Vers un nou pla pastoral diocesà

Estem contents per la  iniciativa de fer una consulta àmplia a fi de recollir idees que permetin un Pla Pastoral adequat als nostres temps. Per això responem a aquesta invitació amb una aportació que correspon al que som: una associació civil (no pas una parròquia ni una comunitat de base) que treballa perquè el cristianisme respongui als reptes del segle XXI i  encaixi en una societat laica que viu situacions molt diverses que produeixen canvis de valors notables i sorprenents.

Partim del document que va elaborar  J. M. Rambla S.J. com  a síntesi de la reflexió ‘La preparació del Pla Pastoral Diocesà’ (posarem en cursiva les cites textuals). La nostra reflexió s’articula entorn a l’expressió la nostra Església diocesana ha de ser una Església «en sortida», «cap enfora»; també ha de ser una Església «experta en humanitat». Ens sembla que sintetitza molt bé la feina que ara cal fer, la que el Papa Francesc ens demana quan parla d’esglésies obertes i de «ser amb la gent». Per això, interpretem les recomanacions contingudes en els diversos apartats del document de base des d’aquesta ‘sortida’. “Sortir” evoca l’avenç, el pelegrinatge, la iniciativa creativa, la descoberta, l’abandó de seguretats… enfront d’actituds de tancament, d’estabilitat, d’immobilisme de rutina..

  • Psicològicament “sortir” pot indicar aquella disposició a trencar l’autolimitació que tant sovint ens imposem en l’interior de fronteres i delimitacions que només nosaltres i la nostra poca agilitat ens hem fixat i que ens minimitza les possibilitats de viure i actuar.
  • Des del punt de vista de les conductes, “sortir” pot voler dir abandonar els paràmetres de legalitats o costums pràctics que simplement responen a “allò que sempre s’ha fet perquè ens és conegut” i mirar envers allò que ens caldria fer perquè és mes just, creatiu o vitalitzador; en definitiva, modificar els legalismes i ritualismes.
  • Socialment, “sortir” pot voler dir descobrir quins acords socials aparentment obvis, no ho són tant si ens atrevim a criticar-los o comparar-los amb criteris vius de justícia i  progrés social. Els criteris majoritaris en una societat o una època no tenen al seu favor automàticament garanties de correcció. Molts criteris d’aquests ( l’esclavatge o el menyspreu de la dona en són bons exemples) han estat simplement perversions compartides amb aparença de correcció.

 

És des d’aquesta perspectiva (de la sortida) que ens referirem a:

  • La sortida, ara i aquí:  en un temps axial, en un canvi d’època;
  • Jesús en sortida, les nostres ‘sortides’ com trobada amb Jesús (la música de l’esperit);
  • Condicionaments: què se’ns demana, què en sabem, on som;
  • A tall de síntesi, alguns compromisos

 

  1. La sortida, ara i aquí: en un temps axial, en un canvi d’època

Vivim un canvi d’època…és un canvi axial, com el que es va viure uns quants segles abans de Crist.

Però aquell va ser un canvi espiritual profund, un pas endavant que a Israel va significar l’inici del monoteisme. En canvi, en el nostre canvi axial, aquell Déu sembla desaparegut… ha estat rebutjat.

‘Sortir’, ara,  requereix obrir portes cap a aquest buit del nostre temps; és quedar al descobert, córrer el risc que la intempèrie ens faci malbé, transformi o arraconi per inútils les paraules, els gestos, les pràctiques que estimem. Però no hi ha més remei que fer aquest pas, perquè  ja fem tard: més enllà de les portes que han estat tancades massa temps, la vida, enfora, continuava, s’anava fent un camí ben diferent del que passava de portes endins. Noves creences substituïen Déu, bones idees que en altres temps havien identificat la proposta cristiana feien el seu camí sense referències religioses, sorgien noves espiritualitats sense Déu, homes i dones compartien per igual feines i responsabilitats, les relacions sexuals deixaven d’anar associades a estranys tabús… Ara, l’Església en sortida es troba amb una societat que no l’espera, que no la vol, que no la necessita. Com a cristians practicants, trobem una societat que està ‘de tornada’ en relació a aquesta pràctica nostra que estimem i voldríem compartir.

Què ens cal fer?  L’església en sortida, en aquest ‘canvi d’època’, ha de descobrir en quina direcció caminar. El papa Francesc ha indicat repetidament el camí per a l’Església universal, que és també el de l’Església de Barcelona. El trobarem si responem  les dues preguntes que van ser l’eix del Vaticà II i que no deixem de plantejar: “Església, què creus que et demana el món d’avui?” i/o “Església, què tens a dir de tu mateixa?” amb “els ulls i les orelles obertes” a les necessitats d’un món que potser no espera gran cosa de nosaltres. Sabem que això requereix una trobada amb l’amor de Jesús.

 

  1. Jesús en sortida: la música de l’esperit per a l’església en sortida

‘L’esperit que ens cal escoltar és més una música que no pas una lletra; amb el coneixement de la lletra de l’Evangeli no en tenim pas prou. Ens cal copsar-ne l’aire de l’evangeli, la inspiració i el perquè de tot plegat, amb la intenció d’avançar en la direcció correcta.

Jesús de Natzaret fou un emblemàtic personatge “en sortida”; pensar-hi ens sosté en la recerca del camí a seguir.  Jesús es manifestà com un personatge jueu en sortida de la vivència jueva monopolitzada per les carcasses farisaiques o saducees. Ni Temple ni clergat varen formar part de les seves preocupacions. La misericòrdia va ser assenyalada com absolutament prioritària enfront dels sacrificis i observances rituals. En el seu capteniment, la legalitat sempre va perdre enfront de l’acolliment, el perdó o  la proximitat als més desprotegits o marginats.

Jesús va iniciar una sortida del judaisme que els seus deixebles, no sense fortes controvèrsies, varen acabar concretant d’una forma claríssima. Jesús fou un heretge jueu, que donà lloc a una vivència  cristiana distanciada de la religió jueva convencional.

Per això, la sortida no és una anècdota sinó més aviat una categoria de l’espiritualitat del cristià. Reclama, efectivament, que l’Església esdevingui una Església en sortida ara i aquí, capaç de distanciar-se dels convencionalismes religiosos en els quals ens hem instal·lat en el desplegament històric del cristianisme.

Hi  ha  ‘sortides’ pendents, en l’Església, ara i aquí. En els àmbits clàssics de l’antropologia del fet religiós en destaquem les següents:

  1. Pel que fa als sistemes de pensament  simbòlics. Totes les religions ( i també les altres dimensions mentals com la ciència, l’estètica, l’ètica…) recorren a sistemes simbòlics per fer més vives les profunditats que no són assequibles a l’observació sensorial. Per exemple, en el coneixement del món, l’Església ha de sortir pel que fa als seus sistemes simbòlics, de llenguatges arcaics per poder parlar de la realitat de la Terra, del Cosmos o de la persona, en termes compatibles amb la cultura actual. Fins i tot en el llenguatge estrictament teològic cal assajar noves expressions simbòliques que comuniquin “els designis de Déu”. També caldria adoptar alternativament, i de manera conjunta i compatible, formes d’altres cultures per expressar el Misteri de Déu.
  2. En relació als aspectes institucionals, una sortida en la qual cal imitar Jesús és el distanciament de les instàncies legals  i jurídiques per poder fer prevaldre els gestos de misericòrdia. El compromís per la justícia de l’Església ha d’inspirar-se en el de Jesús. Jesús es va saltar ostentosament lleis i normes sagrades per atendre situacions penoses, marginals i fins i tot poc ètiques o religiosament incorrectes.
  3. Pel que fa als aspectes rituals i de celebració,  l’Església ha de  contemplar uns serveis ordenats, àgils en la distribució, atribució i temporalitat per tal de respondre a les necessitats reals de les  comunitats. La penosa situació del clergat actual demana urgentment una nova ordenació de tot el tema sense manies i prejudicis que han estat contaminacions històriques, en la qual homes i dones participin segons els seus carismes i vocacions. També, contemplar una àgil adaptació dels ritus amb signes elegants, expressius i ben compartits, que evoquin la “sortida” de Jesús.

Aquestes diverses ‘sortides’, tan urgents, suposen  anar trobant aquesta ‘música’ que és esperit i que ajudarà a concretar què  se’ns demana, en aquest ‘canvi d’època’.

 

  1. Els condicionants de la nostra sortida, per poder entrar en el món d’ara

Des del punt de vista de l’evangelització, les propostes místiques no serveixen si no van acompanyades d’un fort compromís social i missioner

‘Sortir’ requereix estar atents a necessitats concretes (què se’ns demana?)  i a les ‘sortides’ personals i institucionals que reclamen (què hem de dir del que estem disposats a fer?).

 

Quant a les necessitats, destaquem que cal estar atents:

  1. A la precarietat, la pobresa, a les múltiples causes de marginació econòmica que de manera amagada porten el sofriment a tants germans i germanes: atur, immigració, refugiats, desnonaments, pensions…
  2.  A la creixent multiplicitat d’ofertes d’espiritualitat i confessions religioses que per via de fets diuen que el cristianisme no és l’únic possible camí d’acostament a Déu, i a la nova realitat cultural respecte del fet religiós i la laïcitat, l’ateisme i agnosticisme, la no-creença com un fet sociològicament normal.
  3. A la petició massiva i irrenunciable del dret de Catalunya a decidir el seu futur. La genèrica referència al document “Arrels cristianes de Catalunya” avui no és suficient.

 

Quant als canvis personals i institucionals, la ‘sortida’ ens hauria de fer més normals:

  1. Amb un nou model de les relacions en les comunitats parroquials, segons processos de participació horitzontal, donant responsabilitats pastoral i autonomia a les comunitats i als que les dirigeixen (responsables d’acord amb el sentir de les comunitats).
  2.  Reconeixent les comunitats i grups aïllats que viuen la seva fe en diàspora, al marge de l’organització parroquial o de moviments,  perquè han estat valents i  ja fa temps que ‘han sortit’.
  3. Acabant amb les ridícules i escandaloses limitacions a les tasques de les dones en les comunitats cristianes, mantingudes encara avui sense cap raó teològica consistent, que  empobreixen l’Església  i fan dubtar que siguin sinceres les manifestacions que proclama, d’igualtat de totes les persones.
  4. Parlant amb un llenguatge entenedor, que doni pas a la vivència i experiència i que estigui d’acord amb les ciències actuals. Gran part del llenguatge habitual eclesiàstic resulta inintel·ligible culturalment per a les noves generacions.
  5. Estant presents als mitjans de comunicació públics  i fent que els mitjans propis de l’Església a Catalunya responguin a les exigències de democràcia, transparència informativa i igualtat de condicions de tothom.

 

  1. A tall de síntesi, alguns compromisos

L’escolta de l’Esperit ens ajuda a reconèixer comunitàriament els signes dels temps.

Sovint evoquem el fet que Jesús prediqués pels camps o els turons de Galilea com un tret idíl·lic o poètic de la seva vida, però és més que probable que fos degut a què no va poder ni li va interessar predicar al Temple o la sinagoga, on sempre va tenir problemes. Va predicar al camp perquè era un profeta “en sortida” dels sistemes religiosos.

Ara nosaltres ‘sortim’ perquè les esglésies tanquen, estan buides. És aquest un signe dels temps? Potser sí. En tot cas, veiem clar que no sortim per fer, a  fora, el  mateix que fèiem arrecerats a l’interior d’uns temples en els quals la gent ha deixat d’entrar.

Sabem d’on sortim, però no ben bé  on ‘entrem’ ni cap a on anem. Hem de saber reconèixer l’Esperit en el nostre sorprenent i desconegut temps axial, seguint les pistes i les reflexions que ens marquen el camí. Ens anima pensar que ‘sortim’  per trobar-nos  amb la ‘sortida’ de Jesús

El papa Francesc ens invita a alliberar-nos de costums i pràctiques que són propis d’altres èpoques perquè no deriven del nucli de l’Evangeli: «poden ser molt bonics, però ara ja no ens serveixen per a la transmissió de l’Evangeli… No tinguem por de revisar-los». Com se’ns diu, el criteri pastoral del ‘sempre ho hem fet així’ ja no serveix.

Això requereix una lectura renovada d’aquest Evangeli per tal de fer-lo entenedor ara i aquí i una valenta renovació teològica. És urgent i és absolutament necessari perquè la sortida ho sigui realment i tothom  vegi en l’Església un testimoni  que hi ha ‘quelcom més’.

Des de la nostra Associació CRISTIANISME AL SEGLE XXI  assumim els reptes que es plantegen i els tindrem presents en les nostres activitats:

  • Preocupats per comunicar el missatge de Jesús de manera intel·ligible, d’acord amb les ciències actuals, en una societat laica, no laïcista, amb debats i publicacions i presència en els fòrums especialitzats;
  • Essent presents allí on es treballi per lluitar contra la pobresa i la marginació de persones. Per exemple, animant en els temples a acollir els sense sostre i a formar part de tantes altres iniciatives que en temes concrets plantegen un canvi en les relacions econòmiques: moviment dels aturats, la PAH, la ILP sobre la Renda Garantida, StopMareMortum, tanquem els CIEs, moviments socials de caràcter alternatiu, econòmics, moviments per la pau, etc.;
  • Fomentant sessions de diàleg i pregària conjunta amb altres confessions;.
  • Donant a conèixer comunitats ‘de sortida’ en les quals s’acullin noves ‘vocacions’ i ministeris  sense discriminacions absurdes i que tinguin com a finalitat celebrar comunitàriament i compromesa  l’experiència d’un Déu que estima i salva;
  • Estant  presents en els mitjans de comunicació sense complexos i sense privilegis i denunciant pràctiques que s’allunyen clarament de l’esperit del Pla Pastoral, com per exemple la vinculació de l’Església amb la COPE i 13TV, que són mitjans que insulten i generen odi.
  • Donant suport a pràctiques polítiques democràtiques, cosa que ens fa definir a favor del Dret a Decidir i el Referèndum i a actualitzar el document ‘Arrels cristianes de Catalunya’

 

Propostes concretes de l’Associació “Cristianisme al Segle XXI”

Donat que en el document del bisbat se’ns demanen “propostes concretes” d’actuació, amb voluntat d’aterrar, trobant impossible arribar a tots els àmbits i en sintonia amb la reflexió que hem fet anteriorment, Cristianisme al Segle XXI fem les següents Propostes:

  1. Sobre la dona a l’Església.

Donades les possibilitats atorgades per l’actual Dret Canònic a les dones (per exemple, poden ser rectores de comunitats, substituir sacerdots, predicar, etc.) demanem que la Facultat de Teologia organitzi un curs amb experts de branques diferents  (Bíblia, Pastoral, Catequètica, Dret canònic…) sobre totes les opcions i possibilitats de la dona en l’Església.  

  1. Sobre la marginació i pobresa

Davant de l’experiència d’obertura i acollida que aquest hivern ha posat en pràctica la parròquia de Santa Anna de Barcelona, on els indigents troben sostre i menjar, es sol·licita que l’exemple serveixi de paradigma de moltes altres parròquies del Bisbat sense por a la dessacralització dels temples.

  1. Sobre el diàleg interreligiós

Més enllà de la simple obertura interreligiosa de les comunitats catòliques en les quals ja acostumen a ser normals sessions de diàleg i pregària amb comunitats d’altres confessions, demanem que s’assigni un temple emblemàtic com espai habitual interreligiós i administrat per les principals comunitats religioses de Barcelona de manera que esdevingui no únicament un temple dels “catòlics”.

  1. Sobre la presència de l’Església en la vida social

Recordem com en el moment de la transició d’ara fa cinquanta anys l’Església — Jerarquia i base—, va sintonitzar amb les demandes de la societat (obrint locals, impulsant alternatives, comprometent-se en el dia a dia). Ara que vivim un moment d’efervescència semblant i en tots els àmbits (socials, polítics, econòmics i culturals), demanem que s’impulsi la mateixa obertura i participació als moviments naixents.

  1. Sobre el moment de Catalunya

Davant el moment especialment delicat respecte del futur de Catalunya reclamem un posicionament inequívoc del  Bisbat sobre el dret a decidir, ratlla vermella de tota democràcia, d’acord amb el discurs del papa  a la  UNESCO, on s’expressava a favor de la conservació de la identitat de les nacions (2-VI-1980), el concepte de Nació del  document Arrels cristianes de Catalunya (1985) i el discurs de Joan Pau II a l’ONU (5-X-1995) en el qual afirmava “Cada nació té dret a construir el propi futur…”.

  1. Sobre el reconeixement de les comunitats cristianes

Vistes les moltíssimes iniciatives de diferents comunitats que viuen la paraula de l’Evangeli de la Bona Nova, celebren les grans festivitats, es reuneixen per reflexionar sobre la Bíblia i fan comunitat de formes diferents, al marge de les parròquies, la jerarquia i de les institucions eclesials, sol·licitem el reconeixement d’aquestes comunitats de creients en Jesús més enllà de la seva virtualitat com a llavor del canvi que una Església “en sortida” necessita.   

Barcelona, 27 d’abril 2017

Associació Cristianisme al segle XXI

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *