XI Congrés de Cristianisme al Segle XXI (Primera jornada)

El divendres dia 8, als jesuïtes de Casp, va tenir lloc la primera jornada del XI Congrés de «Cristianisme al segle XXI», que duia per títol Discernir els canvis del món actual. Va donar la benvinguda la Dra. Mercè Izquierdo, presidenta de l’Associació, que explicà  la resposta del senyor Cardenal a la invitació tot excusant l’assistència tot i desitjant que fos profitós per als assistents «a fi que els cristians ens puguem fer més presents al món d’avui». Tot seguit  va tenir lloc una pregària a càrrec de la pastora protestant Marta López i de l’escolapi Ramon M. Nogués

La primera ponència, sota el títol ‘El cristianisme al segle XXI’ anà a càrrec de Lucetta Scaraffia, historiadora italiana i responsable durant set anys de «Dones, Església, Món», suplement mensual de L’Osservatore Romano. Després d’assegurar, amb les estadístiques pertinents, que la vida al món havia millorat en els darrers decennis, es demanà si els valors evangèlics havien prevalgut almenys als països cristians i exposà la dificultat de respondre en positiu el fet d’atribuir a l’Església catòlica el mèrit d’aquesta influència, perquè, en referència a The Lord of the World, de Robert Hugh  Benson, quan aquests valors  s’han fet laics sense transcendència corren el perill d’esdevenir una mena d’anticrist ideològic i fonamentalista. Passà aleshores a confrontar l’Església amb la igualtat dels éssers humans, analitzant el nivell de vida interna de les comunitats —on, segons ells, es predica bé i s’afronten determinades situacions malament— i el nivell de predicació i testimoni exterior, en el qual sol caure en contradiccions, especialment a partir del binomi constituït entre poder i sexe. S’estengué en l’escàndol dels abusos clericals —no sols a menors, sinó a religioses— i va fer referència al concepte renovador de Marcel Gauchet en parlar d’autoritat i justícia «maternals» —que suposen atenció a la singularitat i l’empatia amb ignorats i marginats—en contraposició a les patriarcals més defensores de les  institucions i del masclisme. Els assistents agraïren el coratge de la ponent i van debatre amb ella més d’una hora, en especial sobre la submissió femenina i el poder.

Hi va haver poc temps per al descans, perquè a les set un punt del vespre començava la taula rodona titulada ‘Avui és demà: el futur que ja tenim’, presentada per Joel Cortés, que va fer referència  a l’article de Joseph Stiglitz, publicat al diari Ara la vigília, amb el títol La fi del neoliberalisme i el renaixment de la història, en resposta a les tesis de Francis Fukuyama sobre la fi de la història. J. B Casas, exdegà del col·legi d’Economistes, dissertà sobre ‘Les desigualtats econòmiques’, enfront de les quals, segons ell, els economistes no se n’acaben pas de de sortir. Potser per això el premi Nobel d’economia ha anat a tres estudiosos sobre la pobresa i el subdesenvolupament. En referència a Thomas Piketty (Le Capital au XXIe siècle, 2013; Capital et idéologie, 2019) s’ha referit a com cada vegada més la part de la renda que no és del capital hi va passant de manera que el problema no és la producció, que augmenta, sinó la distribució, de tal manera que hi pot haver menys pobresa al món amb més desigualtat. La passada crisi ha enriquit determinades zones (Xina, Sud-est asiàtic..) i empobrit les classes mitjanes de la vella Europa. L’any 2000 un 1% retenia el 32% de la riquesa mundial; el 2019, és un 45%. Tot seguit analitzà les desigualtats econòmiques a partir de quatre paràmetres: el PIB, la renda per càpita, l’índex de  Corrado Gini i l’esperança de vida, amb  resultats, francament sorprenents: espanyols i catalans ens podem presumir d’una bona esperança de vida; ara bé, el 2019, 33.000 espanyols han pujat a la primera divisió dels multimilionaris. Seguint amb Piketty, resulta que les causes de la desigualtat no rauen tant en l’economia ni la tecnologia sinó en la ideologia i la política. Ha arribat així a quatre conclusions finals: 1) Cal una societat autoexigent que no fai cròniques situacions indigeribles; 2) Cal afavorir la igualtat d’oportunitats; 3) Cal un sistema fiscal progressiu que  desemmascari les elusions i el frau (13.000M a Espanya); i 4) Cal un model de governança mundial.

Tot seguit, Pere Vilanova, catedràtic de Ciència política de la UB desenvolupà el seu tema: ‘Les tensions polítiques en el món d’avui’. A la vigília  del 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín, felicità els organitzadors del Congrés tot assegurant que tenien més nivell i interès les ponències programades que tots els debats electorals. Explicà les conseqüències sistèmiques per la imprevisibilitat de la política, amb la conseqüent debilitat del dret  i la desregulació creixent de l’economia i d’altres situacions que fan de Xi Jinping, president de Xina, un home dreturer. Per a ell Tony Judt tenia raó quan va avançar que la crisi no seria estacional, sinó que arrelaria en generacions successives, com es podia veure en les crisis estructurals de les democràcies representatives i en el fet que les elits econòmiques eren més eficients, destres, ordenades pactistes i receptives que les elits polítiques. Tornà a Fukuyama i a Samuel Huntington i al seu artificial xoc de civilitzacions, culpant els fonamentalismes religiosos i els nacionalismes de determinats mals. Acabà assegurant que mai s’havien destruït tants éssers humans com en el segle XX i que Hannah Arendt tenia raó: hi ha mal en el món  i, als homes, de vegades ens surt la bèstia que portem dins.

Tocà a Àngel Miret, Coordinador del Comitè Català de les persones refugiades, desenvolupar el tema de les migracions. Començà assegurant que a Catalunya tenim entre nosaltres entre 70.000 i 120.000 refugiats, vist que arriben cada any uns 100.000 immigrants (sense comptar els 87.000 refugiats de tot l’Estat). Distingí entre immigrants i refugiats, proporcionà tota mena d’estadístiques (fins i tot índexs d’hostilitat i de tolerància) i posà davant dels assistents la metàfora de la «dansa macabra» d’aquell home que estava amb la soga al coll i amb les puntes dels peus a terra, mentre infants, dones i convilatans passaven pel seu costat com si res,  avesats a veure’l en aquella tràgica situació. Malgrat el bonisme acollidor i la falta de recursos, no ens hi hauríem d’acostumar, a veure determinades situacions d’immigració. El ponent, tanmateix, va ser molt sincer quan va dir que no tenia solucions per a l’immigrat: coneixia l’efecte parèntesi (aquells que volen tancar aquesta etapa considerada transitòria) diferent de la integració, però no apostava amb seguretat ni pel model francès de l’assimilació, ni pel multiculturalitat anglosaxona ni per la interculturalitat avui tan de moda. Per a ell cada persona hauria de poder escollir quina mena d’integració vol. Va acabà llegint una bonica pàgina del papa Francesc.

El debat va ser curt, però intens, i encara que les intervencions  tocaven el darrer dels temes, els altres ponents també hi van intervenir  aportant la seva visió del problema. 

Es tractava de discernir els canvis del món actual. Després de la conferència inaugural panoràmica sobre els problemes del món i de l’Església, la taula rodona sobre tres dels temes  actualment considerats com a més incumbents i desenvolupats per reconeguts especialistes —desigualtats econòmiques, tensions polítiques i migracions— ens havien donat pistes per situar-nos davant dels conflictes que ens esperen. Demà se’ns parlarà de la necessària transició ecològica i de les desconegudes persecucions religioses  en el nostre univers global. Sis temàtiques conflictives, que ens cremen i ens interpel·len, davant de les quals els debats d’avui ens han ajudat a cercar-hi solucions.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *