Esglésies i vida

Tots veïns. (3-III-2020)

Al cor del barri del Raval de Barcelona hi ha la Parròquia del Carme, gestionada pels escolapis. El Rector, Jaume Riera, amb una gran experiència en barris marginals de grans ciutats (Dakar, Paris…) ha organitzat junt amb el Grup Interreligiós del Raval, un cicle de trobades relacionades amb el fet religiós. Al Raval, més de la meitat dels habitants són immigrants i força religiosos. El lema de les trobades és la noció de veïnatge i convivència, observant la religiositat com element de cohesió. En el cicle s’exposen les característiques de les grans tradicions religioses, i els temes presentats són: Cervell i creences (R. M. Nogués, escolapi i biòleg), el Judaisme (S. Berkowitz, rabí), Protestantisme (M. López, pastora de l’església evangèlica), Sikhisme (P. Kaur), Islam (Ahmed Abair i F. Zahara), Ateisme (J. C. Marcet), Budisme (B. Meneses, religiosa filipense i Mestre Zen, i M. Castellà), i el fet religiós en societats plurals (A. Matabosch sacerdot diocesà). Tot plegat un bon exemple de com convé enfocar de cara al futur les noves situacions de pluralitat cultural i religiosa que es generalitzen arreu.

Un Bisbe en qüestió. (23-II-2020)

Ja fa temps que el Bisbe de Donostia, José Ignacio Munilla apareix en contínues controvèrsies amb els seus diocesans per les seves postures conservadores i autoritàries, i contra l’estil que la diòcesi havia seguit amb el Bisbe anterior Setien. Ara una curiosa constatació expressa aquest rebuig a Munilla. El territori de Gipuzkoa és el de tot l’Estat espanyol que menys marca la X en la casella de l’Església de la renda. A Bizkaia, Alaba i Navarra marquen cap a un 33% la X, mentre que a Gipuzkoa només ho fa un 17%. Una curiosa manera d’expressar el malestar de la diòcesi envers un Bisbe que no ha respectat el tarannà que laics i clergat havien donat a la diòcesi, i que en deu anys ha anat enfrontant-se amb bona part dels seus diocesans, fins al punt que es comenta que el Nunci ja està pensant en una “solució” que impliqués el trasllat del Bisbe Munilla a alguna altra destinació. Hi ha Bisbes que encara pensen que són els “amos” de la diòcesi.

Trifulques religioses nacionalistes. (21-II-2020)

El 1918 Sèrbia va annexionar políticament Montenegro. Aquesta invasió i domini han estat invertits per la recent independència de Montenegro. Ara aquesta república ha determinat la nacionalització dels bens religiosos de l’església Sèrbia a Montenegro que no tinguin documents de propietat anteriors a 1918. L’església Sèrbia ha respost excomunicant els diputats montenegrins i el President de Montenegro Milo Djukanovik. El problema està en què l’església ortodoxa està dividida en 14 patriarcats entre els quals no figura Montenegro. El patriarcat més potent (Rússia) està a favor de Sèrbia en aquest afer. Tot plegat és un  bon exemple d’algunes realitats interessants. Una són les conseqüències de les invasions i annexions forçades de zones i països petits per part dels corresponents invasors i opressors (Espanya  no reconeix la independència de Montenegro, i ho fa en solitari i mirant a Catalunya). Una altra consideració interessant és el risc de què les esglésies s’identifiquin excessivament amb estructures polítiques concretes, cosa que dona lloc a conflictes com el que es comenta.

Ministerialitat femenina (13-II-2020)

En el Sínode per a l’Amazònia l’expressió “ministerialitat femenina” va fer una certa fortuna. Es referia a l’acció ministerial de la dona en terres amazòniques amb dificultats de presències ministerials canòniques. Una monja de la regió, Alba Teresa Cediel, ho expressava d’una forma molt senzilla i realista. Deia: “Quan  no hi ha presència del sacerdot i cal batejar, nosaltres bategem; si algú es vol casar, nosaltres hi som presents i som testimonis d’aquest amor, i moltes vegades ens ha tocat escoltar en confessió. No donem l’absolució però en el fons del nostre cor  ens diem: ‘Amb la humilitat amb què aquesta persona s’acosta a nosaltres per situacions de malaltia o proximitat de la mort , creiem que Déu Pare actua allí’”. Més clar, l’aigua. 

 

El Parenostre, patrimoni de la Humanitat? (8-II-2020)

El Cardenal Walter Kasper, prestigiós teòleg cristià, antic Bisbe de la Diòcesi de Rotenburg-Stuttgart  ha suggerit recentment que la pregària del Parenostre posada en boca de Jesús pels Evangelis sigui declarada patrimoni universal  no material de la humanitat per la UNESCO. Aquesta pregària reuneix elements molt clàssics de l’espiritualitat jueva i és una peça fonamental de totes les tradicions cristianes i és apreciada pel món musulmà. Això significa que forma part de la vida simbòlica de prop d’un  terç de la humanitat. Kasper demana també que alguna  altra pregària d’altres tradicions pugui rebre la mateixa consideració.

 

Religions. (7-II-2020)

El conegut i encertat teòleg i antropòleg de les religions Xavier Melloni acostuma a proposar un llenguatge incisiu i suggeridor sobre el plantejament de les religions avui. Recentment formulava així algunes pinzellades sobre el sentit de les religions . “Les religions són retallades possible de l’infinit per a fer-lo intel·ligible i assumible a escala humana”; “Les religions proporcionen el marc on exercir el continu acte d’elecció per la Vida, estimulant actes cada vegada més lúcids i lliures”; “Els tres àmbits que abracen les religions (el diví, l’humà i el còsmic) estan implicats en cada religió simultàniament i recíprocament”; “Les religions, essent vies cap a l’absolut tenen  el perill d’absolutitzar-se a elles mateixes”.

Aquest tipus de llenguatge, ben diferent del que habitualment utilitza el sistema eclesiàstic, podria resultar interessant per a aquells que estan a la recerca de sentit i miren les religions per  a poder-hi trobar camins de saviesa i il·luminació. 

 
Bisbe Agrelo i migracions. (6-II-2020)

Santiago Agrelo, franciscà i Arquebisbe emèrit de Tànger recorda que hi ha situacions que obliguen a les persones  més pobres a tirar-se a l’aigua i emigrar i que regular la immigració no és impedir-la. Es queixa del que succeeix a les fronteres de Ceuta i Melilla, situacions de les que només arriba informació oficial que no és certa. Lamenta que es criminalitzi els immigrants i sentencia de forma molt greu : “Seguint essent els “negrers” que hem estat sempre, els amos de la vida d’altres persones”

 

Un fet històric interessant (27-I-2020)

Amb la publicació d’una història recent de la Companyia de Jesús escrita per La Bella, s’ha sabut que quan va acabar el Generalat del P. Kolbenbach a la Companyia, el cardenal Bertone va intentar tornar a intervenir l’Orde com ho havia fet el Vaticà quan va acabar el P. Arrupe. És curiós que en aquesta ocasió, el cardenal Bertone va proposar a Benet XVI que el comissari imposat fos el jesuïta Jorge Bergoglio, aleshores a Buenos Aires. Bergoglio s’hi va oposar enèrgicament fent constar que l’Orde no acceptaria una segona intervenció. El fet actualitza el perfil de dos personatges : el cardenal Bertone tristament associat a un període vaticà negre entroncat amb el lamentable cardenal Sodano, gran protector de Pinochet, i l’aleshores cardenal Bergoglio que ja es va situar com a reivindicador d’accions de dignitat i rebuig dels mecanismes vaticans d’encobriment, animats per eclesiàstics tant poc exemplars com el cardenal Carrick, arquebisbe de Washington, expulsat del sacerdoci, o Marcial Maciel proposat com a model per als joves per Joan Pau II i avui evidenciat com a corruptor de menors i abusador sexual escandalós.