arcadi Oliveres, visió personal

Arcadi Oliveras i Boadella (Barcelona, 1945), casat amb Janine Künzi amb qui va tenir quatre fills, va estudiar d’adolescent als escolapis de Diputació, on va rebre una marca indeleble de Lluís M. Xirinacs El 1968, en època d’estudiant participà a la constitució clandestina del Sindicat Democràtic d’Estudiants (la «Caputxinada» de 1966) i, el 1968, l’any en què va aconseguir  la Llicenciatura en Ciències Econòmiques,  fou processat pel TOP. Acabats els estudis, començà a treballar al Centre d’Estudis de Desenvolupament Comunitari (CEDEC), des d’on treballà per al desenvolupament econòmic municipal i comarcal. Per circumstàncies personals, el 1969,  es va haver de posar al davant d’una empresa familiar, que liquidà, i es posà a treballar a l’Institut Víctor Seix de Polemologia, que arribà a dirigir.  Participà a l’Assemblea de Catalunya (1971-77), fundà l’Associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample (1970), milità a «Cristians pel Socialisme» (1971) i, el 1974, començà a participar  a «Pax Christi», de la qual va ser copresident conjuntament amb A. Colom i F. Roda (1974-1990). Poca gent sap que  des de l’associació s’intercedí davant de Pau VI contra les condemnes a mort de  J. Paredes Manot «Txiqui» i S. Puig Antich.

El 1976 fou detingut per participar a la «Marxa per la Llibertat». El 1977 va promoure la creació Associació Catalana de Solidaritat i Ajut al Refugiat (ACSAR). L’any 1980, començà a exercir com a professor d’economia a l’Escola d’Estudis Empresarials de Sabadell, de la UAB. L’any 1993 va obtenir el títol de doctor, amb una tesi sobre «La indústria militar a Espanya», guanyà una plaça com a professor titular del Departament d’Economia Aplicada i es disposà  impartir classes a la Facultat de Ciències Polítiques fins que va obtenir el títol de catedràtic. El 1981 formà part de «Justícia i Pau», entitat que presidí (2011-14), des d’on va promoure la campanya «Catalunya pel 0,7%», entre moltes altres (objecció fiscal, insubmissió, anti-OTAN, contra l’OMC, etc., entre les quals, contra la  guerra d’Iraq i a favor de les banues ètiques). Des d’allí treballà inftigablement pel desarmament i per la pau. També presidí a Comissió General de Justícia i Pau d’Espanya (1999-2003). El1 984 crea la Universitat Internacional Catalana de la Pau i fou cofundador de la Xarxa Europea Contra el Comerç d’Armes. 

Conferenciant arreu del territori català i a l’estranger ((París, Brussel·les, Londres, Lausana, Hamburg, Bonn, Bremen, Lisboa, i a Sud-Amèrica, a Colòmbia, Argentina, Mèxic…. ), activista dinàmic —el trobaríem al Fòrum Social Regional Llatinoamericà, a Cartagena de Indias ( 2003). als Fòrums Socials Mundials de Bombai (2004), Porto Alegre (2005), Bamako (2006), Nairobi (2007), Belem (2009), Dakar (2011),  a banda del Fòrum Social de la Mediterrània, celebrat a Barcelona (2005) i del Fòrum Social Català (2008)—,  mediador de molts conflictes,  presidí la Federació Catalana d’ONG per la Pau (2001-07) i l’any 2004 va ser elegit president de la Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes. També l’any 2004 va ser nomenat membre del Consell de la Ciutat de Barcelona i, el 2005, va ser elegit president del recentment constituït Consell Català de Foment de la Pau El 2011 desplegà una gran activitat en motiu del moviment dels «indignats» (15M), tot impartint dotzenes de xerrades en places públiques. L’abril de 2013, juntament amb la monja benedictina Teresa Forcades, va promoure el moviment «Procés Constituent», que vinculava la independència de Catalunya amb un canvi de model polític, econòmic i social, però mai no va militar a cap partit polític i  rebutjà  encapçalar una confluència d’esquerres el 2015.

Entre els seus darrers llibres,  El meu camí cap a la utopia (2009)Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar (2010), Això no funciona. Què és l’economia? (2011), Diguem prou! : indignació i respostes a un sistema malalt ! (2012), Conversa entre Arcadi Oliveres i Celestino Sánchez. El rescat de la democràcia (2014), La Força per canviar les coses : converses sobre nous paisatges i velles lluites (2015), Paraules d’Arcadi. Què hem après del món i com podem actuar (2021), el  seu darrer, en  el qual resumeix el seu pensament  polític en 17 grans conceptes. El 2014 s’estrenà un film documental sobre a seva vida i missatge: Mai no és tan fosc.

Ha rebut els guardons següents: Memorial Josep Vidal i Llecha (1985), Memorial Lluís Companys de la Fundació Josep Irla (2000), Premi de la Fundació Lluís Companys (2001), Premi de l’entitat Flama del Canigó, Premi de civisme de Ràdio Molins de Rei, Premi de la revista Alandar ( Madrid), Guardó CIEMEN (2006), Premi Extraordinari Sant Cugat del Vallès a tota una trajectòria (2009), Premi Internacional Alfonso C. Comín (2011), Premi Mn. Vidal i Aunós, atorgat per «Església Plural» (2013). Premi Pere Casaldàliga atorgat pel Festival de cinema de Navarcles  (2013), Premi Memorial Àlex Seglers (2016), Premi Internacional per la Pau de l’ICIP (2017). Declaració de  Padrí Honorífic del programa de ràdio La Humareda, Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona.(2019).  Actualment l’Ajuntament de Sant Cugat ha anunciat que el nomenaria fill predilecte del municipi i LaFede.cat ha  h denominat la seva seu com a  «Espai Arcadi Oliveres. Casa de la Justícia Global».

L’Arcadi era d’aquelles persones gens pagades d’ell mateix, amic dels amics. Encara que estiguéssim temps sense veure’ns, sabies que hi podies comptar. I de fet, mai no es negà a participar en cap acte on des de «Cristianisme al segle XXI» el convidéssim.   Quan el febrer la família comunicà la seva malaltia terminal i se’ns convidà a amics i coneguts a enviar-li un escrit (en va rebre més de 7000), ho vaig fer el 15-II, recordant el segon aniversari del traspàs d’un seu amic de l’ànima, Jaume Botey, que havia presidit la nostra associació  No sabia què escriure-li i li vaig envair un poema, amb uns mots que el precedien, entre els quals li deia això: 

«…T’escric justament avui, tercer aniversari de l’encontre amb el Pare de Jaume Botey.

La teva vida ha estat un exemple per a molta gent i per a mi també. Mai no t’agrairé prou l’Epíleg que vas escriure al meu llibre Carta al Papa d’un creient crític (2010) i el pròleg a Xirinacs i l’estafa de la transició (2013).  Recordo que el dia de la presentació del primer, a Òmnium Cultural; tenies un fill malalt i, encara que t’havia dit que t’oblidessis el teu compromís, vas voler ser-hi present. Quan en acabar, us vaig convidar a un bar proper a fer un petit refrigeri, vas dir-me: «Vinc de seguida, però abans he d’atendre  Ràdio X, perquè avui s’escau el dia en què sempre hi parlo uns minuts. Aquest era el teu grau de responsabilitat portada sense feixuguesa. Vull dir-te que els teus escrits em van ajudar per escriure la biografia Xirinacs, el profetisme radical i noviolent (2016) i per això hi ets sobradament  esmentat. La llavor de mostassa que has plantat a la viada ha estat sopluig de molts ocells….» 

El 2010, quan em van encarregar classes de periodisme als meus alumnes de batxillerat, vaig fer anar dos alumnes a entrevistar-lo per a la revista L’Espi@dimonis (març 2010). L’he rellegida. No hi ha un paràgraf que es pugui menystenir. Entre altres coses manifesta: «La globalització actual és l’antítesi del que caldria que fos l’economia: la satisfacció de les necessitats humanes. La globalització és la forma en què avui es vesteix l’economia, però en sentit completament contrari al que l’economia ben entesa caldria que fos». A l’hora de planejar el seu pla, proposa: «Reducció al màxim dels exèrcits amb tendència a la desaparició, dissolució de les aliances militars, destrucció dels arsenals d’armaments, democratització de l’ONU i de la UE, majors competències i recursos per als Ajuntaments, llistes obertes, habitatge per a tothom, expropiació de pisos infrautilitzats, televisió pública accessible als moviments socials  penes alternatives als condemnes a presó, ensenyament i sanitat publiques i gratuïtes, pensions i assegurances d’atur…» En presentar-lo, vaig escriure: «Si els profetes antics eren aquells personatges capaços de tocar el nas als poders, el doctor Arcadi Oliveras n’és un.» Descansi en pau el profeta, l’amic, el mestre, l’exemple. 

Un amic d’Europa Press m’ha informat aquest matí de la mort de l’Arcadi,  quan estava casualment  revisant les memòries de Hans Küng, Verdad controvertida. Al cap d’una estona m’ha comunicat que també havia mort. El projecte d’una ètica mundial (1990) del teòleg suís  anava de bracet amb la utopia de l’Arcadi. Hem perdut el mateix dia  dos cristians empeltats d’esperança! Que ens serveixin de paradigma!

Lluís Busquets i Grabulosa

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *