Sessió d’Espai Obert: “Les ‘reformes’ abans de La Reforma

Espai Obert. Cicle 2016-2017

500 anys de la reforma de Luter. Implicacions històriques i religioses.

26 de novembre: “Les ‘reformes’ abans de La Reforma”,
a càrrec del doctor Lluís Busquets i Grabulosa.

El passat dissabte dia 26 de novembre, a la sala d’actes de «Cristianisme i Justícia» dels Jesuïtes del carrer Casp,  «Cristianisme al Segle XXI» va celebrar la segona sessió del curs d’«Espai Obert» dedicat als 500 de la Reforma protestant  amb una xerrada amb el títol Les «reformes» abans de la Reforma, a càrrec del professor i escriptor Lluís Busquets i Grabulosa. Amb una gran assistència de públic, l’acte començà amb l’habitual lectura bíblica —un fragment d’Isaïes –— i la presentació del ponent a càrrec de Jaume Botey, President de «Cristianisme al Segle XXI».

Busquets i Grabulosa començà la xerrada a partir de la hipòtesi que, al costat de l’Església oficial, jeràrquica i aferrada al poder, sempre ha existit un moviment reformador de purificació del missatge evangèlic, que sovint ha estat obstaculitzat o condemnat per l’Església oficial. Per demostrar-ho, s’endinsà en tres períodes de la història de l’Església anteriors a la Reforma luterana seguint l’historiador Giacomo Martina —Edad Mitjana (681-1303), Edat Nova, a partir de l’inici de l’ocàs de la supremacia papal medieval  i inicis del Renaixement—, després d’explicar que en l’Edat antiga, Lleó el Gran (s. V) posà les bases per a un papat monocràtic i Gregori el Gran  unificà l’Església i esdevingué el cap  més important de l’Europa d’Occident. Res d’estrany que Gregori VII (s. XI), després d’un temps d’Església carolíngia, avencés vers una concepció “imperial” de l’Església i Innocenci III, amb els seus Dictatus Papae, considerés el Papa com a cap “jutge suprem i universal”  de la Cristiandat.

En una església medieval aferrada al poder, doncs, segons el conferenciant,  sorgiren ja aportacions reformadores —la cultura, la Cartoixa, el Císter, el moviment eremític, els ordes mendicants (Domènec i Francsc), els ordes militars…—,  però exposà deu conflictes d’aleshores (entre els quals els de la iconoclàstia, la lluita per les investidures, la condemna de Ciril i Metodi, el cisma d’Orient, les croades, el naixement de la Inquisició…), enfront dels quals reaccionaren moviments populars com els dels paulacians i bogomils abans de l’any 1000, els moviments mil·lenaristes i dissidents entorn d’aquella data (grups de Châlons-sur-Marne, d’Aquitània, d’Orleans i, molt especialment, dels patarins, rebels contra un clergat corrupte i lligat a la noblesa feudal), i d’altres després de l’any 1000. Així,  esmentà petrobrussians, umiliati, flagel·lants  o  Germans apostòlics, que, des del celibat i la pobresa, exigien un contacte directe amb Déu sense mediacions. Tot seguit s’entretingué en la figura de Joaquim de Fiore, que tant influí en certes tendències franciscanes, condemnat en part al concili del Laterà, però amb un procés de canonització obert dels del 2001. Passà després a explicar els moviments dels càtars o albigesos —perseguits fèrriament  al s. XIII, com tothom sap —avui hi ha obert un procés per demanar-los perdó en aquest any de la reconciliació— i dels valdesos o germans pobre de Lió, excomunicats al segle XII, malgrat l’actual papa Francesc, en la visita a l’església evangèlica valdesa de Torí el 22-VI 2015, els demanés la seva clemència, en nom del catolicisme, per les persecucions que se’ls havia infringit.

Passà tot seguit a l’etapa de l’Edat Nova (1303-1475), iniciada amb un període en què l’església es corromp i esdevé marioneta de la monarquia francesa (i parlà del papat a Avinyó, del cisma d’Occident, del racisme i de  la visió negativa del món a causa de la pesta, la guerra, la bruixeria demoníaca) i acabada a les vigílies d’un Renaixement davant del qual l’Església oficial restava a la inòpia dels nous descobriments i del progrés de la història. En contra d’això, per al ponent, sorgiren els beguinatges, les tendències espirituals franciscanes i dels fraticels, els tres grans reformadors catalans (Llull, Vilanova i Eiximenis), el moviment místic a la riba el Rhin (Eckhard, Tauler, Suso), el naixement de l’esperit laic (Marsili de Pàdua i Jean de Jandun), la crisi de la intel·ligència amb el nominalisme d’Occam, que portà als reformadors Wycliffe i Hus, la “Devotio moderna” de Grote a Nicolau de Cusa, i encara esmentà Savonarola totes elles  monjoies per entendre la diferent contestació a l’Església oficial. Va voler oferir una conclusió d’aquests dos períodes  a partir de la metàfora que Eco empra a El nom de la rosa: totes aquestes tendències serien com els braços d’un gran riu arribats al seu delta, abocats de manera diversa al mar purificador. Es demanà tanmateix què hauria passat si l’Església oficial, que mai no ha fet cas del decret Frequens del concili de Constança (on es requereix un concili cada deu anys), en comptes d’obstaculitzar aquests moviments els hagués acomboiat i s’hagués adonat del naixement de la consciència individual, de la formació dels nacionalismes, de la democratització social  arran del capitalisme incipient que despuntava, del mètode empíric per afrontar la realitat i de l’esperit laic.

Arribà així a les vigílies de la Reforma —per al ponent, fruit del renaixement i la impremta— al·ludint a tres personalitats importants a l’hora de parlar de la laïcitat política ( Maquiavel, Erasme i Moro) i al que va suposar la immigració dels grecs que fugien dels turcs i, per Venècia, arribaren al Rhin i als Països Baixos i col·laboraren a una renovació de la fe des de baix. Acabà esmentant les reformes dites pretridentines: els Avvissamenta per reformar la Cúria romana del Laterà V, la renovació de l’observança de determinades ordes religioses, l’origen d’associacions laiques, el Libellus ad Leonem X, els bisbes reformadors com Hernando de Talavera o el cardenal Cisneros, que acabà d’imprimir la Bíblia Políglota el juliol de 1517, tres mesos i escaig després de la clausura del Laterà V i menys de tres mesos abans de les tesis luteranes sobre les indulgències. La seva hipòtesi inicial quedava perfectament demostrada.

Seguí un debat viu i participat, en el qual quedà palès que les “reformes” anteriors a Luter havien resultat, per motius diversos, reformes “perdedores”. Entre d’altres coses, es demanaren clarícies sobre els beguinatges i la fi dels templers, i s’arribà a esbossar que al llarg de tota aquesta història l’Esperit de Déu no abandona mai l’Església i ,malgrat “non alligatur”,  bufa per on vol.

Podeu escoltar l’àudio aquí

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *