Una litúrgia xamànica

Santiago Ramentol

No cal que ningú dediqui ni un sol minut a rebatre el titular i el contingut d’aquest article, adduint que una cosa són els xamans i una altra els sacerdots, els bisbes i els cardenals catòlics; i que una cosa és la litúrgia catòlica i una altra els actes xamànics, en les seves plurals i molt diverses representacions històriques i culturals. Ho sé. Però tot i així, mantinc la meva hipòtesi de partida: la catòlica és una litúrgia de caire xamànic.

I no ho dic després d’haver seguit amb diligència tota la parafernàlia que ha rodejat la dimissió d’un Papa i l’elecció d’un de nou, amb tot el desplegament de vestidures, ornaments, rostres aparentment devots, helicòpters sobre la cúpula de Sant Pere, reverències, signes pretesament sagrats, salons, alabarders suïssos solemnement hieràtics, portals immensos que s’obrien i es tancaven, anells que s’esbardellaven a cops de martell de plata, fumates negres o blanques, i aplaudiments entusiastes des de la fe cega. És a dir, espectacle en estat pur.

Ni tampoc ho penso després d’haver presenciat les imatges d’allò que podria haver estat un signe de normalitat: pagar la factura de l’hotel. Aquell gest planer es convertí, de sobte, en escenografia destinada al consum públic i mediàtic, quan el nou Papa Francesc va aparèixer rodejat de figures curials ensotanades, totes elles amb un somriure no dissimulat de complicitat. Un fotògraf que passava casualment per allà (del Vaticà, of course) va prendre’n unes imatges. És a dir, reality show (melós i refinat, això sí) en estat pur.

Repeteixo: no retiro la hipòtesi de partida, que és molt anterior a aquesta mena d’hipnosi col·lectiva a què hem estat sotmesos, dia rere dia, els catòlics en general, molts ciutadans del món i els mitjans de comunicació. Perquè quan parlo de litúrgia de caire xamànic, em refereixo a una cerimònia més prosaica, més quotidiana, més (com ho diria) d’estar per casa: la missa, la vella eucaristia, tan pautada, tan metòdica, tan sistemàtica, tan endreçada i, en definitiva, tan previsible.

L’Església catòlica presenta la missa com la forma més perfecta d’adorar Déu. No ho posaré en qüestió, encara que no recordo cap frase de Jesús que ho avali. Percebo una certa ambigüitat en la seva definició, però potser estic molt equivocat. No se sap si es manté, més enllà de les formes, el misteri de la transsubstanciació, segons el qual el pa i el vi es converteixen realment en el cos i la sang de Crist o es tracta d’una representació simbòlica d’allò que va fer Jesús al Sant Sopar, tal com interpreten força corrents teològics, no pocs capellans i, fins i tot, alguns passadissos silents del Vaticà. Però ningú s’atreveix a dir-ho en veu alta. Deixem-ho aquí.

Jo vull referir-me a les fórmules, perdó, als textos emprats en el ritus romà de la missa, segons l’última edició del Missal de Pau VI Novus Ordo Missae. Permeteu-me recordar, en primer lloc, que aquest missal va ser preparat per un grup de dotze teòlegs (es percep el valor figuratiu dels dotze?), encapçalats per l’arquebisbe tridentí Marcel Lefevre, rehabilitat per Benet XVI sense cap motiu aparent que no fos estar-hi bàsicament d’acord.

En la meva argumentació, deixaré de banda la litúrgia de la paraula. Vull destacar, això no obstant, el caràcter senzill, directe i gens ostentós de molts passatges evangèlics. Jesús ens presenta un Déu comprensiu i amable, que contrasta amb el d’alguns textos de l’Antic Testament, especialment indecorosos, cruels i inhumans. Espero i desitjo que els capellans ho facin amb el cor encongit o badant. Tampoc em referiré a algunes cartes paulines que diuen ben poc o més aviat no res. Pura correspondència prosaica i utilitària.

També obviaré el Credo, que com més l’escolto més enrevessat el trobo. És la declaració de fe cristiana, recitada seguint les pautes del capellà i fruit d’una memòria automàtica sense massa remirament. Per començar, quin Credo?: l’apostòlic, amb una insòlita davallada de Jesús als inferns abans de ressuscitar i seure a la dreta de Déu Pare o el de Nicea/Constantinoble (dels anys 325/381) amb l’embolic trinitari? Deixem-ho també aquí.

