Un Papa que mastega coca

Ramon M. Nogués

Els periodistes es feien ressò de la notificació del ministre de cultures bolivià, Marko Machicao, que en ocasió del seu viatge a El Alto i La Paz de Bolívia, el Papa havia demanat mastegar coca com ho fan el aimaras per a compensar el efectes de l’alçada (4000 m). La notícia és sorprenent, atès que la coca resta sota vigilància internacional degut a l’ús desastrós que en fa el comerç delictiu de la cocaïna, i indica la voluntat del Papa de ser “un home com els altres” tal com recordà Sant Pere al militar Corneli de la cohort itàlica, en ocasió de la visita que Pere feia a casa d’aquest militar ( Fets, 10,26). El Papa Francesc desmitifica molt cristianament la imatge del Papa amb constants gestos d’aquest tipus i amb les declaracions complementàries de caràcter teològic en recordar, com ho ha fet recentment, que l’Església no és del Papa o dels Bisbes sinó de Crist. Aquesta desmitificació és una operació teològica molt cristiana que ens reanima. Les coses que fa el Papa (aquest i els altres) no són bones perquè les fa el Papa sinó perquè són cristianes. I aquest Papa fa molts gestos que tenen to cristià.

Aquesta política de gestos s’haurà de complementar amb les corresponents modificacions doctrinals i les decisions administratives. Aquestes decisions també ja comencen a aparèixer (p. ex. en la reestructuració de les instàncies econòmiques vaticanes). Potser el més difícils seran els canvis doctrinals pendents. Posem un exemple que és ben actual. La doctrina oficial eclesiàstica sobre l’antropologia sexual i reproductora humana fa aigües i està depassada evidentment per l’evolució cultural. Qui no se n’adoni és bastant distret. Dos qüestions d’actualitat em fan pensar en aquest tema. Una és la que es refereix a les indicacions que es suggereixen per a solucionar la qüestió de les parelles divorciades i tornades a casar (tema que aborda el Sínode que s’està portant a terme), per a les que es proposen com a condició de “regularització”, “solucions” tan pintoresques com que els casats de nou facin vida continent, és a dir, sense relacions sexuals. L’altra qüestió es refereix a la magnífica encíclica “Lloat sigueu” dedicada a l’Ecologia, encíclica que ha merescut els elogis de tota mena de científics i gent no tendenciosa. L’encíclica no diu pràcticament res de la qüestió demogràfica i reproductora humana ( excepte una ràpida i irrellevant al·lusió en el n. 50 i a partir d’un text intern vaticà en la que només es fa al·lusió a un eventual mal ús dels plantejaments demogràfics i a la distribució de la població, però evitant la noció de control positiu). Sorprèn aquest silenci sobre un tema ecològicament central, que ha de ser abordat globalment, i que es va solucionant precisament perquè les indicacions eclesiàstiques sobre el control de la natalitat no són tingudes en compte. I aquest silenci és degut a què la doctrina oficial eclesiàstica sobre el control de la natalitat segueix essent un tema amb referències irreals, sense cap fonament filosòfic, ètic o teològic digne de consideració, que , a més, impossibilita a la mateixa església per a establir un diàleg ferm i interessant sobre el tema, al que precisament l’ Església des d’una postura antropològica i teològica sana podria dir coses molt interessants. Aquest tipus de modificacions són també molt urgents al costat de les altres que el Papa ja fa.

Siguem confiats i esperem que el Papa Francesc pugui completar la seva feina i els qui no ho volen, no puguin arribar a neutralitzar-lo.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *