Una fe no evident, però raonable

Ramon M. Nogués

En el debat actual sobre la legitimitat de les religions en la cultura moderna, es manegen conceptes com evidència, raonabilitat, contraintuïció etc. Alguns tractadistes del tema religiós retreuen a les fes el seu caràcter contraintuïtiu (és a dir, que fa propostes en contra del que sembla obvi). En aquest context cal defensar unes propostes de la fe o les religions que siguin raonables tot i que resultin contraintuïtives. Això cal fer-ho amb una cura que eviti que la fe no pugui ser “pensada” i acabi inserint-se en una de les dimensions mentals fragmentades que la cultura moderna intenta fer compatibles, quan no pot integrar el coneixement adequadament. Cal recordar que les ciències, basades en l’evidència, fan moltes propostes contraintuïtives que es consideren vertaderes. Per exemple, la física fonamental ens recorda que la matèria és pràcticament “buida”, cosa evidentment contraintuïtiva; o que el temps i l’espai són realitats relatives, afirmació que cal remugar molt per assumir-la; o que el món quàntic està ple d’incerteses. La religió, doncs, també té dret a fer propostes contraintuïtives. El que no pot fer és fer afirmacions no raonables.

Per exemple és contraïntuitiu (no es pot considerar obvi) que existeix Déu i que Déu és bo, sobretot contemplant l’existència del mal, tot defensant un Déu bo i omnipotent. O que Déu vol la fraternitat i el respecte a tots, començant pels més dèbils. L’acceptació d’aquestes propostes no pot ser demostrada, però tampoc negada. Per tant, és legítim proposar tals afirmacions, sempre que es faci en un context de raonabilitat, és a dir de versemblança intel·lectual fiable i compatible amb la realitat.

Però no es poden fer, des de les religions, afirmacions que no són raonables. Per exemple, no és raonable afirmar que Déu no vol la utilització de substàncies contraceptives, quan no hi ha cap raó filosòfica ni teològica seriosa que avali tal afirmació; aquesta afirmació és una arbitrarietat explicable per raons històriques (concepcions arcaiques sobre la reproducció humana o la demografia) i psicològiques (manies o pors dels que les proposen). O, posem per cas, no es pot seguir donant per bo que la narració de les infàncies de Jesús en els Evangelis de Mateu i Lluc són cròniques històriques, quan tota l’exegesi té per cert que són poemes teològics de gran abast, que reben el seu valor precisament del fet de ser poemes i no cròniques.

Les propostes de la fe poden conviure perfectament amb la cultura crítica actual, si són afirmacions serioses, encara que no siguin evidents o apareguin com a contraintuïtives, però no assoliran una credibilitat mínima, si no admeten una contrastació satisfactòria amb els criteris de raonabilitat estandarditzats en la cultura seriosa. El creient admet propostes no verificables i paradoxals en el marc d’una transcendència espiritual de qualitat, però no pot admetre afirmacions estigmatitzades per clares contaminacions de la inèrcia mandrosa, l’absència de sentit crític o la por psicològica mal controlada. La fe pot no ser evident, però ha de poder conviure amb la raonabilitat.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *