Resum i fotografies del Vè Congrés de Cristianisme al Segle XXI

Sobre la vida i la mort
Possibilitats i límits de la intervenció humana

Els dies 1 i 2 de desembre de 2007 es va celebrar el V Congrés de Cistianisme al Segle XXI, convocat amb el títol “Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana”.

Conclusions del congrés

Resum de les ponències del V Congrés a cura de Ramon M. Nogués

Resum de les ponències del V Congrés a cura de Ramon M. Nogués 

1. Naturalesa de l’acte ètic

Tots els que ens varen acompanyar en la reflexió de la trobada coincidien sense excepcions en assenyalar que l’acte ètic és conseqüència d’una situació analítica responsable que exerceix autònomament i en consciència l’aplicació dels grans principis ètics a les situacions concrets de la vida, per a promoure-la.

La noció d’autonomia és essencial, tant des del punt de vista psicològic com des del punt de vista moral. Una decisió no autònoma, no és ètica. Això és la traducció d’un principi bàsic de la moral de tots els temps que considera que la decisió ètica personal en consciència és la referència central i imprescindible per a qualificar un acte ètic. Aquesta decisió suposa una obertura dialogal i relacional, ateses la limitació i complexitat personal, la variabilitat de les cultures i, actualment, l’acceleració del canvi sociocultural, científic i tècnic. També suposa una clara distinció entre principis essencials ( que són pocs) i aplicacions concretes secundàries d’aquests principis.

Begoña Román acompanyava aquestes precisions amb la presentació de l’acte ètic com a embolcallat per la incertesa i una certa ansietat que cal assumir, situació anímica que s’agreuja en moments de commoció cultural com els nostres, que situen a les persones en un clima d’intempèrie mental i institucional El tema recorda l’advertiment que fa Beirnaert en considerar que l’autèntic acte ètic sempre es realitza en la solitud. 

2. Situació de l’ètica en societats complexes

Joan Carrera va plantejar la situació de l’ètica en societats plurals i complexes que constitueixen una certa novetat pel que fa a la seva generalització. En condicions de pluralitat efectiva i generalitzada, es fa imprescindible la distinció entre ètica de màxims i ètica de mínims. L’ètica de mínims correspon al consens que fan possible tots els grups afectats en una mateixa societat. Inevitablement els mínims deixen sovint insatisfets als grups particulars que aspiren a una articulació més vigorosa de determinats valors. A aquests grups els correspon proposar ( que no imposar) unes construccions valorals més riques que les mínimes i que puguin seduir les aspiracions ètiques dels sectors socials més qualificats. Aquestes propostes d’ètica de màxims poden constituir, mentre no derivin cap a situacions neuròtiques o fonamentalistes, un estímul molt interessant per a dotar les societats de referències conductuals de qualitat.Els que optin per a una adequada ètica de màxims han de saber presentar els seus valors en una articulació ponderada amb els valors “mínims” i amb altres valors “màxims” proposats per altres grups dins de la mateixa societat. 

3. El punt de vista cristià

Gaspar Mora va recordar que Jesús de Natzaret proposà un model d’humanització com a resposta a una pregunta clàssica: Com s’ha de conduir una persona?. La proposta de Jesús no dóna lloc a una distinció humà/religiós. Ell proposà una forma de conducta de lliurament incondicional a l’altre/a en la convicció que aquest lliurament constitueix una trobada confiada amb Déu. Es tracta d’una proposta de identificació ètico-religiosa. En aquest sentit el misteri religiós cristià implica naturalment un posicionament ètic força radical.Hom s’adona que reunint les nocions d’autonomia imprescindibles, de complexitat i pluralisme, d’acceleració cultural i de diàleg inevitable, la postura ètica d’inspiració cristiana s’hauria de produir en un clima de llibertat i participació. La realitat és molt diferent. La doctrina moral oficial manejada per l’estructura eclesiàstica no consulta mai els afectats, no distingeix entre valors centrals i secundaris, i es limita a proposar imperativament unes conductes que, a més, són atribuïdes sovint abusivament a l’autoritat “divina” sense cap justificació. Això acaba desautoritzant l’autoritat eclesiàstica en un tema que, ben plantejat, podria constituir una proposta de “màxims” que resultés estimulant i interessant en societats que tenen dificultats per a orientar els seus valors. La condició però, és que l’autoritat eclesiàstica s’adonés que la societat moderna està “plena de gent adulta” que refusa justament ser tractada com a conjunt  de gent infantilitzada , incompetent  i irresponsable.

4. L’origen de la vida humana

Com a conseqüència del progrés tècnic en l’àrea de la biomedicina, el tema de l’origen de la vida humana és extraordinàriament recorrent en la bioètica actual. Núria Terribas ens acompanyà en la reflexió.Els plantejaments relatius al tema depenen de l’estatut que hom reconegui a l’embrió humà. En aquest tema complex i delicat hom pot considerar a) Que els elements constitutius dels processos de reproducció humana (gàmetes, zigots..) no poden ser tractats com un material biològic qualsevol.b) Que hi ha un acord molt generalitzat entre científics i professionals de l’ètica que en el procés de reproducció humana es pot distingir una etapa “pre-embrional”, en la que tenim un òvul ja fecundat però no implantat, que és un material digne de protecció especial, però que no es pot considerar persona. A favor d’aquesta opinió ( compartida per part de la mateixa tradició cristiana amb Sant Tomàs d´Aquino al front) hi ha avui dades de la ciència que fan notar que, encara que el pre-embrió té tota la dotació genètica, no té tota la dotació biològica, atès que elements essencials de la seva biologia del desenvolupament (formes bioquímiques, hormonals) només els hi dóna la mare un cop implantat. D’altra banda, la mateixa naturalesa, eliminant espontàniament més de la meitat d’embrions en aquesta etapa, o bé donant lloc a divisions totals d’ous o fusions totals de dos ous diferents, sembla indicar que ens trobem en una etapa sense individuació encara, i que no sembla que correspongui al suport biològic suficient per a parlar de persona humanac) Aquesta situació pre-embrional permetria, amb les cauteles oportunes, operar en temes de reproducció assistida o de determinades operacions en ous no destinats a la implantació. ( p. ex. en temes de selecció, previ diagnòstic pre-implantacional).

A aquestes consideracions cal afegir-hi les relatives a la clonació. Hi ha un acord general en contra de la clonació reproductiva. Pel que fa a formes de clonació terapèutica cal remetre’s a les cauteles i controls exigibles en tots aquests processos. En alguns casos (p. ex. en clonacions amb nuclis adults reprogramats) hom es pot fins i tot preguntar si es tracta d’estructures que responguin a  la noció clàssica d’embrió, atès que es tracta de composicions biològiques que no havien existit mai en la història.d) Les operacions sobre fetus en curs cal valorar-les a partir de l’opinió sobre el moment en què es produeix l´”aparició” de la persona, que és evidentment un moment en aquest procés, tot i la dificultat de precisar-lo de forma temporal exacta. Aquí les cauteles han de ser més estrictes. Estan en marxa processos d’eugenèsia en relació a determinades malalties, processos que susciten els dubtes que sempre planteja l’eugenèsia, tot i que no es pugui resoldre el tema amb una negació sistemàtica a qualsevol procés d’intervenció. 

5. Medicina i teràpia

La mutació inèdita que el progrés mèdic ha viscut obliga a replantejar la bioètica relacionada amb el tema. El punt central d’aquest capítol, presentat per Marc Antoni Broggi quedava centrat en l’autonomia del pacient.

El protagonista de la vida i de la mort és la persona, en aquest cas el pacient. El metge ha de respectar l’autonomia personal i les decisions del que recorre a l’atenció mèdica. Curar el dolor i la malaltia i millorar la qualitat de vida són els objectius que s’apliquen a la situació del pacient. El metge, com tothom, “ no ha de fer als altres el que no li agradaria que li fessin a ell”, però, “no ha de fer necessàriament als altres el que voldria que li fessin a ell”. Així doncs ha d’escoltar les aspiracions del malalt, tema que es tradueix en els consentiments informats que documenten aquestes situacions.El tema de la qualitat i preu de l’assistència mèdica està inevitablement lligat als grans temes de la societat, com són la participació, la igualtat o l’economia, tant a nivell d’una societat concreta com del món sencer. Articular totes aquestes dimensions presenta unes problemàtiques molt complexes. 

6. La mort

És el final de la vida, i com passa sovint en el naixement, morim sota assistència tècnica. Avui gairebé ningú no mor “de mort natural”. En aquest punt es planteja la creixent intervenció tècnica en la mort. En relació a això cal recordar que ningú no està obligat a acceptar sistemes terapèutics extraordinaris per a perllongar la vida. Tothom té dret a refusar tractaments extraordinaris, i la definició d’aquest terme l’ha de fer el pacient des de la seva consciència. És perfectament lícit, per exemple en ocasió de la detecció d’un càncer que probablement portarà a la mort, refusar tot tipus de tractament. Una cosa aparentment tan simple com la nutrició artificial parenteral, pot ser considerada avui un medi extraordinari. En condicions d’aquest tipus, tota persona té dret, si ho considera en consciència lliure, a refusar tractaments extraordinaris, tot demanant ser assistida d’una forma estrictament pal·liativa que li suprimeixi el dolor quan la seva vida fineixi. Probablement també, i sempre amb l’acord lliure del pacient, es pot recórrer, en situacions irreversibles i molt doloroses, a adoptar configuracions terapèutiques pal·liatives que accelerin la mort. Es el preu d’incertesa que paguem pels espectaculars progressos que hem fet per a fer front a la mort.


Fotografies del VIè Congrés

Ramon M. Nogués,  membre de la Junta Directiva de Cristianisme al Segle XXI, al centre, la Sra. Núria Raventós, Presidenta de l’Associació, i Jordi Porta, que va fer de moderador en el Congrés.

Els professors Joan Carrera i Begoña Roman, parlant de dret i ètica, amb Ramon M. Nogués i Sefa Amell, acompanyant-los a la taula. I una vista general de la sala, amb el públic assistent al congrés.

La Sra. Núria Raventós, Presidenta de l’Associació, i Núria Terribas, que exposà el tema de l’origen de la vida humana en la bioètica actual.

El Doctor Marc Antoni Broggi i el Sr. Mayor Zaragoza durant les seves intervencions

Comparteix aquesta entrada