Renda Garantida de Ciutadania… un pas endavant

Renda Garantida de Ciutadania… un pas endavant.

Sembla que després de quatre anys estem arribant al final del procés i s’obra una petita escletxa.

L’any 2011, en ple mes d’agost i sense previ avís, les conselleries de Treball i de Benestar Social, van retallar dràsticament la quantitat de diners destinats al PIRMI (Programa per la Renda Mínima d’Inserció), subsidi que encara avui ajuda a sobreviure a persones sense cap altre ingrés. Tenint present que la quantitat màxima que es pot percebre és de 460 Euros, la poca gent que el rep per les dificultats per accedir-hi i l’increment de la pobresa en el moment més dur de la crisi, la mesura era injusta i cruel. Res no justifica llençar a la desesperació a milers de conciutadans. Si ens atenem al principi que “la salut moral d’una societat es mesura pel respecte amb què són tractats els sectors més vulnerables”, aquella mesura era un indicador de mala salut moral.

No ens cal repetir les xifres sobre la pobresa a Catalunya perquè són sobradament conegudes. Malgrat la lluentor dels aparadors i les terrasses plenes, les xifres de l’INDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya) repeteixen any darrera any que l’índex de pobresa ha rondat en els últims anys el 20% i que hi ha 113.000 llars catalanes sense cap ingrés, que la pobresa es presenta en molt variades formes, que els sectors més afectats són la infància i la tercera edat, etc. No cal continuar amb els desnonament, pobresa energètica, etc.

Hi van reaccionar en contra molts sectors socials i es formà una Comissió Promotora per impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per una Renda Ciutadana Garantida. Els impulsors van ser sindicats, col·legi de Treball Social, càritas i altres sectors d’església, nosaltres mateixos com a Cristianisme Segle XXI. Demanàvem, senzillament, posar en pràctica el que diu l’article 23.4 de l’Estatut “les famílies o persones en situació de pobresa tenen dret a accedir a una Renda Garantida Ciutadana que els garanteixi una vida digna”.

Convertir en llei el que diu l’Estatut, vol dir reconèixer-ho com un Dret. És a dir, no condicionat a si hi ha o no hi ha partida pressupostària i, per part del receptor, no condicionat tampoc a l’obligació de seguir uns cursos de formació per un treball que possiblement no trobarà. Es va fixar la quantia a percebre en 664 Euros /mensuals, que és la quantitat establerta pel Parlament com el mínim que permet una vida digna a Catalunya (tot i que l’IDESCAT situa l’índex molt més amunt).

Perquè una ILP sigui admesa a tràmit fan falta 50 mil signatures. Al setembre del 2013 es començava la recollida de signatures i en poc temps se’n van recollir quasi tres vegades més. Era un símptoma de la bona salut moral de la societat catalana. Des d’aleshores han sigut quatre anys de lluita continuada, de centenars d’actes per tot el territori, de crear consciència, de debats sobre la pobresa, d’un dejuni a la Plaça de Catalunya i un altre a la Plaça St. Jaume, de diàleg amb les forces polítiques, de compareixences parlamentàries, d’estudis sobre la seva viabilitat,  etc.

Doncs bé, sembla que hi estem a les portes. La Comissió Promotora ha tingut el valor de no decaure durant aquests quatre anys i de mantenir-se quan semblava que s’havia de començar de nou per les interrupcions parlamentàries (avançament de les eleccions, pròrroga de pressupostos, etc.). Un dels seus mèrits més importants –en un tema tan nou i complex- és sabut mantenir la unitat entorn dels objectius fonamentals malgrat la diversitat social i política dels membres que la formaven.

El que s’aprovarà possiblement queda lluny del que proposava la Comissió Promotora, però serà un pas endavant. Queden encara “serrells” per seguir-hi treballant (el mateix concepte de Renda, la quantitat de referència, les quantitats a percebre segons el nombre de membres de la família, la progressivitat en l’aplicació, la complementarietat amb altres ingressos, el nombre de possibles beneficiaris, etc.).

Però el que sens dubte ha sigut un pas endavant –al marge de com quedi la llei- és haver posat en el centre de la consciència de la població que en una societat en la que amb tota seguretat no hi haurà treball per a tothom cal preveure mecanismes de solidaritat per evitar que ningú caigui del tren. Voltats de males notícies, aquesta en canvi és una crida a l’esperança.

Jaume Botey, 3 de febrer del 2017

Comparteix aquesta entrada

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *