1968

Mercè Izquierdo

Va ser l’any de l’inici de la revolució cultural que va començar al Maig, a París; un any ple de sorpreses! Una d’aquestes, d’un caire ben diferent, va ser la publicació de l’encíclica Humanae Vitae. Pau VI la va firmar contra l’opinió de molts teòlegs, que desaconsellaven que es condemnés l’ús de la píndola anticonceptiva; en fer-ho, va frustrar les expectatives de moltes parelles catòliques que, gràcies a elles, podien viure la seva sexualitat de manera més plena i responsable.

J. Comblín, en un article de títol ‘Vaticano II: cincuenta años después’ fa el comentari següent sobre l’impacte que va tenir la Humanae Vitae. Ens diu ‘Fue una revuelta inmensa entre las mujeres católicas. Estas no aplicaron la prohibición papal y aprendieron la desobediencia…Ahora bien, las mujeres son las que transmiten la religión. Cuando las mujeres dejaron de enseñar la religión a sus hijos, aparecieron generaciones que lo ignoran todo del cristianismo’. Aquesta afirmació, que considero molt encertada, m’ha suggerit un parell d’idees: una d’elles la matisa; l’altra és una reflexió i una proposta.

Comencem per la primera. Crec que aquestes dones decebudes per la intromissió gratuïta de la jerarquia catòlica en una qüestió de gran transcendència per a elles, no ‘varen deixar d’ensenyar la religió als seus fills’, sinó que varen parlar als seus fills de Jesús i de Déu des de la perspectiva del Concili, del compromís amb les persones i amb la societat i no des del respecte a una jerarquia que es distanciava dels problemes reals de la gent . Aquests nens i nenes, quan van ser grans, varen anar més lluny: el món ja havia canviat molt, l’església, gens. I ells varen veure les estructures eclesials i els seus rituals des d’aquesta nova llum que el Concili havia encès; les trobaren poc apropiades i les rebutjaren.

I ara, la segona. Si l’anàlisi de J. Comblín és correcte (crec que ho és) posa en evidència la importantíssima tasca de les dones en la iniciació a la fe; i que fan aquesta tasca de manera lúcida, compromesa i eficaç. Va ser un error que l’Església no fes seva aquesta paraula de dona . És un llenguatge que sap negociar entre idees enfrontades en temps de canvi (encara no s’ha paït el 1968!) perquè les interpreta des de la proximitat a les persones i, d’aquesta manera, troba el camí del compromís que pot ser viscut i no només pensat.

Sempre s’està a temps de canviar i l’Església podria fer-ho. Només caldria que les responsabilitats que les dones assumeixen en l’Església (la catequesi i la col·laboració a les misses, per exemple), encara que siguin poques insuficients, fossin autèntiques, amb plena capacitat de decidir sobre el fons i la forma. Segur que sabrien fer més amable la imatge de l’Església, amb més lloc per al debat i la reflexió a la llum de l’evangeli que per un adoctrinament que no connecta amb les noves cultures del nostre temps i que va fent de l’Església un reducte cada vegada més excloent

 

Comparteix aquesta entrada