Prefereixo centrar l’atenció en els ritus i expressions nuclears i, especialment, en l’acte penitencial, el glòria, les oracions i pregàries de l’Eucaristia, les interseccions, la doxologia final, algunes oracions posteriors a la comunió, la neteja (perdó: purificació) dels vasos sagrats i altres estris, els moviments dels braços i de les mans, les inclinacions, les besades a l’altar i (si s’escau) les rotacions amb l’encens. És a dir, tot allò que més s’allunya del sopar original que es pretén recordar.

La part més extensa és la que es dedica a lloar (més aviat adular) Déu, fins a extrems gairebé ridículs. Ho fem per la seva immensa glòria, de la qual n’estan plens el cel i la terra. L’alabem, el beneïm, l’adorem, el glorifiquem, perquè només ell és altíssim, Déu de l’univers (en la versió llatina, dels exèrcits), moltes vegades totpoderós. Sant, sant i sant. Aquesta lletania de blandícies (diguem-ne ensabonades) amara bona part de les diverses recitacions d’abans i de després de la consagració. 

Una altra part també significativa es dedica a rebaixar la condició humana, amb missatges descoratjadors destinats curiosament als creients i practicants que, amb tota la bona voluntat i no poca paciència, assisteixen a la celebració eucarística. Aquest to consuetudinari troba la seva arrel en l’anomenat pecat original que va cometre Adam i que tots arrosseguem in secula seculorum. El millor (però no únic) exemple és el jo pecador, recitació mitjançant la qual els presents es veuen obligats a declarar públicament que han pecat, per culpa seva, de pensament, paraula, obra i omissió.

I aquesta visió negativa del món on vivim es completa amb alguns sermons apocalíptics (afortunadament, no tots) que dibuixen una realitat en la qual es barregen crims, guerres, crisis, catàstrofes naturals i altres amenaces terrorífiques. La millor resposta a aquesta propensió fulminatòria l’he trobat en els Simpson, uns dels dibuixos animats més cèlebres del món. “Soc un bon pare –diu Homer J. Simpson, el cap de la família-. Treballo tot el dia. Estimo la meva dona i els meus fills. Per què he de malgastar mig diumenge escoltant un senyor amb sotana que em diu que aniré a l’infern?”. D’acord.

Hem detectat, en conclusió, dues idees centrals en una part important dels continguts de la celebració eucarística catòlica actual: l’adulació il·limitada de Déu i la desconsideració permanent envers la condició humana caiguda. La pràctica xamànica no se’n distanciava massa en aquests aspectes, si seguim els estudis de Joseph Campbell, un dels grans experts en mitologia comparada i religió. Els xamans tenien el monopoli de la relació amb els esperits, els adulaven per a obtenir-ne beneficis, amenaçaven amb desgràcies, vestien de forma diferent i simbòlica, usaven codis que els conferien uns poders especials que no estaven a l’abast dels altres mortals, actuaven a partir d’un sistema de creences i coneixements als qual només ells tenien accés, tenien aptituds d’hermenèutica, és a dir, exclusiva en la interpretació dels textos sagrats i les seves admonicions eren d’obligatori compliment.

Tota aquesta samfaina de passatges històrics, de missatges ètics i espirituals, d’escenes barroques i de textos de caire xamànic, revestida poc a poc al llarg de dos mil·lennis d’existència, contrasta profundament amb els pensaments que va expressar Jesús, la seva relació amb Déu, les curacions que va realitzar i les opinions que va manifestar en relació a la religió que practicava, els seus preveres, els seus ritus i els seus temples. El Sant Sopar va ser un sopar per celebrar la Pasqua jueva. Jesús va beneir el pa i el vi com se solia fer llavors. Va rentar els peus dels apòstols en signe de servei, va anunciar la seva mort i va proclamar un manament com a llegat: que estimessin els altres com ell els havia estimat. Aquest és el nucli de la religió cristiana. L’oració més simple i més bonica de la missa és el parenostre, perduda en aquest bosc de fastuositat litúrgica innecessària.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *