Trump vist des de l’ètica i l’evangeli

Ja durant la campanya ens havíem alarmat per l’atreviment i immoralitat de les seves provocacions. Ens semblava estrany que un candidat a president pogués afirmar que “puc disparar contra algú en plena Cinquena Avinguda i no perdria vots”, dir que mai no havia pagat impostos, expressar les seves concepcions xenòfobes, la seva misogínia, el menyspreu cap a Mèxic o defensr la tortura.

Però, com passa algunes vegades, la realitat ha superat les expectatives. Després de la presa de possessió del 20 de gener ens ha acostumat al desafiament diari, a l’audàcia i al “in crescendo” del disbarat que, com una cuirassa, converteix en normal el disbarat del dia anterior: el mur, l’oleoducte, els nomenaments, el manteniment dels propis negocis tot i ser president, el menyspreu per l’estat de dret i el poder legislatiu, la fòbia cap al món àrab, la prohibició de l’entrada als ciutadans dels set països afectats, amb símptomes de comportament antisocial, l’agressivitat, la paranoia, la grandiositat, l’egocentrisme… En definitiva, l’absència total de sentit moral i ètic tant en el llenguatge com la falta d’escrúpols en els fets en el dirigent de la nació més poderosa és un salt en la degradació social col·lectiva.

Sens dubte el Tea Party és de dretes o d’ultradretes, però Trump és una altra cosa. Hi ha qui el defineix com l’adaptació empresarial del Ku Klux Klan del segle XXI, la reacció histèrica i patològica del blanc a qui se li ha fet creure que està perseguit i ha d’atacar per defensar-se.

¿Patologia? El de menys és el judici sobre Trump-persona. El preocupant és la societat que l’ha votat. ¿Per què la meitat d’una societat teòricament civilitzada, cimera del món lliure, hereva de Washington i Tocqueville, que amb la seva independència al 1776 segella la primera declaració de Drets Humans, en la qual des dels seus orígens ha predominat el model de societat oberta, de democràcia representativa amb premsa lliure, ha donat la seva confiança a un personatge així?

Senzillament, perquè tant Trump com la ultradreta europea, són un producte de la globalització financera, del neoliberalisme i, sobretot, representen la indignació popular per la crisi de 2008. El seu auge als Estats Units ho han fet possible tant Republicans com Demòcrates, i a Europa les institucions financeres, la troica, pares de l’arquitectura econòmica que ha generat aquests monstres.

¿Feixisme? No a l’estil dels feixismes europeus del segle passat, però sí utilitzant la seva mateixa retòrica racista o afirmant que, a l’interior mateix dels Estats Units, si es vol que la nació prosperi, hi ha cossos estranys que cal extirpar. El mateix discurs de Hitler al seu dia.

És il·lustratiu rellegir el seu discurs de presa de possessió. Com en totes les dictadures hi ha un intent de connexió directa entre ell, l’elegit i carismàtic, creient-se portaveu de Déu i el poble, sense mediacions, sense partits, on es vincula directament a si mateix i al seu govern amb el poble i amb Déu, sense condicions, amb arguments populistes i nombroses referències a la divinitat. “El que realment importa no és quin partit controla govern, sinó si el nostre govern està controlat pel poble” o “estem protegits per Déu”.

“Avui no estem simplement transferint el poder d’una administració a una altra, o d’un partit a un altre, sinó que estem transferint el poder de Washington, per retornant-lo a vostès, el poble nord-americà. Durant massa temps, un petit grup a la capital de la nostra nació ha recollit els fruits del govern mentre el poble sufragava els costos. Washington va florir, però el poble no es va beneficiar d’aquesta riquesa. Els polítics van prosperar, però el treball va desaparèixer i les fàbriques van tancar. Tot això canviarà a partir d’ara i aquí mateix, perquè aquest moment és el moment de vostès: els pertany a vostès. Estarem protegits pels grans homes i dones del nostre exèrcit i les nostres forces de la policia i, el que és més important, estem protegits per Déu “.

El feixisme especula amb les necessitats de la gent. Esprem a la gent fins a no poder més, però s’hi acosta parlant d’anti-capitalisme, de virtuts caritatives i alimentant el sentiment contra la burgesia, la usura dels bancs i llançant consignes de proteccionisme econòmic i aïllacionisme cultural: a l’Alemanya dels anys trenta es deia: “El nostre estat no és un estat capitalista, sinó un estat corporatiu”; a l’Espanya franquista es proclamava: “Hem superat la lluita de classes”; als Estats Units fan el mateix tot apropiant-se del mite de poble elegit.

El feixisme és cada vegada menys una amenaça i cada vegada més una realitat. Un feixisme actualitzat en les formes, però igual en el fons. L’endemà de la presa de possessió es van reunir a Alemanya els principals líders de la ultradreta europea, des Marine Le Pen a l’alemanya Petry, sota el lema “Llibertat per a Europa”. No és casual. Estem a les portes d’eleccions clau aquest any a Holanda, França i Alemanya. Es fan dir “els líders polítics de la nova Europa, que estan a prop d’assumir responsabilitats de govern en els seus respectius països”. Al cap i a la fi Trump és d’una claredat insultant, però la vella i covarda Europa, que s’autoproclama defensora de valors, decideix pagar a un tercer perquè li faci la feina bruta i freni els que fugen de la guerra i la mort. I a Espanya posem concertines i tanques.

Què fer?

L’únic avantatge del que ha passat és que ens pot despertar. Trump ha posat les coses fàcils: o amb mi o contra mi. Ens toca a nosaltres escollir entre el racisme i egoisme (individual, familiar o de grup) o la possibilitat de construir una societat fonamentada en la justícia, l’altruisme i la solidaritat.

La societat nord-americana té una oportunitat d’organitzar-se enfront del feixisme encobert i contra el model neoliberal i militarista que s’ha imposat als Estats Units i des dels Estats Units a tot el món en els últims mandats, també en els d’Obama i Clinton. Trump no és sinó la seva exacerbació patològica. És admirable la valentia dels nombrosos col·lectius que es mobilitzen als Estats Units per intentar aturar la tempesta: dones, jutges, universitats, esglésies, alguns ja seriosament amenaçats. Abans de la II Guerra Mundial, el silenci còmplice de les potències europees va donar ales al ràpid creixement del feixisme fins que va ser imparable. Tant de bo ara no ho repetim, tant de bo la prudent reacció de l’Europa d’avui no suposi el mateix.

La societat europea té també l’oportunitat d’escollir: o un canvi de model d’UE cap a la solidaritat o el creixement del feixisme i la ultradreta que avança sobre una UE en descomposició. Quedar-se impassibles suposa repetir els errors del passat.

Des del seguiment de Jesús

La figura de Jesús és a les antípodes. No només pel programa ètic i polític de justícia social de Mateu 25, 31ss  sobre la benedicció als que donen menjar al que té gana, vesteixen el nu, visiten els presos i acullen el perseguit sinó, potser de manera més contundent, pel missatge de les Benaurances (Mt 59, humanament impossible de digerir i que només pot acceptar-se des de la fe, en què Jesús, en el pòrtic de la seva vida pública, anuncia que els pobres, els qui ploren, els humils, són els preferits de Déu i que d’ells és el Regne.

En el món d’avui, posar això en pràctica suposa uns riscos que com a seguidors de Jesús hauríem d’estar disposats a acceptar.

Jaume Botey, 8 de febrer 2017

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *