Sessió d'”Espai Obert”: “El pecat és un fet relacional i no se’n pot parlar de manera aïllada”

El passat dissabte dia 11 de febrer, a la sala d’actes de «Cristianisme i Justícia» dels Jesuïtes del carrer Casp,  «Cristianisme al Segle XXI» va celebrar la quarta  sessió del curs d’«Espai Obert» dedicat als 500 de la Reforma protestant  amb una pregona xerrada amb el títol La vivència psicològica del «pecat» des del protestantime, a càrrec doctor en psicologia i pastor protestant Víctor Hernàndez de l’església evangèlica de Betlem del Clot. Amb una bona assistència de públic, l’acte començà amb l’habitual lectura bíblica —el fragment de la transfiguració— i la presentació del ponent a càrrec de Jaume Botey, President de «Cristianisme al Segle XXI».

El pastor  anuncià que no hi ha  vivència psicològica del pecat singular amb el protestantisme, perquè protestants i catòlics arrosseguem el llast de les concepcions d’Agustí d’Hipona i de la seva  recepció, com pensa exposar. Basat en Ricoeur, La simbòlica del mal (segona part de Finitud i culpabilitat:  1960) existeix l’experiència del dolor, del trencament, de la culpa, de la por, de l’autoacusació,  de les fòbies, de les depressions, de les psicosis, però no el pecat de manera aïllada, ja que és un fet relacional, una realitat que sols existeix  per a aquell qui té fe en relació a Déu.

El pecat no té lloc des de la psicoanàlisi: la culpabilitat surt  de comportaments de voler eliminar l’altre. En cada Caín sempre hi ha una Abel. Però el dolor psíquic no és fàcil d’explicar: en cada  sàdic sempre hi ha un masoquista i a l’inrevés. Com diu S. Moscovici (La  psicoanàlisi, la seva imatge i el seu públic, 1961), la psicoanàlisi mostra   culpabilitats psíquiques, no pecadors ans penitents per alguna cosa que no saben. I és que sovint l’autoengany fa retornar els malats al punt de partida. Hi ha psicopaties —com les dels infants-soldats— que són “perversions autèntiques”, un viure sense proïsme. En l’àmbit dels excessos, el problema del mal no ha estat resolt per ningú, ni tan sols per cap religió. Només sabem que hi ha autors del mal i sofrents. Més que en l’àmbit de l’experiència de pecat , som en l’àmbit d’allò clínic. Josep Cobo, autor amb el P. Malloni de Déu sense Déu?, deixa les coses clares quan diu que si el psicòpata és la figura del mal, el mal neix de la diferència de l’altre respecte a nosaltres. I tots tindríem alguna cosa de psicòpates.

El conferenciant s’entretingué aleshores a cantar les excel·lències d’Agustí d’Hipona per a la cultura europea malgrat viure en un  món en crisi perquè deslligà el pecat de la fatalitat (superà tota cultura màgica) i, subratllant la concupiscència com a desig (bo o dolent) i la subjectivitat en les seves Confessions, féu l’home responsable i digne. Segons la teòloga catòlica Bárbara Andrade, prengué dues idees cabdals de Plotí (Déu és esperit i el mal no té substància ni matèria), però, malgrat tot, interpretant Rm 5,12 amb l’error de la traducció llatina del grec (en Adam tots hauríem pecat i aquest  pecat —dit original— es transmetria a tots només a causa del desig sexual previ a tota concepció humana), tots estaríem condemnats (massa damanta). Amb això, devaluà el cos humà, banalitzà el mal i va fer una moralització del pecat al posar-ho en paral·lel  i a la mateixa  alçada, però oposada, de la gràcia, per subratllar-ne la sobreabundància.

Per al pastor protestant, aquest ordre pecat-gràcia, és del tot contrària a l’Escriptura, en els textos de la qual sempre trobem la gràcia per davant del pecat. Aleshores exposà la concepció luterana. Luter parla del pecat, i molt, però des de la teologia de la creu. El pecat és l’experiència del perdó de la creu de Déu. Basat en Andrade de nou, assegurà que Trento i Luter van fer un diàleg de sords. Per a Luter el cristià és el mateix temps just (sense condemna) i pecador: simul justus et peccator.  Res d’estrany  que per a Barth i altres protestants, el cristianisme no tan sols no sigui cap religió, sinó una  teologia, una trobada teològica entre l’home i Déu, fet perdó des de la creu. El pecat, doncs, no es pot explicar per la fe, ni se’n sap l’orígen, ni es pot conèixer sense sentir-lo com una trobada de perdó amb Déu. Per al pastor Hernàndez, la  força del pecat consisteix, justament, a no voler aparèixer com a pecat malgrat violències i corrupcions. Fins a la Teologia de l’alliberament no es parla de pecat estructural, el veritable sentit del pecat original, que  a Europa costa d’entendre perquè les esglésies anem esdevenint irrellevants.

La xerrada acabà, contra l’actual irrellevància del pecat, amb una explicació del veritable sentit que pren des de la teologia de la creu i en el seu sentit comunitari. La pregonesa de la xerrada provocà un animat i desinhibit debat en acabar.

Podeu escoltar l’àudio complet de la sessió fent clic aquí

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *