Sessió d’Espai Obert: “L’altre, un problema?”

El passat dissabte 28 d’octubre, a la sala d’actes de “Crisitanisme i Justícia” del carrer Roger de Llúria núm. 13, “Cristianisme al segle XXI” inicià el seu cicle anual d’“Espai Obert”,  que enguany afronta un tema singular: Els fonamentalismes (religiosos, polítics, econòmics, culturals i científics): increment i amenaces. La dissertació inicial  duia per títol L’altre, un problema?, i anava  a càrrec de Ramon. M . Nogués, biòleg i antropòleg. El presentà Juame Botey, president de l’entitat, que glosà les lectures litúrgiques dominicals i llegí el comunicat de diferents institucions eclesials sobre els darrers fets polítics viscuts a Catalunya.

El conferenciant, que il·lustrà la seva xerrada amb un power-point, començà explicant que tots els humans formem part de la naturalesa —som animals racionals, d’acord amb Aristòtil—, cosa que   ens individualitza, fins al punt que, contra la dita de què tots som iguals, resulta que tots som diferents .(“Per a la natura, el fet de ser diferents és una obsessió”.) I, és clar, la diferència fa por. La ment, producte del cervell, de la història i de la cultura, gestiona les nostres relacions amb l’altre: parteix d’automatismes orgànics inconscients, en l’eix hipotalàmic -hipofisari ens programa les conductes de supervivència (nodriment, sexe, agressivitat, jerarquia i territorialitat), interrelaciona  emocions i sentiments del sistema límbic amb els raonaments del còrtex frontal (fins al punt que  un sense l’altre queda coix segons el neuròleg Antonio Damascio) i arriba als sistemes simbòlics que permeten al nostre cervell limitat  arribar a captar la realitat enigmàtica (a través de la filosofia, les ciències, l’estètica, l’ètica, les espiritualitats i les religions). I és que, com deia Wittegenstein, quan la ciència semblava haver-ho dit tot, resulta que no tenim respostes a les grans dimensions humanes (Exemple: Què fem aquí?) I a Occident, que ens regim amb la lògica aristotèlica del principi de contradicció, i no amb l’advaita o els principis del ying-yang, que permeten una escapatòria entremig de l’Orient, respondre a aquests grans interrogants amb sistemes simbòlics ens costa més (i a Catalunya, que es bandeja la religiositat com en pocs llocs del món, encara més).

En un segon moment el conferenciant es plantejà les amenaces d’un jo que a Occident  ha estat ben tractat (hi posem el nucli de la llibertat i la responsabilitat), tot i que darrerament ha rebut amenaces, per començar per la mateixa ciència neurològica (la manca o sobrepuig d’hormones o de reaccions químiques ens poden fer més o menys responsables) i, en segon lloc, per l’importació de “jos culturals” sense gaire juí. El món oriental, per exemple, que  té un origen vèdic (i de la seva heretgia budista) ens diu que cal superar l’engany del desig, pal·liar el sofriment i practicar la temprança, i tot plegat és ben diferent de les nostres arrels judeocristianes, que ens atorguen responsabilitat ,el paper de dinamitzar la història i d’instaurar la justícia (des de la creença, el Regne o  Món Nou). Un jo indecís i mal orientat  pal·liatiu del sofriment pot portar a la cirereta del benestar més narcisista.

El  tercer punt de la xerrada tocava justament el tema dels altres, vistos com a problema o com a oportunitat d’enriquiment. Una cosa seria l’exterocapció o captació externa de l’altre i altres ben diferents serien la captació de l’altre amb el que cada jo hi afegeix (propiocepció) i amb la relació que hi fa o hi vol fer (interocapció). En aquest punt ens posà en guàrdia respecte als prejudicis, programats com a mecanismes de defensa fins i tot des del punt de vista genètic. Aquí ens va fer conscients de la petjada ecològica: Espanya ocupa el lloc dotzè del món, cosa que, sense agressivitats aparents, ens fa opressors d’altres pobles ja que el que nosaltres gastem de més o balafiem els altres ja no ho tindran.

En el quart punt va tocar el tema del jo social,  avui ben cartografiat en el cervell, ja que les idees sobre els altres les tenim amb els altres i dels altres, ja que no vivim aïllats. Per això hi ha cultures individualistes com les nostres i les de tot Occidenet i d’altres de comunitàries . Ena quest sentit explicà l’anècdota que als EUA s’han fet inhaladors de l’oxitocina, una hormona que ajuda a relacionar-se amb els altres per a reunions d’alt risc.

Encara va tocar dos temes més , el de l’altre sexual (i explicà que fins i tot el cervell és sexuat) i el de la construcció de les identitats amb tot el tema relacionat de les empaties i les simpaties. Va seguir un diàleg dinàmic, interessat  i fructífer .

L’acte acabà amb l’anunci del proper acte de  “Cristianisme al segle XXI”, un debat que du per títol La tradició de la noviolència a Catalunya: Respostes a les recents agressions, que tindrà lloc a les 7 del vespre del dia 2 de novembre a la Sala d’actes de la Parròquia de Sant Ildefons (C/ dels Madrazo,92) de Barcelona.

 

Podeu escoltar l’àudio complet de la sessió fent clic aquí

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *