Semper reformanda…

El proper 31 d’octubre les esglésies protestants celebraran el Dia de la Reforma, una commemoració que no pretén en absolut ser la festivitat d’un cisma, sinó el profund convenciment que la Paraula de Déu arriba sempre i en tot moment per transformar la vida dels éssers humans.

Més enllà de les cinc soles, pilars on s’han anat construint les esglésies de la reforma, si hi ha un lema fonamental en el protestantisme, seria aquell de Ecclesia semper reformanda est; el lema, popularitzat per Karl Barth, ha servit moltes vegades per a justificar la diversitat del món protestant, que ja va néixer amb quatre caps diferents, cinc si hi afegim l’església anglicana i molts més si tenim presents reformes anteriors, com la de l’església valdense, i que, amb la corredoria del temps, s’ha anat diversificant en un entroncat de branques que, per a qui el mira des de fora, sembla complicat d’entendre.

Aquest esperit del semper reformanda ha mogut durant segles avivaments eclesials, que volien inspirar de nou les comunitats que, amb el pas del temps, s’anaven anquilosant i convertint l’evangeli en rutina institucionalitzada; però crec que el lema té una profunditat més gran i important que la mera renovació externa, de formes o interessos, una profunditat que ha d’esdevenir repte per a totes i tots els seguidors del Crist que formen comunitat, perquè dir i viure el semper reformanda és, en realitat, teologia de l’encarnació, del Déu que es vol fer present en la realitat concreta de cada ésser humà, per portar a ella la gràcia de la seva Paraula.

El repte de l’església del Crist, avui com ahir, no és sobreviure, sinó ser útil en el context en què li ha tocat viure; reformar-se no és canviar formes, sinó aprendre a arribar a les persones que comparteixen el nostre present, parlar al cor d’una societat amb el seu llenguatge i preocupar-se amb ella pels seus neguits; semper reformanda esdevé l’esperit de buscar en tot moment i en tot context una expressió de salvació que pugui ser compresa i abraçada per la humanitat concreta que la rep i, en aquest esperit de recerca, és on la comunitat cristiana ha d’esforçar-se a escoltar i a dialogar amb el món on viu, fent de l’encarnació de la Paraula una realitat en tots els temps.

Deia Karl Barth, en el seu llibre Esbossos de dogmàtica: “Ningú és únicament cristià; tots som, a més, un tros de món. I això pertoca necessàriament a posicionaments mundans, traduïts de la nostra responsabilitat en aquest àmbit. Per tant, la confessió de fe requereix ser efectuada amb aplicació a la vida que tots vivim, als problemes de la nostra existència real en les qüestions teòriques i pràctiques del nostre dia a dia”, en aquesta teologia de l’encarnació de la confessió ha d’esdevenir el semper reformanda, com a referent espiritual, perquè no som cos de Crist alienat del nostre present concret, sinó manifestació de la salvació que en tot temps es presenta i que busca en qualsevol context totes les persones.

En aquest esperit de ser per als altres, celebrarem, el proper 31 d’octubre, el Dia de la Reforma, recordant que la Paraula de Déu, dita en Jesús, vol ser rellevant i vital també per al nostre món, que ara mateix està vivint temps de preocupació i d’incertesa i que la bona noticia de salvació no fou, sinó que es repeteix constantment, generació rere generació.

Pra. Marta López Ballalta

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Excelent comentari. Moltes gràcies

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *