Venerables vulnerables

La pandèmia que ens té atrapats. Ha alterat el nostre dia a dia de manera pregona i potser irreversible. Aquesta nanopartícula, que mesura  més o menys una milionèsima de mil·límetre, sense dents ni agulló, ens pot fer molt mal perquè s’introdueix en les  nostres cèl·lules i hi treballa hàbilment, arreplegant tot allò que li cal per fer còpies d’ell mateix i multiplicar-se. Les altres cèl·lules, tot l’organisme alhora, plantarà cara a aquesta intrusió, per destruir aquest visitant inoportú o per arribar a determinats pactes, una cop acoblats degudament els uns amb els altres…. Finalment, virus i organisme aprendran a conviure, tots dos una mica diferent del que eren en començar el procés.  I així anem evolucionant.

Des d’aquesta perspectiva, és fascinant veure treballar la química a les ordres de la dinàmica biològica… Però la mascareta que ara ens acompanya ens recorda que el virus fa emmalaltir, que s’encomana, que es poden col·lapsar els hospitals… Estem esporuguits i ens sentim una mica estafats: tan bé que estàvem, les malalties que podíem patir tenien nom i cognom, tractament, pastilles… i ara veiem com el temps de la natura evolutiva i el nostre temps de vida es creuen. Formem part d’una natura en la qual els virus se la  campen, tenen les seves pròpies regles per anar fent i no sabem controlar-los. Però, alhora, sabem que la nostra salut és més que ‘no estar malalts’, inclou el benestar social, la pau interior i la capacitat de fer front a desafiaments i a canvis. Les regles de la salut humana tenen a veure amb la dignitat humana, amb els drets de les persones i ara ens cal pensar-hi…. i  defensar-les.

Som més fràgils del que ens pensàvem; la malaltia ens fa tossir, dóna febre, altera els pulmons… ens cal protegir-nos!! Però també està canviant la manera de relacionar-nos, amb conseqüències socials i econòmiques molt importants, que poden posar en perill drets humans. Els virus són ‘natura’, però els drets humans (el dret a decidir, a mantenir  la privacitat, a ser atès si s’està malalt, a accedir als coneixements amb llibertat…) no ho són. Han estat assolits amb penes i treballs al llarg de molts segles. Nosaltres, en cristià,  hi veiem també el buf de l’Esperit, en aquest procés. La pandèmia ha de fer-nos actuar a favor de la salut global de manera humana, que requereix relació fraterna, no esporuguida,  entre les persones.  

En l’editorial de juny, Joel Cortés ens va fer pensar en l’escola, en els nens que es poden perdre una part important de l’educació si continuen confinats. Parlem ara de la gent gran, els ‘avis’. Se’ls reconeix ‘vulnerables’ i alhora, venerables, és a dir, són importants, han de ser protegits; però no se’ls està tractant com persones adultes amb criteri. No se’ls vol com voluntaris en tasques socials, no fos cas que s’infectessin… No s’han d’acostar als néts… Han de sortir a hores especials, per no tenir contactes amb gent jove… És necessari fer-ho així? Tan important és la data de naixement? No seria millor confiar en les mascaretes i el rentat de mans i donar llibertat?

A les residències de gent gran s’han donat situacions dramàtiques. Encara ara es vol evitar el nou rebrot de contagis impedint les visites dels familiars i confinant persones que estan vivint la darrera etapa de la seva vida a la seva habitació lluny dels que els estimen, allunyats fins i tot de les altres persones que conviuen en la mateixa casa, sols  amb la seva por. Qui els fa companyia, amb qui parlen?  Amb la TV, potser… També està limitat l’acompanyament del mossèn? Segurament el risc de contagi massiu en el centre és seriós i justifica aquestes actuacions… Tot això ens ha fet adonar de l’amuntegament en residències de persones que no es coneixen, amb itineraris vitals diferents, que han de conviure i fins i tot compartir habitació només perquè tenen una determinada edat…

Una darrera reflexió. A la missa del diumenge, a la meva parròquia, ja no ens donem la Pau. No ens podem abraçar ni fer una encaixada, és clar, en nom de la salut… però és que ni tan sols ens mirem, ni ens somriem. Ja no cantem gaire, perquè no hi ha llibre de cants; tampoc no hi ha full dominical…

A poc a poc, anem reduint la vida social i, si badem, aviat veurem les persones desconegudes com un perill i emmalaltir com si en tinguessin la culpa. Natura i cultura han de conviure. Noves situacions com la que estem vivim reclamen noves idees, noves maneres de fer per mantenir els drets de totes les persones. En el cor de cadascú, aquesta sintonia és la condició per a una salut autèntica, que inclou aquesta pau que ens regalem els uns als altres a la missa.

Mercè Izquierdo

 

Definició de ‘salut’ segons la OMS: “Salut és un estat de complet benestar físic, psíquic (mental) i social i no solament l’absència d’afeccions o malalties” (1948) I s’hi ha afegit ‘Capacitat de les persones de fer front a desafiaments i canvis’ . La salut ha estat considerada com un recurs que permet a les persones portar una vida individual, social i econòmicament productiva. 

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *