Sessió d’Espai Obert: «La complementarietat heterosexual no és essencial»

Podeu accedir al vídeo complet de la xerrada fent clic aquí


El passat dissabte 26 d’octubre l’associació «Cristianisme al segle XXI», per via digital Zoom, va celebrar l’última de les seves conferències dins el cicle «Situar-se en el món d’avui», que duia per títol La ideologia de gènere, a càrrec de la Dra. Teresa Forcades, metgessa, teòloga i monja benedictina. Després de la presentació per la presidenta de l’entitat, la Dra. Mercè Izquierdo, i de l’habitual lectura evangèlica, Forcades començà dient que exposaria la seva dissertació en dues parts, la primera —ajudada de l’esquema que reproduïm a sota—, sobre una panoràmica  de la diversitat sexual, per arribar a una segona, on temptejaria de respondre si una antropologia  teològica  de la sexualitat havia de ser per una majoria o per a tothom.

Començà per distingir el sexe (fet biològic objectiu), del gènere (experiència subjectiva, social o expressiva del propi sexe) i de del desig (orientació sexual). En el primer, distingí tres aspectes que, en la ideologia vaticana, conformarien les categories essencials de la masculinitat i la feminitat com etiquetes socials i culturals indefugibles: l’aspecte cromosomàtic (la parella 23a de cromosomes seria XX en les femelles  i, en els mascles, XY), el gonodal   (ovaris en les femelles, testicles en els mascles) i genital (vagina en unes i penis en els altres). Però, objectivament, aquest punt de partida fa aigües perquè hi ha persones  que, des del punt de vista cromosòmic, tenen els denominats síndromes de Klinefelter  (XXY), de Turner (X0) i d’altres que poden donar XXY, XYY, etc. Des del punt de vista gonodal hi ha persones amb un ovari i un testicle, un ovari i ovotestis (gònades amb teixit d’ovari i testicle al mateix temps), dos ovotestis  o ser hermafrodites…  I, des del punt de vista genital pot esdevenir-se que les glàndules suprarenals segreguin hormones masculines, a l’inrevés i d’altres desordres… A més d’aquestes variacions del sexe, trobem també nombroses variacions tan en l’ordre del gènere (tens cromosomes de mascle o femella i no te’n sents, de mascle o femella, de manera que no ets trobes com a binari) com en l’ordre del desig (la teva orientació sexual no és sols vers l’altre sexe). Aquestes singularitats abracen gran nombre de població. En esquema tindríem aquesta panoràmica:

Arribada aquí, la ponent es pronuncià a favor  d’una antropologia teològica de la sexualitat per a tothom, perquè tots els humans estem cridats a la teosi, a la participació plena en a llibertat i amor de Déu, cosa que la concepció essencialista vaticana de la masculinitat i la feminitat no permetrien. Certament valorà la complementarietat heterosexual com a un fet molt plaent per a la majoria de la població, sobretot en el sentit de la capacitat de generar una nova vida. Però, també explicità que aquesta complementarietat, ni és possible per a tots els cossos ni atractiva per a tots els éssers humans.

Arribats aquí estimà positivament la teologia del cos que ha deixat dispersa en diferents declaracions i escrits el papa Joan Pau II, perquè alliberà la sexualitat de la càrrega que arrossegava de pecat i de vergonya. En la seva teologia del cos, la sexualitat forma part constitutiva i joiosa de la persona humana i entra dins el pla de Déu. I va més enllà  pouant de la carta als Efesis (5,24-32), quan compara l’amor dels esposos amb el de Crist i l’Església, perquè la mort redemptora de Crist vessa vida masculinament i n’és llavor com a principi crístic. Però, bé que no accepta jerarquies en el sexe, ni biològicament ni psicològica ni teològica, encara està amarada de concepcions antigues, pel fet d’atorgar l’acció masculina com un vessament extern i la recepció femenina amb una certa passivitat, com si les dones fossin més amoroses que lliures i els homes a l’inrevés, quan no hi ha cap diferència substancial entre masculinitat i feminitat. De ideologies de gèneres n’hi ha diverses i el Vaticà fa la seva, en  voler imposar la realitat d’una determinada manera, això és, la masculinitat i feminitat com essencialment diferents, naturals i volgudes per Déu. I repetí que trobava d’una bellesa absoluta  la complementarietat heterosexual, però pel sol fet que hi hagi al món un 5% de persones que no la senten així, no podem pensar que estiguin fora del pla salvífic de Déu.

Tot seguit justificà la seva posició a partir de dues grans raons teològiques, una trinitària i una altra de cristològica. Des del punt de vista trinitari,  el Pare seria el donador, el Fill el receptor  (sense que la receptivitat suposi per res feminitat, perquè, des de Nicea, entre les tres persones hi ha consubstancialitat, homoousia) i allò que hi ha entre ells, el bes d’amor entre tots dos,  l’Alenada Sagrada (ruah, femení en hebreu.). Des del punt de vista cristològic, Déu es fa home perquè l’home es pogués fer Déu (Gregori de Nazianz) i el que no ha estat assumit per la humanitat de Crist no estaria redimit. Si essencialitzéssim la masculinitat de Jesús, les dones no ho estarien? En la humanitat Jesús hi va haver sexe, gènere i desig; no podem essencialitzar la seva masculinitat. El fet que hi hagi diversitat sexual és una bona nova: ens ajuda a entendre la complexitat de l’ésser humà —cadascun de nosaltres som peces úniques i originals— i ens impedeix l’utilitarisme de la complementarietat heterosexual, Si pensem en el diàleg entre Jesús i Nicodem (Jn 3,1ss), néixer de nou no vol dir tornar a entrar a l’úter de la mare sinó néixer de l’aigua i de l’Esperit. I l’Esperit bufa on vol, de manera que ens pot donar sants  amb una gran càrrega de masculinitat (Joana d’Arc o Ignasi de Loiola) o de feminitat (Teresa de Lissieux o Francesc d’Assís). En resum, des de la seva teologia Queer, hi ha una diversitat sexual objectiva i innegable no sempre reductible a una dicotomia sexual. 

No cal dir que amb una ponència així, el debat entre el centenar de connectats va ser  nombrós i feraç. Molts coincidiren en com traslladar aquestes concepcions adultes a una església ancorada en velles concepcions. També s’esmentaren les teories  sobre la performativitat del sexe i la sexualitat de Judith Butler, les de Simone de Beauvoir sobre si la dona neix o es fa, les diferents concepcions en aquesta temàtica entre catòlics i protestants i moltes altres, de tal manera que el debat ultrapassà l’hora d’acabar. Forcades insistí a separar receptivitat i feminitat i explicà, basant-se en el biblista X. Picaza, que els catòlics, quan resem el «Senyor, no soc digne» abans de la comunió, ens posem a la boca els mots d’un centurió romà (Lc 7,1-10), que possiblement fos homosexual ja que demanà a Jesús la guarició no pas d’un criat qualsevol (per un esclau un centurió no s’hauria mogut), sinó del seu jove amant (el text grec diu pais i el llatí puer, que seria ‘noiet’, i no pas doulos, com es diu en grec ‘esclau’ o ‘criat’). Molt passat el temps,  Mercè Izquierdo  acomiadà els connectats i recordà que el proper dia 12 de desembre  a més de l’Assemblea tindria lloc un «Debat a Sant Ildefons» amb el tema «El Sínode de l’Amazònia  i el seus reptes», a càrrec de Víctor Codina, i anuncià que el nou cicle d’«Espai Obert» diria per títol «Com serà el món després del coronavirus», la primera sessió del qual seria  el 12 de gener  amb el títol  «Ecologia post-coronavirus: espècie humana i ecosfera», a càrrec de la professora Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’Èstica i Estètica a la UAB.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *