Que el silenci no ens faci còmplices

Montse Sintas

Havien passat 40 anys quan el vaig tornar a veure fa uns mesos en una fotografia en un diari barceloní. Al primer cop d’ull, era difícil reconèixer -en la foto recent- aquell jove dels anys universitaris que jo recordava. I no era només pel pas del temps. Ell feia públics, en una entrevista al diari, els abusos sexuals a què havia estat sotmès, als set anys, a la seva escola, regida per una prestigiosa congregació religiosa on es formaven per a la vida els fills de la burgesia barcelonina. El meu pensament va ser: “Quant haurà patit!”.

Ara que els seus pares, creients convençuts, havien mort sense saber mai res dels abusos continuats al seu fill, no volia seguir callant. Ell, un infant, els havia protegit amb el seu silenci, del dolor. Un dolor que ell ha arrossegat tota la seva vida.

I tot i exposar-se a la opinió pública i als judicis de valor que el fet de sortir a la llum li podia suposar, ara ho explicava.

El va moure també la indignació pels fets de Granada, un cas -com abans el seu- d’abusos sexuals patits per un infant. Aquest noi de Granada ho denunciava perquè els seus abusadors -uns capellans en exercici en comunitats parroquials, que funcionaven com una secta i que rebien llegats de gent que entabanaven- continuaven, impunes, destrossant la vida d’infants i adolescents com uns anys abans havien fet amb ell. Aquest cas va tenir molt ressò perquè el jove de Granada va escriure al Papa Francesc. Aquest, commogut, el va telefonar i van parlar llargament. El noi li va dir que el bisbe diocesà passava del tema. El Papa va intervenir i vàrem veure l’escenificació del bisbe, estirat al terra, demanant perdó pels pecats de l’Església. Ara acaba de fer-se públic que només un dels abusadors, el cap del clan dels “romanones”, serà jutjat en els tribunals civils pels delictes continuats d’abusos sexuals.

Ell, el jove universitari que jo vaig conèixer, és avui un professional de prestigi que estima la seva professió i la gent. Però la seva vida va quedar marcada per sempre pels fets ignominiosos que va patir en la seva infantesa, en un entorn que hauria hagut de ser de màxima protecció i de plena confiança pels valors que haurien hagut d’imperar. No va ser així.

Arran de la seva denúncia davant l’opinió pública ha rebut moltes mostres de suport i de reconeixement pel seu valor. D’antics companys i dels actuals. També de gent desconeguda. Però, com em va dir ell mateix, cap gest provinent del món eclesiàstic. Silenci total. Zero interès. Zero empatia. Zero compassió.

Més aviat, de gent que ell sap creient, mirades de reprovació.

Què fàcil és jutjar quan un o una no ha estat víctima. I buscar excuses tan cíniques com que això passa en molts àmbits, no només en el món eclesial…

I malgrat que és cert, de què eximeix? de què exonera? De debò algú dins l’Església catòlica, en els llocs de responsabilitat i en les bases, en els moviments d’espiritualitat i en els d’acció, algú creu que això és un descàrrec? O que són només maniobres de descrèdit? Per què les víctimes dels abusos sexuals i de la corrupció de menors en el sí de l’Església o d’entitats religioses haurien de seguir callant? Per no incomodar ni donar mala imatge a l’Església catòlica i als seus pastors, a aquells que durant anys (segles?) han tapat els corruptors que han actuat impunement en el seu sí? Per què, si eren agressors, se’ls ha traslladat d’escola, de parròquia, fins i tot de continent? Per seguir fent mal a criatures que no podien ni sabien defensar-se? Per què tanta compassió amb els abusadors i gens amb les víctimes?

No són històries inventades. Són reals. Moltes d’elles han acabat amb la destrucció de persones sempre innocents, les víctimes. Han acabat en suïcidis, en autoagressions, en dependències terapèutiques i farmacològiques de per vida… Perquè no ens sentim aclaparats i avergonyits d’haver-ho silenciat quan aquests fets s’anaven sabent? Quan les víctimes escrivien cartes als bisbes dels llocs, al Vaticà..? Per què a les esglésies no es demana perdó i es prega constantment per les víctimes abusades? Per què no se les convida i se les escolta directament? El Papa Francesc ho ha fet, però els bisbes diocesans miren cap a una altra banda. Perquè no es vol compartir el llarg dolor de les víctimes? Només així podran sermínimament compadides. Ell em va dir: “No he rebut cap gest de compassió”.

Si les compadim en el seu dolor, tal vegada puguin començar a perdonar-nos tants silencis còmplices.

 

Comparteix aquesta entrada

1 comentari

  1. Punyents i justes les preguntes que es formulen al final. Molts dels que en els últims anys hem deixat de percebre l’Església actual com a verdadera intercessesora de la paraula de Déu, ens les continuem formulant…i mentre no hi hagi una resposta honesta i convincent, continuarem lluny de les parròquies i aprop de Déu.

    Enviar resposta

Escriu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *