Sessió d’Espai Obert: “Fonamentalismes en les religions del llibre”

Dissabte passat dia 20, dins el cicle «Espai Obert» de Cristianisme al segle XXI, dedicat a l’increment i amenaces dels fonamentalismes (religiosos, polítics, econòmics, culturals i científics) va tenir lloc la segona sessió del curs sota el títol Trets fonamentalistes de les tres religions del Llibre a càrrec de Jai Anguita, jueu, president de la comunitat de Bet Shalom de Catalunya, Mireia Vidal, teòloga protestant de l’Església Evangèlica, i Ahmed Benallall, musulmà, president de la Llum del Nord, associació per la ciutadania i la comprensió entre pobles. Presentà l’acte i va fer de moderador del debat final el biòleg i sacerdot catòlic Ramon M. Nogués, que enquadrà la sessió i, com és costum, llegí un fragment bíblic sobre el Servent de Jahvè pertanyent al segon Isaïes per iniciar l’acte.

El senyor Jai Anguita començà la seva intervenció situant els diferents corrents  dins de la creença jueva i diferenciant els ultraortodoxos dels ortodoxos, els conservadors i els reformadors, tendència a la qual se sentia pertànyer. Va recórrer a la definició de “fonamentalism” —corrent religiosa o ideològica que  promou la interpretació literal dels textos fundacionals— i de “fonamentalisme jueu” i va concloure que el 80% del poble jueu té una actitud laica i és lluny de considerar  els textos sagrats com inamovibles. Ara bé, del 20% restant, sí que un 5-7% pertanyeria a les sectes ultraortodoxes, la qual cosa, davant dels 15 o 16 milions de jueus resulta insignificant perquè suposaria  menys d’un 0,1 de  la població mundial.

Explicà tot seguit que,  per als jueus, que bandegen parlar d’Antic Testament, la Bíblia  és denominada Tanakh o TNK, ja que està formada per la Torà o Llei (el nostre Pentateuc), els Nevi’im o Profetes i Ketuvim o Escrits. Però, des de sempre, els creients jueus han estat conscients que els seus textos no poden ser compresos  de manera literal o aïllada, de tal manera que fins al segle III les interpretacions dels rabins conformaren la Misnà (“repetició), els nous comentaris d’aquestes interpretacions constituïren la Guemarà (“estudi complentari”), i totes juntes el Talmud (tant el de Babilònia com el de Jerusalem). I posà exemples.  La Torà demana no treballar durant el xàbat o dissabte; servidor avui, dissabte, és aquí. No respecto el xàbat?  Els rabins creuen que el del xàbat es tracta d’un precepte en blanc que cal delimitar. Caldria saber què vol dir “treballar” i “quins” treballs es poden fer o no. Dels 613 preceptes o mitzvot que ha de complir tot bon jueu, segons els comentaris a la TNK, només semblarien prohibides totes les feines que es van haver de fer per construir el temple de Jerusalem (n’hi hauria 39 categories). Per tant,els jueus tindríem la paraula sagrada posada al dia, cosa que vol dir que aquesta posada al dia ha de ser constant i que cal trobar referències per situacions d’avui que no han estat comentades mai, com ara incinerar un cadàver, la donació d’òrgans o la fecundació in vitro.

        Hi ha fonamentalisme en el judaisme? Sí, de dos tipus, un de centrípet, que es dirigeix cap a dins, i un de centrífug, dirigit cap a fora. Entre els primers, les comunitats tancades i aïllades, asocials, que sols es preocupen del menjar, el vestir i lp’educaió dels fills fora d’un ambient laic; entre els centrífugs, des dels que obliguen a tancar comerços  en xàbat als colons que van contra els palestins  o els que menystenen la dona fins al punt de no deixar-la resar en veu alta ni enmig dels homes al Mur de les Lamentacions.

       Per a ell, la millor defensa contra el fonamentalisme és l’educació, tan religiosa com secular, perquè retorna a les arrels de la creença jueva, que ha reinterpretat majoritàriament els textos fundacionals des del primer moment, i que avui es posa, com una formiga, a l’esquena de l’elefant de la Tradició per veure-hi més enllà.

      La teòloga Mireia Vidal oferí una definició sociològica i una altra de teològica del fonamentalisme (pouada de The Eccentric Fundamentalist) i analitzà el naixement del fonamentalisme protestat ala EUA des de la Guerra civil i la segona revolució industrial. Per a ella, l’equilibri empíric provinent de la prova observable manifestat en l’harmonia  raó-fe (Natura-Gènesi), es trenca a partir de l’Orígen de les espècies de Darwin (1859) i, des de la Il·lustració,  posa en crisi la interpretació bíblica, de manera que sorgeix el fonamentalisme amb l’excusa que Darwin proposa un resultat final que no es pot observar. El fonamentalisme es relaciona, doncs, amb l’evolucionisme i amb el modernisme, de manera que en l’Assemblea Presbiteriana de 1910 es consideraren com a punts intangibles,  si no es volia caure en l’agnosticisme i l’ateisme, aquests: 1) inerrància bíblica; 2) naixement virginal de Jesús; 3) expiació substitutòria; 4) resurrecció corporal; 5) autenticitat dels miracles  coma prova de la divinitat.

       Tot seguit parlà d’alguns pares del fonamentalisme com el purità Dwight L. Moody (1837-1899) o Will Graham, que, avui dia, s’oposa al matrimoni gai i  al cristianisme global i denomina incredúlogs als teòlegs progressistes. Acabà presentant cinc punts conflictius de la Delcaració de Chicago de 1978 (entre les quals “L’Esperit Sant és autor de les Escriptures”) i manifestà que cert fonamentalisme protestant esdevé insidiós perquè nega qualsevol possibilitat de diàleg ja que segresta el text sagrat i separa dicotòmicament la creença de la vida moderna.

       Per la seva banda, Ahmed Benallall va exposar que no repetiria coses ja dites però que, molt simplificadament, el fonamentalisme equivalia a rebutjar el dubte. Glosà una frase de Chesterton quan deia que  trobava bé que els homes es traguessin el barret en senyal de respecte quan entraven a una església, però que trobava malament que alguns fins i tot es traguessin el cap i no volguessin pensar per ells mateixos (Allò de “Doctors té l’església”.) L’experiència de treball amb els menors immigrats dels anys 2004-5, quan, a la vista de les malifetes que duien a terme per sobreviure, se’ls volia reconduir a partir d’un cert suport religiós, per a ell era una equivocació perquè la religió no ha de solucionar els problemes socials. Per a ell, el fonamentalisme musulmà prové de no voler entendre que l’Alcorà és una transmissió humana i que les recomanacions que fa són sempre  molt genèriques. Només un 15% es referirien a la legislació islàmica (xària). Quan el salafisme demana tornar als orígens, als predecessors de les primeres generacions, està molt bé, però cal l’actualització d’aquelles textos  dels segles VIII-IX, si no es vol caure en interpretacions violents. Segons ell, de 1881 a 1925 hi va haver  grans figures musulmanes que van treballar en l’actualització dels textos alcorànics, però, el fet s’aturà i la colonització / descolonització de certs països no hi va ajudar gens ja que sortí  l’eslògan: “L’Islam és la solució”. Quina solució i quin Islam? Des de les Torres Bessones del 2001 se’ns ha relacionat amb la violència i el terrorisme. Es diu: L’Islam és pau. No. L’Islam és una religió i els seus creients poden establir la pau, que és una cosa diferent. Però avui tenim una gran manca de crítica i certes interpretacions de l’Alcorà per algun imam famós són molts difícils de contradir i ni tan sols es poden matisar.

     Com ja s’ha dit, contra el fonamentalisme, cal educació,ja que hi ha  molta ignorància religiosa en tots sentits. Es parla de tornar a l’edat d’Or de l’Islam, però, quina edat? La de l’Al-Andalus, quan a Toledo, per exemple, coexistien dinàmicament i pacífica les tres religions del Llibre? Diuen que les mesquites estan plenes, però, de qui? De conversos epidèrmics. El nivell relacional home-Déu encara és molt opac en l’islam (no, així, es celebracions o prèdiques multitudinàries). Com es pot demanar tornar a l’edat gloriosa, enmig de règims autoritaris, una població escandalosament analfabeta  i un tractament ignominiós a la dona?Ho va deixar allí.

      Quedaven sols vint minuts per al debat, però la participació va ser escarida, nombrosa i feraç. Fins i tot es demanà al pare Nogués si l’Església catòlica en alguna de les seves litúrgies no resultava del tot fonamentalista, a la qual cosa va respondre que, certament ,mols aspectes litúrgics i d’altra mena necessiten una fonda revisió com ara la Missa de difunts, on els concurrents semblem més misericordiosos que Déu Nostre Senyor, tot ell Misericòrdia.

Comparteix aquesta entrada