Primera jornada del XII Congrés de Cristianisme al Segle XXI – taula rodona

Després de la inauguració del  XII Congrés de «Cristianisme al segle XXI», divendres dia 12, als locals del CIC, sota el títol Reptes i oportunitats després de la pandèmia, per Fra Lluc Torcal, Procurador de l’Orde Cistercenc,  que tractà de manera panoràmica del tema de la vulnerabilitat humana, la segona sessió acarava el fet que aquesta fragilitat hagi pogut incidir particularment i objectivament en els drets fonamentals de les persones. Així, doncs, es volgueren acarar tres col·lisions del nostre món amb la col·laboració de tres experts de primera talla com són el conflicte de l’habitatge (Carme Trilla, economista i Presidenta de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge), el del sistema de salut i les farmacèutiques i el de l’alimentació saludable i sostenible (a càrrec, respectivament, del Dr. Joan Ramon Laporte, catedràtic emèrit de farmacologia de la UAB, i del Dr. Abel Mariné, catedràtic emèrit de Nutrició i Bramatologia de la UB  i membre de l’IEC).)  Presentà els ponents i moderà la taula per part de la Junta de  «Cristianisme al segle XXI», Joel Cortés.

            Carme Trilla, que fou Directora General d’Habitatge, acceptà de bell antuvi que el tema sembla irresoluble, vist que amb els anys no hem estat capaços de donar-li cap bona solució, els  desnonaments segueixen i tots els indicadors  apunten al fet que, des del 2008, el problema es fa  més greu. I la ponent enumerà els problemes de base: 1) no poder pagar hipoteques; 2) no poder fer front als lloguers; 3)les llistes de persones que no poden accedir a cap habitatge augmenten i es fa visibles (140.000 famílies esperen un habitatge protegit); 4) davant del trastorn  que causa l’habitatge hi ha cada vegada més ocupacions d’habitatges (un milió pertanyerien a entitats financeres) , i, 5)  les famílies cada vegada han de fer més sobreesforç per adquirir un habitatge (es considera sobreesforç  si hi han de dedicar més del 40% del sou). A Europa aquest sobreesforç ratlla el 13% i aquí superem el 43%, amb totes les conseqüències que això suposa com ara la manca d’emancipació dels joves o el compartir habitacions en un pis.

Quines serien les raons pregones de tot plegat? Tant la Constitució com l’Estatut de Catalunya  sancionen el dret a l’habitatge, però no ho fan exigible, perquè  fins i tot la nostra Llei del Dret a l’Habitatge del 2011 considera el dret a l’habitatge d’un rang inferior al dret a la salut o a l’educació, de manera que un ciutadà pot  exigir a l’Administració  una escola per als seus fills o atenció mèdica, però no un habitatge. Caldria haver desenvolupat en una normativa el dret constitucional o estatutar

i, però no s’ha fet. Es considera un bé que regula i proveeix el mercat, ja que no s’entén des de la perspectiva que els humans som éssers socials i necessitem un sostre. Aleshores resulta que l’Administració es dota d’instruments coixos i defectuosos, perquè l’1,5% d’habitatge municipal protegit és del tot insuficient i ho seria fins i tot el 25% , que és cap on es vol anar.

            Quines accions poden afavorir aquest dret públic? La construcció de parcs públic o socials vist que l’habitud del nostre sistema i població és més de propietat que de lloguer (que és a la ratlla del 22/24%), tot i que podria ser una sortida potent. L’altre  paràmetre que fa que no ens en sortim és l’escassa dedicació de recursos públics a  l’habitatge (0,1% del PIB aquí, 0,6 % a Europa). En el futur, si no volem agreujar problemes, els recursos s’hauran d’augmentar forçosament, no sols incrementant els parcs d’habitatges protegits o socials, sinó ajudant a les famílies que tenen por de perdre’l o estan en risc de fer-ho. Ara s’ha fet un Pla Territorial Sectorial de l’Habitatge que pretén passar l’1,5% d’habitatge social al 15% prenent una línia dreturera i menys erràtica que les darreres, que espero  que assumeixin els nous pressupostos de la Generalitat.

           

 Què recomanaria en el futur? Acabar amb els pegats, anar a l’origen dels problemes, prendre’n consciencia comunitària i donar-los visibilitat.

            La segona intervenció fou de Joan Ramon Laporte, catedràtic emèrit de farmacologia de la UAB, que se serví d’un PowerPoint per  oferir el seu discurs. El començà exposant dades oficials de mort per la Covid-19 (5 milions de persones) i afectats (50 milions), per tot seguit posar-les en quarantena perquè els estats han fet una comptabilitat diferent, no pas amb els mateixos criteris, i, a Espanya mateix, el recompte era divers segons cada comunitat autònoma.

            Amb això volia posar-nos en guàrdia  sobre determinats tractaments de la pandèmia. S’ha volgut donar la sensació que tot estava controlat i no era ben bé així; que es treballava amb un acord científic absolut, quan hi havia batalletes i ganivetades per veure qui treia el millor o el primer medicament. (I ens recorda la Hidroxycloroquina, diagnosticada inicialment a un 85 % de malalts arreu d’Espanya, que el Centre Nacional de la Salut de Gran Bretanya ja havia detectat efectes secundaris  de caire cardíac). Ni tan sols s’han distingit com hauria calgut  els morts a causa de la Covid-19 i d’altres de paral·leles com  les pneumònies. The Economist publicà que els 5 milions de morts al món podien ser 10,3 i, encara, que en segons quines comptabilitats, pujaven a 19,5 milions.

            A Catalunya, amb 7,5 milions d’habitants, haurien mort 12.432. Se’ns va fer creure que el Covid-19 ens afectava a tots igual, però el ponent exposà detalladament les dades de les residències d’ancians i també l’afectació per franges d’edat (més morts entre 45-64 any que no pas entre 65-80 anys). Fou també crític en el fet de posar tota la confiança en la tecnociència, com ja es feia abans de la pandèmia, perquè, en afinar les tècniques de diagnòstic, també s’augmenten certes deteccions, no sempre confirmades. (Les mamografies han donat que, sobre 10 diagnosticades com a cancerígenes, entre 3 i 4 peones no ho eren.)

            Tot i assegurar que les vacunes han fet que la infecció no s’escampés, es demanà: «Les vacunes salven vides?» I la resposta fou: «No ho sabem». I aleshores analitzà detalladament la Pfizer, la Moderna, l

’Astra Zèneca, amb resultats experimentals de morts per vacuna i per placebo, el preu de cadascuna (17€, 31€ i 3€ respectivament), l’ajuda  rebuda dels Estats (1.500M$, 2.480M$, 1700M$ respectivament), cosa que ha enriquit determinades fàrmacèutiques multinacionals.

            Criticà tot seguit que  s’hagi creat un clima d’una certa necessitat de tercera dosi de vacuna per a certes edats perquè ni l’Agència Europea del Medicament té control segur de vacunats per edat i sexe ni ha fet cap mandat legal, sinó que sols l’ha permès vist que els sistemes sanitaris els regulen els estats, aquesta tercera dosi. Malgrat l’Agència Europea no hi vegi cap inconvenient, ell no la recomana, com no recomana una segona dosi a qui hagi passat al Covid-19, perquè  immunitza més haver-la passada que cap vacuna.

            Analitzà tot seguit determinades prescripcions  arran de la pandèmia que comporten molts riscos associats.  A un 35% de persones se’ls hauria receptat neurolèptics o antipsicòtics, a més d’un 15% analgèsics opioides, 50.000 persones de més de 60 anys reben Gabapentina cotnra convulsions tot i els efectes cardíacs que té… I encara ens parlà dels hipnòtics i sedants, dels antidepressius i de l’Omeprazol, que ens treu l’acidesa gàstrica, però ens

 dóna risc de pneumònia perquè els bacteris ens vénen per via intestinal. Ens explicà que amb el Dr. David Healy  havien fet una taula de riscos del consum de diferents medicaments durant la pandèmia que ortaven cap a la pneumònia. però, en contra, s’havien trobat amb el poder de la indústria farmacèutica.

            En definitiva, el ponent, que es va prendre un xic irònicament la brama que corre de posar un nutricionista al servei de cada 50.000 habitants. acabà la seva dissertació  demanant un sistema sanitari universal, que provoqui equitat, totalment públic (servint-se de recursos públics i no enriquint serveis privats), democràtic, transparent, capaç de retre comptes clars, que tingui en compte les necessitats de la gent i no del mercat i basat en l’atenció primària.

            

Arribà el torn al Dr. Abel Mariné, que començà amb un adagi. Les persones de

mig món no dormen perquè tenen fam, i les de l’altra mig món tampoc, perquè tenen por dels que tenen fam. Els anys 60 es parlava que no calia portar aliments a la població afamada, ans mostrar-los d’aprofitar millor allò que ja sabien conrear; per exemple, a la regió andina, la quinoa, un fals cereal que es pot cultivar a més de 2000 metres d’alçada  i no valoraven prou, però resulta ser molt proteínica (12/18%). Ara bé, el món occidental, que als 80 volíem ser rics, als 90 vam voler ser savis, i vam voler proveir-nos de quinoa perquè no portava gluten i era molt nutritiva. Vam fer pujar els preus del mercat i vam deixar a la gent que la conreava… sense poder consumir quinoa!

            Cal anar a buscar aliments exòtics o valen els de proximitat? No hem de procurar una sobirania alimentària? A la Garrotxa saben que el fajol (el «trigo negro» castellà) també és proteínic (seria la seva quinoa), però, malgrat tot,  és menystingut.

            Què seria, aleshores, una alimentació saludable? Aquella que està inserida en la salut  de tot el planeta, la de les plantes, animals, persones i planeta sencer. No hem de dominar la Terra, sinó col·laborar-hi. Aliments ecològics? Si tot volguéssim menjar aliments ecològics, el planeta no ho suportaria. Els transgènics ben utilitzats no tenen per què ser negatius.  Una alimentació saludable ha de ser variada, equilibrada i suficient. Així, la dieta mediterrània, que no és única. Aquí tirem més de peix, a Itàlia de carn, però substancialment voldria dir dieta de blat, oli d’oliva, vi,  predominantment vegetal, i, sobretot, valorar el temps dedica al menjar (no fer-ho a l’escala de l’empresa, al banc de la plaça; no food fast). La soledat fa més males digestions que un bon àpat amb companyia. I, en la dieta mediterrània, no oblidar els llegums, que són bons perquè regeneren el sol, són bons per al planeta i per a nosaltres. Certes dites no són certes: «De mongetes i moniatos, no me’n facis que fan flatos»: des de quan, si estan ben  bullides? Ni mitifiquem ni menyspreem conceptes com gluten, colesterol.

            Vam començar a anar malament quan les mares preguntaren als nens «Què vols per sopar?» Cal superar els mites falsos. Cal menjar integral!, diuen. (I no, perquè l’excés de fibra també perjudica, com l’excès d’Omega 3, que té efectes negatius). El peix blau «fa mal al fetge» o «va bé per al cor»? «No es pot prendre més d’un ou a la setmana», es deia: el cos n’assimila quatre o cinc i és la millor proteïna i la més barata! «No es poden prendre hamburgueses» (i per què no, de tant en tant, si sempre n’havíem dit «bistecs russos»?) El problema, si de cas, seria de com, quan i quant. Paracels ja deia que la dosi fa el verí. A Gran Bretanya van tenir bona salut quan van sofrir el racionament durant la guerra; després, van tornar als eggs and bacon i… Sembla que la Covid-19 ha donat dèficits de certes vitamines com la D.

            Capítol a part van merèixer tres productes: la sal (que no faria falta), el sucre (ull viu amb els postres dolços, les pastes  i els greixos saturats) i la carn, sobretot de boví, que en conreu extensiu  pot ajudar a l’augment del gas metà.

            De cara al futur no hem de tenir por ni abusar de la tecnologia, però, com ara ja hi ha admesos el cuc de la farina  i el cuc de cera per al bestiar, per no parlar de les algues, en un futur pròxim menjarem invertebrats? No menjava sant Joan llagostes?

            Al col·loqui, tots dos s’endugueren  moltes preguntes.  Els assistents, davant del Dr. Laporte, estaven interessats pel la pressió en pro de la tercera dosi de la vacuna (el ponent parlà de «talibans de la vacuna»), dels excessos de medicació, dels efectes secundaris d’alguns productes, de l’aferrissament de diagnosis. Al Dr. Mariné se li demanà  pel malbaratament d’aliments (aquí s’ha calculat en uns 35kg per persona i any), pel perill del mercuri en els peixos (i parlà de la cadena tròfica), per la vitamina B12…I , com que es feia tard, acabà recomanant més sardines que tonyina!

            En nom de la Junta, Joel Cortés donà les gràcies a tots els participants.

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *