Se’ns ha acabat la canya?

Heu vist les mongeteres que, quan s’acaba l’estiu, han arribat al cap de munt de la canya i que semblen voltar desconcertades cercant a on arrapar-se? Se’ls ha acabat allò que les aguantava mentre creixien.  Penso que ens hi assemblem una mica, que també nosaltres hem perdut seguretats i ens sentim desconcertats.

La nostra cultura s’ha tornat atea de cop i volta, els models culturals en els que ens havíem format trontollen. Se’ns ha acabat, també a nosaltres, cristians, la canya que donava suport a la nostra manera de viure i de pregar.

La lectura del llibre ‘Sapiens, una breu història de la humanitat’’, del professor Yuval Noah Harari (2015), de la Universitat Hebrea de Jerusalem, m’ha ajudat a comprendre algun dels trets d’aquest desconcert i m’ha fet adonar que també ho és dels no creients; és a dir, no és que s’ensorri un determinat  plantejament religiós (el nostre) sinó que hi ha una preocupació compartida per moltes persones, creient i no creients, pel futur dels ‘sapiens sapiens’, la nostra espècie. Perquè resulta que aquesta Humanitat atea també té problemes.

Us en faré cinc cèntims, d’aquest llibre, que ha estat  molt llegit (Facebook el va donar a conèixer als seus 38 milions de contertulians, el llibre s’ha traduït a 30 llengües…). L’autor ens presenta, de manera sintètica i superficial però ben informada, l’evolució de les societats humanes quant al coneixement, la salut, l’economia… ‘Passa’ molt bé, és força interessant; el to és desenfadat i moderadament optimista… Ve a dir que la humanitat ha anat evolucionant fins arribar a les societats de l’abundància modernes que han deixat de ser religioses, però que el progrés  no ens ha fet més feliços i que ens podem preguntar de què ha servit tot plegat. El darrer capítol s’anomena ‘L’animal que es va convertir en un déu’. Aquest ‘animal’ som nosaltres, la nostra espècie sapiens sapiens.

En copio les darreres frases.

‘Som déus fets a si mateixos que, amb l’única companyia de les lleis de la física, no hem de retre comptes a ningú. En conseqüència, fem estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l’ecosistema que ens envolta, i perseguim ben poca cosa tret de la nostra diversió i el nostre confort, sense arribar mai a sentir-nos satisfets.

Hi ha res més perillós que uns déus insatisfets i irresponsables que no saben què volen?’

Aquestes paraules semblen suggerir que ens hem construït uns ídols (que són la imatge que ens fem de nosaltres mateixos com a déus) que no ens agraden, que més aviat ens fan angúnia. Aquestes ‘lleis de la física’ i les tècniques que se’n deriven permeten dissenyar la naturalesa al nostre gust, generar intel·ligència artificial superior a la humana i, amb això,  fabricar un món que ens anul·la, en el qual no compta per res el que més ens estimem… la consciència individual.

El neguit que traspuen les darreres frases del llibre generen passivitat i un cert determinisme: el futur que ens espera, un món de robots o de ‘xarxes socials’ de màquina, perverses, no ens acaba d’agradar, el paper de déus ens ve gran. Però ben mirat, és absurd que la reflexió científica, ben humana, ens condueixi (involuntàriament?) a un futur que comporta deixar de ser humans…  Si ens ha portat a aquest carreró sense perspectiva, potser és que alguna cosa li passa… Quan ens vam començar a equivocar de camí?

Crec que la clau  la podem trobar en l’afirmació que l’autor  fa en algun moment, quan diu que ‘la ciència ens ha fet amos del món’. El Gènesi queda molt lluny, la Ciència (que avança a cegues, una ciència mal entesa) ocupa el lloc de Déu… Aquesta ‘divinització’ de la ciència i dels seus productes té com a conseqüència que semblin més valuosos els producte de la tècnica que la pròpia naturalesa. Per què hem de preferir un robot a una persona, tot i que pugui ser més intel·ligent? No és més important, sempre, ser humans?

Sense renunciar a res del que la ciència i la tècnica pot fer per les persones, és hora de tancar files entorn a tot allò que ens fa humans: la consciència, la sensibilitat, els sentiments, la raó apuntalada per les emocions…i la percepció del misteri, d’un Déu que no ens deixa sols i que ens parla des de la humilitat de sentir-nos desconcertats per les possibilitats de intervenció en el món i en les persones que ara tenim.

Vivim un canvi d’època, una situació que recorda allò de la torre de Babel, però juguem amb avantatges perquè sabem que no som déus i que tenim en Déu un company de viatge en l’aventura de viure. Ja no ens cal la canya antiga, hem d’obrir  els ulls per adonar-nos que hi ha gent valenta que va fent i obrint camins d’espiritualitat i de viure comunitari; ho fa sense fressa, atenta a no fer estralls en la vida dels nostres companys de viatge, els animals, i en l’ecosistema que ens envolta.

 

Mercè Izquierdo

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *