Testimoniatge impactant

Sant Pau explica amb un entusiasme corprenent la seva experiència de relació amb Jesús. És un testimoniatge que, per poca atenció que hi posem, no ens pot deixar indiferents. Remarquem la seva jerarquia de valors i amb quina contundència els estableix (Filipencs 3, 8-12): “Tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per Ell m’he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo com a  escòria a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a Ell… ja que Crist s’ha apoderat de mi”. Potser aquesta darrera afirmació encara tindria més força, si la poséssim en passiva: he deixat que Crist s’apoderés de mi.

Hem de posar en relleu que aquest delit per “incorporar-se a Ell” no és pas un arravatament de mística desencarnada, sinó el compromís d’activar amb totes les capacitats disponibles la pertinença al Cos del qual tots som membres imprescindibles per fer-lo créixer harmònicament i en el qual tots hem de tenir “la mateixa sol·licitud els uns pels altres” de tal manera que “quan algun sofreixi, tots els altres sofreixin amb ell” i no parin fins que el sofriment desaparegui (1 Corintis 12, 25-26).

La paraula “apoderar-se”, a més de definir amb precisió el tret més rellevant de la fe, ho fa amb una intensitat escruixidora. Desqualifica tota altra definició teòrica, discursiva o convencional. Creure vol dir perdre el domini de la pròpia vida i cedir el ceptre a l’Altre.

En un text de Manu Andueza (quadern 213 de Cristianisme i Justícia) he llegit: “Si bé la fe no es transmet per contagi, el testimoni d’aquells que l’han descobert pot ajudar a rellegir la pròpia història, a buscar noves raons a la vida o a experimentar noves trobades que permetin arribar-hi”.

Certament el testimoni de Pau acompleix de manera ben eficaç aquesta funció i ens empeny a preguntar-nos sense embuts quina quantitat i qualitat de poder sobre la vida hem cedit a Jesús i, per tant, quin grau d’autenticitat té la nostra fe; i, un cop fet el diagnòstic, a conèixer amb certesa quin és el camí per on avançar.

Però hem de reconèixer que els testimoniatges, per més impactants que siguin (el de Pau n’és un exemple evident), no somouen gaires consciències per la seva sola empenta i es dilueixen fàcilment si no s’escau una altra condició imprescindible, l’atenció i receptivitat d’aquells amb qui contacta, que, si no hi estan disposats, fins  i tot poden interpretar-lo negativament, d’acord amb els seus prejudicis.

De fet, tot i que el de Pau és tan commovedor, també ara i entre nosaltres, n’hi ha molts de suggerents que no acaben de donar fruit per manca d’atenció i de receptivitat. No costa gaire de trobar actuacions virtuoses, i fins i tot heroiques, de companys, davant de les quals mirem cap a un altre costat o trobem mil subterfugis per no qüestionar la nostra mediocritat. És un mal massa estès i encomanadís, que em fa pensar en la necessitat de tenir molt més present la sisena benaurança de Mateu (5, 8): “feliços els nets de cor: ells són els qui veuran Déu” i aniran descobrint el camí que els hi porta.

Lluís Costa Bofill

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *