Una Pasqua només interior

És una obvietat teològica i pastoral que la Fe és una experiència interior, és a dir, que es viu  mentalment en l’àmbit intern. Però enguany aquesta obvietat agafa, pel confinament, una expressió obligada i un xic dramàtica. Efectivament la Fe normalment es desplega en expressions rituals, relacionals i comunitàries. Aquesta vegada, d’una forma general, la Pasqua quedarà reduïda a una festa interior, gairebé exclusivament personal. La Setmana Santa serà exteriorment una setmana “plana” com mai. Ni esglésies obertes, ni celebracions, ni palmons,  ni festes… només els gestos admirables i fins i tot heroics de sanitaris i serveis essencials d’atenció i abastiment. Tindrem els “sagraments” (signes sensibles d’una presència edificant i esperançada) als hospitals, residències, supermercats, vehicles públics que funcionen… tots seran sagraments d’un servei “essencial” que es fa lluny de la litúrgia, però que serà l’autèntica litúrgia pasqual d’enguany.

La Pasqua comença en un vell itinerari concret cap a l’alliberament. D’aquell alliberament n’anem revifant la memòria, jueus i cristians, i ho fem de formes molt diverses. Habitualment pensem en sagraments litúrgics i rituals, però aquesta Pasqua potser ens pot ajudar a pensar en sagraments purament samaritans, fets fora de les sinagogues i temples, al mig dels camins i entorn dels llits on moren, però també es curen (es curen molts més que no pas moren), coneguts i desconeguts, en els necessàriament asèptics medis sanitaris, animats per aquestes diaconesses i diaques del servei a la vida que són els professionals de la salut. Allí els ornaments litúrgics són els guants, les bates i les caretes, en comptes de les albes i les estoles. ¿Heu vist que tot sovint tots aquests “ornaments” són verds? Tècnicament sol ser per complementarietat amb el vermell que és el color del cos i perquè  el verd descansa la vista, però potser és una al·lusió dissimulada al color verd amb què la litúrgia celebra l’esperança.

I podem aprofundir en l’alliberament interior, aquest difícil camí cap a la llibertat que en cada u de nosaltres fa anys que dura, amb èxits i fracassos però sempre acompanyats per la confiança en Aquell en qui tenim posada l’esperança. Sovint “externalitzem” el nostre progrés personal cap a l’alliberament confiant-lo a les pràctiques sacramentals o rituals col·lectives (celebracions, absolucions, benediccions…). Aquesta vegada, com diu un teòleg andalús, José Maria Castillo, antic professor de teologia marginat pel Vaticà i ara rehabilitat,  vell amic del Papa Francesc, “només” tenim l’Evangeli. El “només” és significatiu. Inicialment sembla que podria ser poc, però en realitat és la peça clau. En diversos moments històrics i llocs concrets, hi ha hagut cristians que per a seguir Jesús “només “ han disposat de l’Evangeli. Aquests dies nosaltres podem reviure una mica la seva experiència en clau d’excepció sanitària. La nostra Pasqua pot consistir a llegir i anar remugant l’Evangeli. Que no ens faci por o ens sembli poc, el fer-ho personalment, acompanyats pel silenci i momentàniament orfes de l’amable acompanyament de la comunitat. És una bona ocasió per a enfrontar-nos sols amb nosaltres mateixos a  l’espera que aquesta experiència pugui ser compartida quan puguem retrobar l’escalf de la relació comunitària.

Una activitat central d’aquesta aventura alliberadora interior pot ser sentir-nos acompanyant, a escala reduïda, l’experiència interior de Jesús en la Pasqua. Una experiència de tragèdia: viure proposant la veritat, la justícia, l’atenció als necessitats, la llibertat davant de la llei… i acabar ajusticiat en un patíbul; és el cor de la tragèdia que tant sovint acompanya els humans alliberadors. Però també una experiència de coratge. Perquè Jesús no va dubtar gens que el seu anunci del Regne valia la pena i era viable, al termini que fos. Una experiència d’ansietat i de por, fins a “suar sang” (Lc.22,44). Perquè l’Evangeli ens presenta Jesús en extrema angoixa, des de  Getsemaní fins a la recitació dels salm 22 a la creu (Mat, 27,46), salm que descriu amb crua literalitat l’estat d’ànim d’una víctima de tot tipus de tropells. La primera part del salm és una descripció realista de la desolació: el protagonista se sent abandonat, no escoltat, sense resposta ni repòs, objecte de menyspreu, acorralat, destrossat, desllorigat, encerclat… Això es descriu en els versets 1-19. Però a partir del verset 20, una experiència molt ferma d’esperança i confiança s’obre pas, i aleshores Déu és invocat com a força, defensa, alliberament, salvació, guarda, escolta, garantia, vida i inspiració, de manera que el fidel creient es retrobarà ple de vida i veurà una descendència revifada que anunciarà la bondat a un poble que ha de néixer. Aquest salm descriu l’experiència de la Pasqua (el Pas) d’una situació d’esclavatge i pena cap a l’alliberament. Després de tot el que s’ha viscut en aquest incident pandèmic, cal esperar que la humanitat sabrà fer algunes reflexions i prendre algunes decisions responsables.

I no estaria malament que en aquestes circumstàncies aprofitéssim per a fer més viva i més permanent la memòria de tantes comunitats humanes en les que la precarietat vital i sanitària és una situació habitual. Les bosses de misèria en les nostres societats riques i els milers de morts diàriament per la fam al món, els que moren per la injustícia amb què són tractats pel rics i poderosos i els seus inapel·lables sistemes econòmics, els qui moren per la manca d’assistència en malalties força elementals com la malària… Per a tots aquests, el camí cap a l’alliberament és una necessitat integral a tots els nivells. Tant de bo els cristians, hereus de la Passió pasqual i la confiança en la Resurrecció,  poguéssim ser una referència de l’ anhel de llibertat de tota persona humana. Aleshores aniríem fent més viable una Pasqua per a tots.

Ramon M. Nogués

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Reflexió, com sempre, excel·lent. Felicitats.
    Si no ens dieu el contrari, la publicaríem al nostre lloc web http://ecumenicsabadell.blogspot.com/
    fent esment de la procedència de l’escrit i tot seguit us n’avisaríem.

    Una abraçada,
    Antoni

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *