Tots som peregrins: migrants i refugiats

“Maleït qui violi els drets a l’emigrant” (DT 27,19)

 

Les darreres setmanes s’ha desfermat una crisi política i humanitària a Catalunya i a Espanya com a conseqüència de l’arribada de milers de persones procedents majoritàriament —però no només— de l’Àfrica. També, per exemple, de Bangladesh o de Jordània. Ha vingut el bon temps, s’han tancat les rutes d’accés a Europa des de Grècia i Itàlia pels convenis de la Unió Europea amb Turquia i Líbia  i, a més a més, l’acord bilateral de pesca signat entre la Unió Europea i el Marroc expira el proper 14 de juliol. D’altra banda, les ONG adverteixen que al Marroc més de 40.000 persones estan a l’espera de poder passar l’estret de Gibraltar per tal de seguir ruta cap a altres països europeus o bé per romandre a la península. D’entre aquestes, i llevat de les que tenen dret a sol·licitar protecció internacional o refugi a l’estat espanyol, la resta engruixiran el nombre d’immigrants en situació irregular. O sigui, esdevindran fantasmes a efectes legals. I són milions de persones arreu d’Europa, bona part dels quals treballant en situacions d’explotació en l’economia submergida.

Són persones esgotades, desfetes, que han marxat de casa seva per un pur instint de supervivència perquè no poden perdre res. Ni la vida, perquè d’allà on venen ja no té cap valor.

He tingut l’oportunitat de ser el dia 4  de juliol al moll on ha amarrat el vaixell “Open Arms” i de veure baixar per la fràgil escala les 60 persones recollides al mar: primes, ulleroses, trontollants, les espatlles corbades sota un pes indesxifrable però contents d’haver arribat a Barcelona: així que ens han vist han esclatat en cants i balls de joia.

I sí, certament aquesta seixantena han estat acollides per una multitud de representants de les institucions públiques, de les entitats socials, Creu Roja, traductors, advocats… però la realitat no prou coneguda és que la vigília n’arribaven en autocar un nombre similar, procedents d’Andalusia, moltes d’elles amb les mateixes robes que portaven en el moment d’arribar a les costes i sense haver passat ni una revisió mèdica bàsica. I a aquestes no els esperava més que una dotació de Creu Roja que amb prou feina els podia atendre en les seves necessitats més peremptòries. I així dia rere dia. Lluny del focus mediàtic.

La Generalitat i diferents ajuntaments, principalment el de Barcelona, estan fent esforços per oferir un mínim de recursos en el seu acolliment, però els que no puguin gaudir de la condició de refugiats s’afegiran als entre 50.000 i 100.000 immigrants que viuen a Catalunya sense permís de residència.

El que estem vivint aquests dies són, doncs, situacions conjunturals que se sumen temporalment al veritable procés que empeny les persones a migrar i que son prou conegudes: preservar la vida i la dignitat, el desig de sortir de la pobresa i la cerca de millors condicions materials, mediambientals i de seguretat.

Davant d’aquestes circumstàncies, una part significativa de la població europea fa front a la por que els hi generen aquestes persones recolzant a partits populistes quan no obertament racistes, com ho està demostrant el ministre d’interior italià Matteo Salvini fent manifestacions rebutjables per a qualsevol persona amb un mínim sentit humanitari i democràtic.  Cal dir, però, que té part de raó en la crítica que fa a la Unió Europea en tant que la major part d’estats no han estat solidaris amb els països de la riba de la mediterrània que fan de frontera sud de la UE, fonamentalment Grècia i Itàlia, però també Espanya. Amb l’excepció d’Alemanya i dels països nòrdics, la resta d’estats han mirat a una altra banda i han deixat que Itàlia i Grècia afrontessin soles el repte d’acollir, per exemple, els més de 180.000 immigrants i refugiats que van arribar l’any 2017 a Itàlia. Tampoc l’estat espanyol ha complert els compromisos de reubicació i reassentament. Una manera segura de provocar desafecció amb el projecte europeu.

Però els populistes se n’han aprofitat per encendre la flama de la desconfiança i l’hostilitat envers els refugiats i immigrants. Descarreguen damunt d’ells tots els mals: la delinqüència, el terrorisme, els baixos salaris, l’atur i la pèrdua d’identitat. Una estratègia coneguda i perillosa com ens demostra la història d’Europa: la cerca d’un enemic feble a que atribuir tots els problemes. Receptes senzilles per a problemes extremadament complexos.

És imprescindible que d’una vegada la Unió Europea dissenyi una política comuna d’acollida que necessàriament ha de passar per un compromís global humanitari i per la coresponsabilitat de tots els estats i que, en qualsevol cas, prevegi la posta en marxa de vies segures i legals d’accés a Europa.

I mentrestant què podem fer? Encara que pugui semblar poca cosa en relació a la magnitud del problema proposo tres accions: una primera de sensibilització, que requereix l’esforç d’informar-se i de no deixar-se influenciar pels titulars; una segona política, no donant recolzament a les formacions polítiques que fan bandera del populisme i la xenofòbia; i la tercera col·laborant econòmicament i des del voluntariat amb les organitzacions que ofereixen acolliment i dignitat a les persones refugiades.

Barcelona, 9 de juliol de 2018.

Àngel Miret i Serra

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *