Visita al senyor bisbe

Després d’haver-li demanat audiència només d’haver arribat a Barcelona i d’haver-hi insistit, el passat dia 9 de desembre el senyor arquebisbe metropolità de Barcelona, Juan José Omella, va rebre quatre membres de la Junta permanent de “Cristianisme al segle XXI”, amb el President al capdavant. Val a dir que l’entrevista, que durà prop d’una hora,  va ser cordial i gens afectada,  i que el senyor arquebisbe va  escoltar més que no pas parlar o interpel·lar-nos sobre alguna preocupació que tingués.

Per la nostra banda,  li vam explicar els orígens de la nostre associació, la història dels nostres compromisos amb l’Església de Jesús  —sobretot,  congressos, temes dels Espais Obert, declaracions, preses de postura— i de les nostres publicacions  (li oferírem quatre dels darrers  llibres).  

Li vam exposar el nostre esperit ecumènic fins al punt que membres de l’Església evangèlica fan part de la Junta de la nostra Associació i dediquem  les sessions de l’Espai Obert d’enguany i el proper congrés al cinquè centenari de la Reforma luterana i de les que van seguir, davant de les quals coses escoltava atentament sense  fer cap comentari.

Li vam exposar que una de les preocupacions fundacionals de Cristianisme al Segle XXI incideix especialment sobre la  laïcització del món, la desinstitucionalització de la creença, la fugida de molts fidels de l’Església per la porta del darrera… El bisbe ens escoltava, justificà que a tot Europa  hi havia una certa crisi  de desencís que no es veu igual a Sud-Amèrica ni a l’Àfrica, i va admetre que l’Església és lenta en reformes i decisions, tot admetent que també hi ha noves formes d’evangelització.

Vam parlar que una de les nostres senyals d’identitat és la fidelitat a Catalunya. Això ens va donar peu a confiar-li que algunes de les seves declaracions inicials sobre  la nostra llengua, el dret a decidir o el procés català, també ens havien fet patir. El senyor bisbe respongué: “A mi no em trobaran fent política. Si volen que posi una bandera al balcó, no ho faré mai perquè hi ha creients de tots els bàndols”. “I si un dia arriba un conflicte, que l’obligui a posicionar-se, què farà?” El senyor bisbe ens esmentà el document episcopal Arrels cristianes de Catalunya, cosa que li vam dir que ens alleujava, perquè és un document que afirma la nació catalana, i assegurà que un pastor  s’ha de saber adaptar  a la comunitat que ha de dinamitzar. “Si un dia Catalunya és independent, l’Església s’hi adaptarà, com s’ha adaptat a règims comunistes, no democràtics, republicans o de tota altra mena.”

Tanmateix, ens demanà franquesa i li vam dir que estàvem molt intranquils i escandalitzats  per les cadenes episcopals de la COPE i 13TV, contra les quals  havíem fins i tot interposat una demanada a la Rota. No es tracta només d’haver de suportar informacions esbiaixades sinó atacs constants contra Catalunya amb mentides comprovables, algunes de les quals se li van posar davant dels ulls. Ell ens va respondre  que no coneixia gaire  els programes de la ràdio ni de la televisió episcopals i donà per fet que des de fora de Catalunya es veuen les coses d’una manera diferent que un cop hi ets. “Es veuen d’una determinada manera perquè els mitjans les diuen d’aquesta manera.” En aquest punt es va fer el desentès. Li demanàrem que almenys entre els contertulians  hi hagués algun català de tendència diferent a la que en les seves emissores esdevé unitària.

Un altre tema que vam tocar va ser el perill de castellanització de determinats sectors pastorals, on s’han fet aterrar capellans de fora sense dominar la llengua  i allunyats del nostre tarannà. Per a ell, la qüestió es reduïa a un simple problema psicològic d’adaptació. “Hi ha capellans de fora que s’adapten perfectament, i d’aquí que no s’adapten a les seves parròquies.”

Li vam parlar també del compromís del laïcat creient i de molts no creients de bona voluntat que fan tasques del tot evangèliques i se senten abandonats  per les institucions eclesials  i per la jerarquia. Es posaren dos exemples:

Que davant la pobresa constatada i creixent que hi ha en el país segons l’Informe “Càritas”, la tasca de la qual vam lloar, s’ha promogut una Iniciativa Legislativa Popular  per assolir en els pressupostos del 2017 una renda mínima per als més necessitats. “Es farà un dejuni els dies 18-20 d’aquest desembre abans del debat de pressupostos al nostre Parlament, i seria bo que l’Església també hi tingués una mena de presència compromesa en aquesta acció”. Com en d’altres ocasions, davant d’aquest suggeriment , va escoltar i va callar.

L’esforç que està fent un grup afí, del que en formem part, amb la publicació “El Pregó eclesial d’informació” (inicialment semblava que ni tan sols la coneixia).  

Tot seguit li vam parlar no només de  la manca de presència de la dona en l’església sinó  del seu absolut bandejament, quan podria ajudar en molts ministeris,  cosa a la qual va respondre que  es van fent progressos, però molt a poc a poc, i ell mateix se’n queixava.

Ja que havíem parlat de mitjans també ens vam queixar del poc ressò que trobaven els nostres actes en els mitjans de l’església barcelonina com ara Ràdio Estel o “Catalunya Cristiana”. Ni tan sols se’ns cridava a cap tertúlia  quan, als inicis de Ràdio Estel, alguns de l’Associació les freqüentaven. Li vam dir que havíem exposat el tema als seus dirigents, tot eren bones paraules, però, a l’hora de la veritat, no sortíem enlloc. La resposta va ser que s’informaria.

Va sortir en la conversa el tema de l’elecció de bisbes i ens comentà que ell, que forma part de la comissió vaticana que ha d’elegir candidats per presentar-los  al Papa i ha vist com s’elegien en d’altres llocs, com per exemple Xina, amb intervenció popular i tot, preferia el nostre sistema. “Ja que forma part de la comissió vaticana, almenys estarà d’acord amb dos principis: primer, un bisbe no pot caure  en paracaigudes en una comunitat de la qual desconeix la llengua i el tarannà i, segon, el normal és que un pastor  s’origini en la pròpia comunitat que haurà de pasturar.”  Ens va dir que el  món havia canviat molt, que no es podien fer eleccions com en temps  d’Agustíd’Hipona i que  la cosa era molt complexa.

Li vam exposar que volíem ser fidels a l’Evangeli de Jesús i conservar la nostra llibertat crítica, tot i que això no implicava que no volguéssim col·laborar amb l’Església diocesana en allò en què poguéssim ser útils. En aquest sentit ens digué que era difícil estructurar una col·laboració perquè no es podien pas fer consells pastorals  diocesans multitudinaris.

Com es pot veure  la conversa era distesa i franca, sense cap compromís per la seva banda, tanmateix. Però arribàrem al punt de poder-li comentar  si no trobava canònicament estrany que el capel cardenalici  que passà de la seu primacial de Tarragona a Barcelona, ara per ara, Catalunya l’hagi perdut, cosa que atribuí a l’exclusiva voluntat del Papa.

Ens vam acomiadar  posant-nos de nou al servei de l’Esgésia i ell ens encoratjà a seguir treballant en aquest servei i ens digué que sempre  trobaríem les portes del seu despatx obertes.

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Tot i la voluntat que mostreu per explicar que l’entrevista va ser “cordial i gens afectada”, a mi sincerament em decep profundament. No cal esforçar-se massa a llegir entre línies per veure que aquest senyor el més positiu que va fer va ser, ser educat i res més, us va escoltar(faltaria més) però amb el seu “no sap… no contesta…” a la majoria de questions que li vau plantejar demostra l’apreci que realment ens té.
    D’altra banda felicitar-vos pel vostre coratge de parlar-li clar.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *