Sessió d’Espai Obert: “El fil vermell de Catalunya i el Vaticà

El passat 24 de novembre, a la Sala d’Actes de Cristianisme i Justícia  (Roger de Llúria,13, xamfrà amb Casp), promoguda per l’associació”Cristianisme al segle XXI”,  va tenir lloc una nova sessió del cicle d’enguany, Església Catalana i reconstrucció nacional, a càrrec de mossèn Jaume Aymar, doctor en història de l’art,  director de “Catalunya Cristiana” i Ràdio Estel, degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i publicista empedreït, sota el títol El fil vermell de Catalunya i el Vaticà.

El mossèn començà explicant que l’objectiu de la xerrada tocava de ple a la història de la cultura, ben necessària i desapareguda dels plans d’estudi universitaris, fins i tot en els de la Constitució apostòlica Veritatis Gaudium, del gener d’engany, que tracta del rellançament i renovació els estudis eclesiàstics. Sortosament, segons ell,  Catalunya ha tingut figures eminents en aquest sentit, esmentà el P. Miquel Batllori, que anomenà, “Príncep del Renaixement”, i anuncià la propera aparició d’una obra de Josep M. Benítez, ex-degà de la Facultat d’història de la Pontifícia Universitat Gregoriana ,sota el títol Presències de cultura catalana a Roma.

Anuncià tot seguit que seguiria unes quantes monjoies de la presencia catalana a Roma en el seu discurs i començà exposant que, si Catalunya havia estat cristianitzada al s. III i al s.IV ja tenia la província eclesiàstica Tarraconensis, li estranyava  que alguns personatges evangèlics —Llàtzer, Magdalena, Marta i Maria…— fossin tan presents al sud de França fins que va trobar en Josep Flavi que Cal·lígula havia exiliat Herodes Antipes i Herodies a la Gàl·lia Narbonesa no lluny de Sant Bertran de Comenge. Saltant a l’Edat Mitjana, explicà com Borrell II, l’any 967, i  encarregà a Ató, bisbe de Vic,  l’educació d’un monjo del monestir Orihac, Gerbert, que arribaria a esdevenir el papa Silvestre II (992-1003). Tot seguit explicà els serveis d’Alfons de Borja a la cort d’Alfons el Magnànim, abans d’esdevenir Calixt III (!455-1458), el primer papa Borja (Borgia, per als italians). Tot seguit explicà les peripècies d’Adrià Floriszoon amb Carles V (en va ser mestre, fou bisbe de Tortosa —per això els bisbes d’allí poden dur el solideu vermell com els cardenals— i inquisidor general  i el 1520 el nomenà regent d’Espanya), primer papa no italià com Adrià VI (1522-1523), elegit sense assistir al Conclave (era a Vitòria).

El ponent ornava la seva xerrada amb dades desconegudes  (per exemple, que sant Francesc fou apedregat pels pagesos al seu pas per  Sant Celoni, quan anava a Compostela o que la data de l’expulsió del jueus finia el 31-VII-1492, just a les vigílies de salpar Colom vers Amèrica, qui sap si per buscar un nou territori per a ells), les completava amb els seus coneixements artístics (distingí els retaules flamencs dels  renaixentistes o fets “a la romana” i explicà que els models de la cèlebre Pietà de Michelangello foren, per a la Verge, Vanozza Cattanei, l’amant del papa, i per al Crist, Joan de Borja ), cercava rastres urbanístics (explicà l’origen de la Piazza delle Cinque Scuole  i de la Via Catalana a Roma) i, sobretot, l’esmaltava amb anècdotes i facècies molt celebrades per l’auditori. Entre aquestes darreres, va desfer uns quants tòpics subratllats per certa paremiologia com ara l’ atribuït al Dante sobre “l’avara povertà dei catalani”  quan a III, VIII,22 no parla dels catalans sinó de Catalunya i, encara, per referir-se a Sicília; també n’esmentà d’altres com “De Roma torna el que a Roma va”, “Roma veduta, fede perduta” (en referència a certs escàndols de la Cúria i dels mateixos papes, que actualment Francesc procura heroicament d’eradicar), o aquella expressió del cardenal Bembo contra els Borja:” O Dio! La Chiesa romana in mano dei catalani!” (i ell havia tingut afers amb la cèlebre Lucrècia Borja!).

Sobre la influència del jansenisme al segle XVII ,explicà que, en la catequesi, hi havia credos que no deien allò de “romana”, darrera la fe en l’església “catòlica i apostòlica”: eren els jansenistes. L’afegit, doncs, volia dir: jo no sóc jansenista!  A l’hora de parlar dels segles XVIII i XIX es referí al llibre de mossèn Joan Bonet i Baltà, L’Església catalana de la Il·lustració a la Renaixença (1984) , que recull estudis sobre temes importants (com la tradició bíblica)  i figures decisives, com Verdaguer, Torras i Bages, Morgades… Ell també  esbossà els trets d’algunes de le figures que han conformat el fil vermell de la relació entre Catalunya i el Vaticà, començant per Jaume Balmes, El Criterio del qual —una obra pensada amb en seny català però escrita en castellà— era a la capçalera del llit de Lleó XIII, a qui li devem el mosaic de Santa Maria de Ripoll, elaborat als tallers vaticans; coneixedor del regionalisme català, tanmateix, llegí un testimoni del temor que li produïa cert radicalisme. Després de rememorar el pelegrinatge a Roma de més de 18.000 treballadors organitzat per Claudi López, segon marquès de Comillas, explicà com els germans Vives i Tutó, que eren tots dos a la Cúria al costat del papa, van fer famosa la dita entre els curials: “Vives è tutto!” (Al Vaticà ho eren tot!)

A partir d’aquí va fer una llista de referents catalans al Vaticà i de la seva obra, entre els quals el P. Ignasi Casanovas, l’home de la Biblioteca Balmes i del Foment de la Pietat, jesuïta que va tenir censures vaticanes pel seu catalanisme; el monjo i bibliotecari Anselm M. Albareda, assessor de quatre papes; el liturgista Jordi Pinell, que va fer els Estatuts de l’Associació de Catalans de Roma, de gran influència, però mal vista des d’instàncies centralistes; el canonista Manuel Bonet i Muixí, mestre de cardenal Martínez Sistach; Climent Pujol, expert en Dret Canònic Oriental; Pius Tragan, degà de Sant Anselm; el liturgista Pere Tena; l’organista  i president de l’Institut Pontifici de Música Sacra Valentí Miserachs, que també presidí el musicòleg Higini Anglès…

Segons explicà, vist que es reunien un cada dos mesos Albareda, Anglès, Bonet i Batllori, el 1971, el règim d’aleshores arribà a fer un informe dient que eren una cèl·lula per substituir el franquisme per la Democràcia Cristiana. El mossèn resseguí algunes mostres i exposicions de Catalunya  fetes a Roma en el traspàs de segle i encara es referí al Diccionari de la història eclesiàstica de Catalunya (1998- 2001), dirigit per R. Corts, J. Galtés i A. Manent, amb més de 200 col·laboradors i unes 400 entrades.

El conferenciant volgué acabar la xerrada exposant tres fibres de futur que es podrien precisar en el debat posterior: la presència de l’Església, especialment dels laics, en el món de la cultura; la sinodalitat que proporcionava el caminar junts; com conciliar una postura assenyada, amb criteri i  mesura, amb una altra de rauxa i explosió. I posà el colofó amb un poema de S. Sànchez Juan, pare del biblista Jordi Sànchez Bosch,que també havia estat un dels catalans a Roma.

El col·loqui que seguí fou apassionant, perquè la majoria dels presents volia saber fins a quin punt el papa i el seu entorn estan a l’aguait del procés català. Mossèn Aymar va assegurar que estava tan informat com pressionat, també,  de l’altra banda. Es va fer un repàs dels anuncis d’Espanya (Lajos Kaja va fer patir els responsables del concili tarragoní perquè no arribava la “recognitio”) i s’analitzà si el aicat més progressista arriba o no a Roma. El mossèn explicà algunes vivències d’aquests darrers anys com la d’alguns fets que es donaren en el consistori per imposar el capel cardenalici al cardenal Omella. La veritat és que també se li demanaren detalls de “Catalunya Cristiana”, del perquè de l’edició castellana i de moltes altres qüestions. S’acomiadà la gent recordant la presentació a la llibreria Claret del llibre de l’associació Luter i el repte constant e les esglésies (12-XII,a les 7 de la tarda) i de la propera sessió per al 12-I-19 sobre Catalunya i ‘arxiu secret del Vaticà , a càrrec de mossèn Ramon Corts.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *