Sessió d’Espai Obert: “Verdaguer, un geni conflictiu?”

Aquest va ser el títol de la sessió inaugural del cicle “Espai Obert” promogut per Cristianisme al Segle XXI i dedicat enguany al tema Església catalana i reconstrucció nacional, que va tenir lloc el passat dissabte 10 de novembre a la Sala d’Actes de Cristianisme i Justícia del jesuïtes del carrer Casp, a càrrec del catedràtic emèrit de la UPF, el doctor Narcís Garolera.

El professor, que va encantar a l’auditori amb les seves precises i interessants digressions, començà distingint el Verdaguer gloriós, que es permeté renunciar a una canongia com la que li havia cercat el ministre català de justícia Duran i Bas, del que la gent denominava “pobre mossèn Cinto”. El primer havia estat l’home guardonat als 20 anys als Jocs Florals de 1865, el triomfador amb de L’Atlàntida (1877), traduïda a vint idiomes, el capellà dels marquesos de Comillas, que el lluïen i se l’enduien de viatge (Garolera negà que hi hagués res més que admiració platònica amb la marquesa, malgrat la bellesa i joventut d’ella), el de l’Oda a Barcelona de 1883(se n’editaren 100.000 exemplars i el professor la comparà amb l’Oda nova de Maragall), el de Canigó (1885), poema del qual suprimí,el 1902, la comparació que feia entre l’abat Oliba i el bisbe Morgades, que el coronà el març de 1886 “en nom de Catalunya”, justament a causa de les tensions entre ells. El segon fou el mossèn Cinto dels darrers anys, etapa que  comença a partir del seu viatge a Terra Santa l’estiu del 1886 (el Dietari és de 1889), del qual  torna trasbalsat (“he vist desfilar l’un darrera l’altre mos quaranta anys i de tots em sento avergonyir”, escriurà al seu amic el canonge Cullell, un altre poeta que Garolera comparà amb el músic Salieri en relació amb el Mozart- Verdaguer). Aquesta crisi no sols li provocarà un desig de millora personal, incrementant les tasques pròpies del  seu ministeri sacerdotal i, més concretament, la de confessor i les derivades del seu càrrec d’almoiner dels marquesos, sinó, també, segons el professor, la seva tasca poètica, que el portà a canviar de registres en llibres tan importants com Sant Francesc (1895), Flors del Calvari (1896), amb influències de Les flors del mal de Baudelaire, i Al Cel (publicat pòstumament el 1905).

La seva conversió vital va topar amb el de Comillas, perquè Verdaguer, amb un zel potser excessiu, arribà a mantenir 300 famílies i al marquès, malgrat ser l’home més ric d’Espanya, li mancava liquiditat. Per a Verdaguer , insistí el professor, la caritat entesa com a Charitas per als més febles i  necessitats, era més important per a ell que la justícia social (els guanys del llibre Caritat del 1885 els donà a les víctimes d’un terratrèmol a Andalusia). El Papa i els bisbes amb la Rerum Novarum (1891) ja tindrien en compte la justícia social; però les persones normals havien de tenir cura dels necessitats amb la caritat com a lluita contra el mal. La lluita obrera, l’increment del socialisme i l’anarquisme a Barcelona, com a conservador, li interessaven poc. Ara bé, tampoc  s’afilià a les files del Partit Integrista com hauria volgut el marquès, que li presentà fins i tot Ramon Nocedal, ni a les de la Lliga com hauria volgut el seu cosí Verdaguer Callís. Tampoc li interessava la França laica (sinó el bastiment pedra a pedra del Sacré Couer, construcció iniciada el 1885) ni els manifestos ateistes de Francesc Sunyer Capdevila (el 1869 havia pronunciat un discurs a les Cortes amb el títol Guerra a Dios).Tenia davant dels nassos els pobres i necessitats de Barcelona i dedicava esforços a millorar les seves condicions de vida.

Ara bé, la tasca d’almoiner el portà a comprometre el seu peculi fins a l’endeutament. Això i els seus contactes a la Casa d’Oració amb vidents, espiritistes i practicants d’exorcismes —per al professor, ell no n’hauria practicat mai— congriaren una conxorxa entre el bisbe de Barcelona, el de Vic i el marquès per allunyar-lo de la ciutat el 1893. Romangué a la Gleva fins a 1895, quan començà la primera sèrie d’articles En defensa pròpia (la segona, dos anys posterior), tres anys abans del J’accuse…! de Zola sobre el cas Dreyfus, que, per al Dr. Garolera tindria com antecedent la Vindicación personal de Balmes. Verdaguer no s’ha deixat recloure als 49 anys a la Casa Asilio per a vells i dements i patirà la suspensió a divinis. S’haurà de refugiar al costat de donya Deseada Martínez i els seus fills (el professor posa les mans al foc que no hi va haver res entre ells, malgrat les maledicències de Cullell) fins que, un cop morta, hi haurà una reconciliació amb els seus superiors el 1897 i l’any següent se li atorgarà el benefici de l’església de  Betlem. És el poble mossèn Cinto. Morirà el 1902 a Vil·la Joana, amb molta obra pòstuma, amb un poema d’una de les quals, Al Cel, desig suprem d’un capellà i escapatòria romàntica, després d’haver-se saltat moltes de les coses que vola dir, segons assegura, el professor acabarà la xerrada.

No cal dir que  el debat fou tan interessant com la dissertació. Els assistents  van ser convocats a a segona sessió, que anirà a càrrec de Jayme Aymar, sota el títol El fil vermell de Catalunya i el Vaticà.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *