Servent fins a l’extenuació

Lluís Costa Bofill

No sé quin altre adjectiu seria adient per qualificar l’embetumat títol de l’última festa de l’any litúrgic. Ser “rei de tot el món” em sembla, com a mínim, presumptuós per atribuir-lo a qualsevol home, ni que sigui Home-Déu. De fet Jesús només se’l va atribuir una vegada i en circumstàncies ben paradoxals: responent a una pregunta de Pilat, que l’havia lliurat a la soldadesca per denigrar-lo sense mesura. La distància que separa aquest títol de les paraules i dels fets de Jesús és tan astronòmica que costa d’entendre com algun cristià i la comunitat cristiana hagin tingut l’acudit d’establir aquesta festa i que s’hagi mantingut tant de temps sense replantejar-se la necessitat i la urgència d’esborrar-la sense altre tràmit que l’atenció al sentit comú.

Però això només és el preàmbul del problema. El que m’irrita i desconcerta és que figuri com a primera lectura per a l’Eucaristia el fragment del llibre de Samuel en què aquest ungeix David com a rei d’Israel. És que hi pot haver alguna analogia, ni que sigui mínima, entre aquest dèspota luxuriós i sanguinari i Jesús de Natzaret? He esmentat dos adjectius vergonyants, però encara en trobaríem força més de mena semblant que li escaurien.

David és la icona del sionisme més fanàtic i la restauració del seu regne, esplendorós i imperialista, és la fita somniada per aquesta ideologia teocràtica, que actualment genera conflictes tan lacerants i que és incapaç de conviure pacíficament amb els pobles veïns. Moure’s a prop d’aquests corrents cavernaris resulta evidentment incompatible amb la Bona Nova de Jesús de Natzaret.

 

És veritat que els evangelis reclamen repetidament la pertinença de Jesús a la nissaga davídica, però això no té res a veure amb la mena de reialesa que exercí. Ho va dir ben clar a Pilat: “La meva reialesa no és d’aquest món”.

Acceptar el títol de “Fill de David” no deu ser res més que un recurs pedagògic per avalar la seva revolució des de dins del judaisme i per assegurar que el mateix Déu “el dels seus pares” és el que la promou i l’empeny irremissiblement a portar-la a terme.

Però a nosaltres aquest aval i aquesta “tradició” no solament ens importa un rave, sinó que ens fa molta nosa, perquè ens manté encadenats a una cultura religiosa prepotent i exclusivista, que ens encotilla i ens asfixia.

Hem d’abandonar radicalment aquella cantarella que amara l’univers de l’Antic Testament: “Som un poble escollit, que Déu protegeix contra els enemics, l’únic poble a qui es revela i l’únic que coneix i controla la voluntat de Déu sobre la història”.

Entre la llista inacabable de fets i de paraules de Jesús que expressen una alternativa extrema a la reialesa totpoderosa, permeteu-me d’aportar-ne només tres: “No he vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la vida a favor vostre”; el gest i el comentari després de rentar els peus a l’Últim Sopar; la paràbola del bon samarità.

Si alguna vegada ens els prenguéssim seriosament, podríem celebrar una festa litúrgica que s’anomenés “Solemnitat de Jesucrist, servent de tot el món fins a l’extenuació”.

 

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *